FUTBOL I POLÍTICA

El València li pot mostrar targeta roja a Franco

Aprofitant la imminent celebració del centenari de l’entitat, sectors influents del valencianisme promouen una campanya per a la recuperació del nom originari del club xe, que l’any 1941 va alterar l’ordre dels seus cognoms per imposició d’una dictadura recelosa de les connotacions anglòfiles del Valencia Football Club. Si més no, demanen la convocatòria d’un referèndum en què la massa social puga prendre'n partit. La pilota és a la teulada del singapurès Peter Lim, actual màxim accionista de l’entitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El general Franco està amonestat, ja ha vist la targeta groga. Aprofitant la proximitat del centenari del València CF, que arribarà en 2019, el col·lectiu Club 1919 —impulsor del bloc Últimes Vesprades a Mestalla— acaba de publicar un manifest en què reclama la recuperació de València FC, la denominació original de l’entitat. Des de dilluns passat, quan va eixir a la llum, la proposta ha rebut moltes adhesions, algunes de ben significatives. Si el màxim accionista i actual propietari —el singapurès Peter Lim— accedeix a celebrar un referèndum, la massa social valencianista tindrà l'ocasió d'expulsar definitivament l’herència franquista del seu escut.

Fou el dictador, a través d’una disposició del Consejo Nacional de Deportes de desembre de 1940, qui va instar a adaptar el nom de totes les societats esportives a la llengua castellana. Així, el Valencia Football Club va passar a dir-se Valencia Club de Fútbol, de la mateixa manera que l’Athletic de Bilbao va ser rebatejat com a Atlético de Bilbao, el Futbol Club Barcelona com a Club de Fútbol Barcelona i l’Sporting de Gijón com a Real Gijón, entre tants altres. L’any 1972, encara sota el franquisme, aquella norma va quedar derogada, però el València, a diferència de la majoria de clubs, no va optar per recuperar el seu nom primigeni. Com el Real Madrid i l’Atlético de Madrid, va mantenir intacta la denominació que els havia estat imposada.

Postal d'època d'Arturo Montes, rematador atlètic del València FC als anys 20.

Del Fé Cé al CF

“Mamá, futbolista quiero ser, y jugar en el equipo del Valencia Fé Cé”, començava una copla que va fer-se molt popular a la València dels anys 30. I és que el València, al cap i casal, era el “Fé Cé”. L’equip amb més seguidors de la ciutat, per davant del Llevant FC, d’esperit republicà i molt arrelat al Cabanyal, l’FC Espanya i el Gimnàstic FC, el club carlista per excel·lència. Tots ells s’anomenaven FC, però quan algú parlava del “Fé Cé”, s’estava referint al València. Ningú no en tenia dubte.

El vell estadi d'Algirós amb la denominació oficial del club, València FC, presidint-ne l'entrada.

José Ricardo March, un dels referents de Club 1919, és professor de literatura i un apassionat de la història del València. Ha escrit 25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas. Columnista habitual a les pàgines d’esports del diari Las Provincias, té clar que “és el moment d’honorar el passat del club, retrobar-nos amb les nostres arrels i remarcar que el nom actual fou una imposició política”. Un “pàlpit” compartit amb uns altres sectors destacats del valencianisme. El president de l’Associació del Xicotet Accionista, Vicente Vallés, ja va explicitar temps enrere la seua predilecció pel nom originari. Aquesta setmana, amb motiu de la publicació del manifest, personalitats del club com l’expresident Paco Roig o el president de l’Associació de Veterans, Fernando Giner, també se n’han mostrat partidaris.

“Després que el València haja recuperat la memòria dels seus dos presidents oblidats, Josep Rodríguez Tortajada i Rafael Bau, tocava treure a la llum aquest debat”, sosté March, “és l’hora de dignificar el relat històric del nostre club”. Una entitat que tradicionalment ha estat associada a la burgesia autòctona però que, tal com matisa ell, fou fundada per republicans. Gran estudiós de la història del valencianisme, March està convençut que el València tindria avui el seu nom de pila si Vicent Peris, el gerent a l’època del president Julio de Miguel, no haguera mort en 1972 com a conseqüència d’un infart mentre presenciava un partit contra l’Atlètic de Madrid. A diferència del màxim mandatari, d’adscripció falangista, Peris era de família republicana i gran amant de les arrels de l’equip. A l’etapa de Luis Casanova ja havia desenvolupat les funcions de gerent.

