Annals del Guardiolisme

Un 'crack' de casa

Recuperem una entrevista de desembre del 1991 a Josep Guardiola, jugador del F.C. Barcelona:
Diuen del seu estil de joc que és pulcre, eficaç i intel·ligent. Els més atrevits apunten que les seves passades llargues i precises faran oblidar jugadors com Schuster o Milla. En tot cas, és jove, de casa i sorgit del planter. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De petit ja «fotia puntellades i jugava a futbol» pels carrers de Santpedor, un poble proper a Manresa (el Bages). Als set anys s’incorporà al Gimnàstic de Manresa. S’hi va estar fins que, als tretze, fitxà pel F.C. Barcelona. Des d’aleshores ha anat grimpant per la piràmide blaugrana fins arribar al cim. Només té 20 anys i ja és un crack.

–Què ha significat per a tu arribar al primer equip del Barça?

–Ha significat veure recompensat el meu treball i esforç fet des de petit. Però ni de bon tros s’acaba aquí, cal seguir endavant.

–¿Com vas viure deixar la teva família per anar a la Masia de can Barça?

–Enyorava molt casa meva, plorava molt, em sentia sol, perquè vaig venir de molt nen. Però aviat et vas obrint i et vas fent. Suposo que creixes més de pressa, sobretot per les responsabilitats que vas adquirint.

–No sols has arribat al cim sinó que t’hi has refermat. ¿Com ho has aconseguit?

–Influeixen molts factors, a banda de treball i tot això. Hi ha un factor decisiu: la sort. La sort de tenir un mister que confiï en tu, que quan jugues l’equip funcioni, que la gent et valori...

–Costa això de ser un jugador del Barça fora del camp?

–Intento portar-ho bé. Exteriorment potser la gent pensa que canvies... Considero que sóc el mateix, tinc els mateixos amics, intento fer el mateix, tot i que hi ha coses que ja no les puc fer.

–Sovint, quan es parla de tu, hi ha algú que avisa: «l’important és que no se li pugin els fums». Què hi respondries?

–És difícil que se’m pugin. Això del futbol és com l’estudi, tens exàmens molt sovint i de res serveix aprovar-ne un si no aproves l’altre.

–Els teus orígens estan al planter. Creus que està prou potenciat a can Barça?

–Crec que s’ha demostrat que des de l’arribada del mister funciona. Hi ha els casos d’Amor, Ferrer, Milla, etc. El problema és que abans no hi havia les oportunitats que ha donat aquest míster.

–Com és la relació entre jugadors veterans i els més joves al vestidor?

–La relació és afectuosa, de gent professional que es respecta molt i molt. Com que entre tots ho hem de tirar endavant, ens hem d’ajudar.

–I amb la directiva, ¿com és la relació?

–Distant, molt distant perquè gairebé no hi ha res. Quan ens veiem, ens saludem i prou.

–Creu que és positiva aquesta relació?

–Hi hauria d’haver un terme mitjà. Una relació de conèixer més les persones... Però clar, suposo que ells tenen la seva feina i nosaltres la nostra, i no es poden barrejar.

–I amb en Cruyff?

–És una relació professor-alumne. Et corregeix molt en els entrenaments, però a part de l’estrictament professional, la relació és inexistent.

–En una entrevista recent, parles de la poca originalitat d’algunes de les entrevistes que et fan. ¿Què penses quan et pregunten què et sembla ser el revulsiu del Barça?

–No critico la feina dels periodistes. El que passa és que ho he repetit moltes vegades, jo no sóc un revulsiu de res, sóc una peça més dins l’equip.

–Seguint amb les preguntes tòpiques. Què és el que menys suportes en una persona?

–L’enveja i la hipocresia no les suporto. Pots dir que en Josep és un desastre, però dient-ho a la cara.

–I el que més valores?

–Ser franc i, sobretot, constant en un criteri. Si creus en alguna cosa, has de treballar per ella.

–De les notícies que has sentit darrerament, quina t’ha regirat més l’estòmac?

–Em regira l’estòmac i em fa certa por i intranquil·litat que es parli massa de mi. Potser en la novetat, mira, se’n parla, però tinc por que tot això que se suposa tan bo, canviï ràpid i giri la truita.

–S’ha parlat de tu com a possible reforç per a la selecció espanyola. Què preferiries, una selecció espanyola o una de catalana a Barcelona 92?

–Una selecció catalana olímpica . Però una cosa és el que «és» i l’altra que la gent sent. Seria un plaer defensar la selecció catalana. Tan de bo que algun dia em pugueu aplaudir en aquesta situació, qüestió per ara força inviable. Per tant, com a professional, em seria un plaer defensar l’espanyola.

–Quin color polític duries a la samarreta: el vermell, franges vermelles i grogues, verd o blau?

–El meu color preferit és el verd. Com a sentiment, però, la vermella ni de bon tros, la blavera menys. Duria la vermella i groga, que es pot interpretar com a espanyola i també com a catalana. Com a catalana.

–Per quina cosa engegaries a rodar la teva carrera futbolística?

–No m’ho he plantejat mai, però suposo que per qüestions d’àmbit personal majors. Potser ho faria.

–Arribar al primer equip era un dels teus somnis. Quin és ara el teu somni més important?

–Jugar al Barça representa el reconeixement a una feina feta durant anys, però hi ha coses més importants, com ser feliç.

–Què hauria de passar perquè fitxessis pel R. Madrid?

–He treballat més de sis anys per aconseguir ser on sóc. Pensar de marxar és una cosa que ni se m’ha passat pel cap, és absurd.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.