ESPORT

Gol per l'escaire de les travesses esportives

Les veus que reclamen regular els anuncis de travesses esportives es multipliquen. Tanmateix, els llaços econòmics entre els equips de futbol i aquest mercat s’han fet més estrets en els darrers anys. I mentrestant, els experts adverteixen de creixents problemes de ludopatia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

“Trobe que els vicis més obvis són els més fàcils de resistir”. Qui així parla és l’inspector de policia Chester Campbell, un dels personatges centrals de Peaky Blinders. Home recte i meticulós (almenys en els primers capítols), Campbell arriba a Birmingham per combatre els Peaky Blinders, una família de gàngsters de cognom Shelby, que té en les apostes hípiques un dels seus principals negocis. La sèrie, un èxit de crítica, està inspirada en una banda que va existir en la realitat i està ambientada en la Gran Bretanya de la dècada dels 20, després de la II Guerra Mundial. Era el temps en què els usos agrícoles i militars dels cavalls començaven a decaure en favor del seu ús esportiu. Eren els anys en què al Regne Unit s’obrien camí les apostes eqüestres, un negoci molt sucós que té com un dels principals ingredient d’atracció la sort.

Avui, com en el temps dels Peaky Blinders, les apostes esportives viuen un temps dolç. Després d’uns anys de caiguda del mercat, la translació cap a les plataformes digitals ha provocat una expansió del negoci. Dels “1”, “X”, “2” d’anys enrere, hem passat a un mercat accessible a través dels telèfons mòbils. I si bé les màquines escurabutxaques, els bingos, la loteria i els casinos continuen existint i tenint el seu nínxol de clients, a hores d’ara són les apostes digitals i molt especialment les referides a les competicions esportives les que experimenten un creixement més acusat. Segons dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, el 2017 a tot Espanya es van apostar quantitats per valor de 5.449 milions d’euros. L’any 2014 aquesta xifra era de 2.894 milions, és a dir que el negoci pràcticament s’ha duplicat. El País Valencià és el tercer territori de l’Estat on m’és es juga: 320 milions d’euros, això és 13,1 euros per persona. Només madrilenys i andalusos es situen per davant. Els catalans s’hi deixen anualment 3,1 euros per persona. A nivell de l’Estat, els bascos, amb 21,3 euros per persona, van ser els més addictes a aquestes pràctiques.

 

 

La sort, a un clic

La irrupció i la normalització dels telèfons mòbils com a mitjà de consum expliquen aquestes xifres. El món del joc viu un moment dolç. La progressiva recuperació econòmica no ha fet més que apuntalar aquesta tendència. Avui es poden fer travesses amb un sol clic. A internet, una cerca ràpida ens obre les portes a un munt de consells sobre com i de quina manera preparar una estratègia per endinsar-se en un món on, tot i la insistència a aplicar algoritmes i prediccions pretesament lògiques, tot gira al voltant de la fortuna. O l’infortuni.

El ventall de possibilitats és molt ampli: pots jugar-te uns quants euros en la segona divisió de la lliga grega de futbol; o en una partida de billar que s’està disputant a Rússia; o en un campionat de criquet a l’Índia. És, però, en el futbol i el bàsquet on més persones proven sort. Per als no iniciats, les cases d’apostes en línia ofereixen descomptes per començar a jugar de fins a 150 euros, un esquer que fa més atractiva l’aventura. “Aposta 5 euros, guanya’n 50”; “Juega a ganar”, diuen a tall de promesa.

Paral·lelament, les cases d’apostes esportives físiques han sorgit com bolets. Els cartells de Sportium, Juegging, Luckia o Codere han esdevingut part del paisatge urbà els darrers cinc anys en forma de franquícia. I sembla que el sector, empès per la llei del Joc aprovada l’any 2012 pel Govern de Mariano Rajoy, encara no ha tocat sostre. El Baròmetre dels Salons de Joc 2018 de l’Associació Espanyola d’Empresaris de Salons de Joc i Recreatius indica que el 69,7% dels empresaris del sector preveu obrir nous locals i el 63,3% té previst incrementar la plantilla. Al País Valencià l’any passat s’obriren 48 nous locals d’aquest tipus. A les Illes ja se’n comptabilitzen 140.

 

Un mercat en transformació

El canvi que s’està operant en el sector és de gran abast. El mercat de les apostes esportives creix regularment des de 2012 a un ritme aproximat del 20% anual, segons l’Anuari del Joc a Espanya de 2018. El 85,5% d’aquest mercat és divideix en dues meitats quasi iguals entre les travesses presencials i les digitals. La resta correspon a la Quiniela, un mercat en declivi. “Les travesses presencials s’han interioritzat en els hàbits dels aficionats de l’esport, igual que les apostes en línia, que, a més, compten amb un fort suport publicitari a escala global —diu l’Anuari—. El nou model de negoci dels grans clubs de futbol, basat en els drets d’imatge per retransmissions, afavoreix les apostes, i desplaça la Quiniela com a font d’ingressos”. En definitiva, el model de la Quiniela ha quedat obsolet. De fet, des de 2008 encadena reduccions anuals de vendes per sobre del 10%, amb l’única excepció de 2014-2015.