José Ricardo March, un dels impulsors de la campanya per la recuperació del nom primigeni de València FC.

La campanya per la recuperació del nom inicial del València, llançada a pocs mesos de la celebració del primer centenari de vida, té un fort component sentimental. En canvi, tothom coneix el València amb els cognoms CF, amb els quals ha guanyat tots els grans trofeus que llueixen al seu palmarès. El València FC, en els 22 anys que va denominar-se així, tan sols va obtenir diversos campionats regionals i alguns títols menors. El lligam sentimental contemporani és amb el CF, no amb l’FC.

"Com amb els bancs i tantes altres coses, no hem sabut cuidar el València com el símbol del país que és", destaca March

“Hem trobat molta receptivitat i volem establir una interlocució directa amb la Fundació del club per analitzar les passes a seguir”, comenta March, que el 10 d’abril assistirà a la Tertúlia Torino, el fòrum d’opinió valencianista més selecte, que manlleva el nom del bar on va fundar-se el València. Entre els seus integrants, persones com Francisco Camps, José Rafael García Fuster o Aurelio Martínez. El somni de March és un referèndum que no veu senzill, però tampoc impossible. El repte consisteix a captar l’atenció del multimilionari Lim, que no trepitja sovint València però compta amb dos informadors habituals: qui exerceix com a president, Anil Murthy, i el seu conseller executiu, Kim Koh. L’excusa del centenari és immillorable i l’interès creixent que els actuals gestors demostren cap a la petjada històrica de l’entitat hi pot jugar a favor. “El València té un component autodestructiu considerable, sembla un espill de la societat valenciana: quan és humil, creix, i quan viu per damunt de les seues possibilitats, naufraga. Com ha succeït amb els bancs i amb tantes altres coses, no hem sabut cuidar el València com el símbol del país que és”, es plany José Ricardo March.

Sí, no i no sap / no contesta

Les posicions del valencianisme al voltant del possible canvi de nom són ben variades. N’hi ha de ferms partidaris, com ara Julià García Candau; de molt dubtosos, com Paco Lloret, i de fermament contraris, com Cristina Grau. N’hem parlat amb tots tres per copsar-ne el punt de vista.

"Tant de bo recuperem la nostra partida de naixement, però ho veig complicat", diu García Candau

García Candau, valencianista confés que va ser director del diari As, director adjunt de La Razón i ara col·labora a Levante-EMV, diu que el canvi és un imperatiu. “El València és CF perquè, en un moment determinat, tothom havia de parlar en la lengua del imperio, però aquell temps fa molt que va passar”, rebla. No debades, les restriccions no afectaven únicament l’esport, sinó tots i cadascun dels àmbits de la vida: al seu Vila-real natal, sense anar més lluny, el bar El Nostre va passar a dir-se Nuestro Bar, i la societat Els Tretze va mutar en Los Trece. “I al Barça li van treure dues de les quatre barres de la senyera de l'escut!”, exclama. Malgrat que se sent entusiasmat amb la idea de retornar al nom original del València, García Candau opina que “el club és en mans d’un senyor de Singapur que coneix el València CF i no ha conegut mai el València FC”, lamenta. “Tant de bo recuperem la nostra partida de naixement, però ho veig complicat”, remata.

Julià García Candau, periodista, va dirigir el diari esportiu As entre 1993 i 1996.

“M'han proposat adherir-me el manifest, però com que no acabe de tenir-ho clar, he preferit no signar-lo”, sospira Paco Lloret, que durant 24 anys va ser la veu dels esports a Canal 9 i que ara comanda CV Radio, una emissora generalista que potencia la informació futbolística. “No m’importaria un canvi de nom, però tampoc no em desagradaria que es mantinguera tal com està”, diu, “al remat, tots el coneixen com el València, sense additius”.