Tot plegat fa evident cap a on va la tendència. Són els més joves els qui s’incorporen a aquest nou mercat. Segons la Direcció General d’Ordenació del Joc, el 83% dels qui juguen són homes d’entre 18 i 43 anys, amb uns nivells d’ingressos i estudis baixos, amb parella i amb algun tipus de problema personal. Per a ells les travesses han esdevingut una forma més de consum. El resultat és la normalització d’una pràctica que, duta a l’extrem, desemboca en la ludopatia. Fa mesos que alguns responsables públics han encès la veu d’alarma.

En un escenari de proliferació de l’oferta, la lluita per visibilitzar-se ha esdevingut ferotge. Les marques volen estar presents en llocs ben reconeixedors. La darrera Copa del Món de Futbol és un exemple immillorable. Una persona que haguera seguit totes les fases classificatòries hauria estat sotmesa, al final del campionat, a l’impacte de fins a 60 companyies diferents d’apostes. En el camp de joc, en les samarretes dels equips, en les tanques publicitàries o en les retransmissions radiofòniques hi ha anuncis d’aquesta mena. Això per no parlar de la participació directa de jugadors de futbol mundialment coneguts en les seues campanyes promocionals. Només en 2017 la inversió en publicitat i patrocini de les cases d’apostes superaven els 103 milions d’euros.

 

Pilotes fora

El lligam entre aquest negoci i el futbol s’ha estret en els últims anys. Tots els equips de futbol de casa nostra compten amb el patrocini directe d’una casa de travesses. Des d’agost de 2016, Betfair és patrocinador oficial del Barça. Des de febrer de 2017 i almenys fins a 2020, Bwin esponsoritza el València CF. Per la seua banda, l’RCD Espanyol i el Vila-real figuren en la llista dels 10 equips de la Lliga espanyola que estan sota l’aixopluc de Bet365. Des d’aquest juliol el Girona CF llueix en la seua samarreta el logo de la casa Marathonbet. Aquest setmanari ha demanat als equips de casa nostra quina quantitat de diners reben per aquests contractes d’esponsorització, però tots han declinat fer-ho públic, escudant-se en el fet que es tracta d’un contracte privat entre dues parts.

La Lliga espanyola no és, en tot cas, un excepció: les cases de travesses han aconseguit infiltrar-se en totes les lligues europees, i Anglaterra, un territori amb molta tradició en aquest camp, n’és pionera. A Itàlia, a partir de 2019, quedarà prohibit que els equips de la Sèrie A (l’equivalent a la nostra primera divisió) signen nous contractes de patrocini amb cases de travesses. És la manera com el Govern de Giuseppe Conte vol lluitar contra el creixent problema d’acció que ha emergit al país transalpí.

 

Itàlia no és, de fet, l’únic país on s’ha instal·lat la inquietud entre els responsables públics. El (no nat) projecte de Pressupostos del Govern espanyol incloïa mesures per regular els anuncis d’aquestes empreses. Al País Valencià, PSPV i Compromís han introduït una esmena a la Llei d’Acompanyament als Pressupostos de la Generalitat de 2019 que vete la publicitat institucional (és a dir, la que sufraga la mateixa Generalitat) en aquells mitjans que també incloguen anuncis d’apostes. Atenen d’aquesta manera la petició de les associacions dedicades a la prevenció de l’addicció al joc, que fa temps que demanen mà dura contra aquest negoci. Al Principat, ja fa més d’un any que el Consell de Audiovisual de Catalunya va reclamar al Govern que prohibira els anuncis de joc en línia durant l’horari protegit per als infants, és a dir, de les 6 a les 22 hores. Des de l’Associació Espanyola de Joc Digital (JDigit), que aplega 32 cases de travesses de l’Estat, minimitzen el problema de la ludopatia. Asseguren, des d’aquesta entitat, que s’està generant una falsa alarma, ja que el nombre de jugadors patològics és, segons l’Estudi sobre prevalència, comportament i característiques dels usuaris de joc d’atzar, del 0,3% de la població. Jdigital també manté que funcionen en un mercat “hiperregulat”, i per això rebutgen les iniciatives destinades a entrebancar la seua activitat.

I, tanmateix, creixen les veus que demanen vedar aquest negoci que d’un temps ençà hem acabat normalitzant. Diuen, els seus detractors, que la trajectòria de les cases d’apostes implica replicar el model de les tabacaleres, que van passar d’estar en el cim del patrocini esportiu en les darreries del segle XXI a estar pràcticament proscrit en l’àmbit públic. El que demostra l’exuberant increment de les apostes és que, en contra del que diu el personatge de l’inspector de policia Chester Campbell a Peaky Blinders, no sempre els vicis més obvis són els més fàcils de resistir.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.