"M'han proposat adherir-me al manifest, però no acabe de tenir-ho clar", diu Paco Lloret

Lloret, que també escriu assíduament a Las Provincias, és un grandíssim estudiós de la història del valencianisme, amb títols com ara Crónica de un desencuentro, en què explica la rivalitat que històricament ha existit amb el Reial Madrid, o el més recent Bronco y copero. Coincideix plenament amb els qui afirmen que Vicent Peris hauria procedit a modificar el nom del club si aquell infart, a 48 anys, no haguera acabat amb la seua vida. “L’opció de recuperar els noms antics va plantejar-se a partir de 1972 i molts equips van afanyar-se a aprofitar-la, però no va ser el cas del València”, recorda. Lloret no veuria malament una consulta en cas que hi haja una “demanda suficient”. De qualsevol manera, ajorna qualsevol possible consulta fins l’any vinent, atès que enguany “hi ha preocupacions molt més importants i immediates, com la multa de prop de 24 milions d’euros imposada per la Unió Europea”.

No obstant això, el seu olfacte li fa pensar que la reclamació serà suficientment nombrosa i que, per tant, farà recomanable la convocatòria d'un referèndum. En aquest sentit, el centenari li sembla un “valor afegit”, una altra oportunitat d’or per tal de reconnectar amb els orígens, sempre que així ho decidira el valencianisme. Ell també acudirà el dimarts 10 d’abril a la cita convocada per la Tertúlia Torino. “Si el debat es manté en els termes actuals, d'una gran correcció, resultarà enormement positiu”, subratlla, “perquè és un símptoma de la vitalitat del club”.

Paco Lloret, periodista de llarga trajectòria a Canal 9 i que ara comanda el projecte de CV Radio. / Miguel Lorenzo

Quan encara es deia estadi Luis Casanova, Paco Lloret s’hi referia a Canal 9 com a Mestalla. “És que sempre s’ha dit així: ‘Me’n vaig al Mestalla!’”, justifica. A ell li va encantar que Paco Roig recuperara aquell nom, que les bandes de música tornaren a trepitjar la gespa abans dels partits i que la llengua de la megafonia deixara de ser la castellana. La mutació del color del pantaló —de blanc a negre– li va provocar més dubtes, perquè, segons expressa, “el València, en els primers anys, alternava el pantaló blanc i el pantaló negre”. Amb tot, el procés d'acostament a la identitat referencial del club que Roig va patrocinar en arribar a la presidència, l’any 1994, no va incloure el canvi de nom, un detall que, segons Lloret, constata la solidesa de la denominació actual.

Cristina Grau, una altra assídua de la Tertulia Torino, tampoc no faltarà el dia 10. Té ganes d’escoltar la intervenció de Miquel Nadal i Tàrrega, que abordarà el tema des d’una visió historicojurídica. És lletrat del Consell Jurídic Consultiu (CJC) i un altre dels afeccionats dubtosos. Per contra, Grau —periodista que va treballar com a assessora d’Eduardo Zaplana, va passar per RTVV i el Palau de les Arts i que en 2017 va ser contractada per Ciutadans— no es mostra gens procliu: “La iniciativa no té sentit”, sentencia, “cal posar en valor la denominació de València CF, amb la qual hem crescut tots”.

La periodista Cristina Grau és una de les assídues a la Tertúlia Torino. 
"Després de tants anys, no paga la pena obrir aquests debats", afirma Cristina Grau

Al seu parer, “se li està donant massa importància” a aquest tema. “Després de tants anys, no paga la pena obrir aquests debats ni en la política ni l’esport”, conclou. Ella ni tan sols no veu necessari un hipotètic referèndum: “A la gran majoria dels valencianistes els preocupen unes altres coses... La modificació del nom no crec que li interesse ni al soci més antic”, considera Grau.

En canvi, José Ricardo March i la resta de membres del Club 1919 estan encantadíssims amb el suport que van rebent cada dia. Perceben que han tocat la fibra sensible del valencianisme. “Parar atenció a les nostres arrels i als nostres símbols ens farà ser millors i ens ajudarà a construir un relat més versemblant”, somia en veu alta, “encara més en una època com l’actual, en què el futbol està tan i tan mercantilitzat”. Precisament el magnat asiàtic Peter Lim, un dels personatges extravagants que ha proporcionat el futbol modern, serà qui adopte la decisió definitiva o qui decidesca sotmetre-la a l’opinió dels accionistes. Qui li traga targeta roja a la petjada franquista del València o qui delegue en la grada —com si aquesta fora el sistema de videoarbitratge— la possible expulsió del CF i la recuperació del FC.

Cubells, un dels mites del club de Mestalla, fou jugador, entrenador i secretari tècnic.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.