L'ESPORT ÉS POLÍTICA

"El futbol s'entén a l'URSS com una avantguarda de la revolució: cal guanyar sempre"

Sens dubte, la Revolució soviètica del 1917 és un dels grans esdeveniments de la història. Però, quin paper hi va tenir l'esport? A Futbol al país dels soviets (Tigre de paper, 2019) l'historiador Carles Viñas narra els anys previs i posteriors a aquells fets a partir d'aquest esport demostrant, una vegada més, que esport i política sempre van de la mà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En els inicis del futbol a la Rússia tsarista hi ha primer una reticència de les classes dominants vers el futbol i després, això evoluciona en una voluntat d'exclusivitat de la pràctica d'aquests, en contra de les classes populars...
Hi ha una mena de dualitat. Llavors, l'esport és quelcom lligat a les elits, són els únics que tenen temps de lleure per dedicar-li. Els treballadors ni ho imaginaven. L'esport està restringit als sportsmans de les classes benestants. Aquí hi ha dues realitats concretes. Uns que són reticents a l'esport perquè ho veuen com una cosa de fora i creuen que a Rússia el típic és sortir a caçar l'os a Sibèria i aquestes coses. Els esports anglòfils els veuen com una ingerència estrangera. Les classes més joves de les elits sí que ho veuen com un igualador a Occident.

La socialització del futbol entre les classes populars coincideix amb la Revolució bolxevic?
És anterior, però esclata massivament just en aquella època. És veritat que abans els obrers ja jugaven a futbol, alguns de forma clandestina. Fins que, amb la Primera Guerra Mundial alguns equips es queden sense jugadors. Llavors, paradoxalment, la guerra té un efecte democratitzador del futbol entre les classes populars. Per necessitat, els obrers poden competir amb els benestants.

Un cop esclata la revolució, trobem el debat històric de si el futbol és l'opi del poble o una manera de socialitzar les classes populars.
El partit bolxevic veu amb mals ulls el futbol perquè el veu com alienant. El temps que s'està al futbol nos' està a mítings o polititzant-se. Jo crec que això té molt a veure amb el fet que l'eclosió del futbol a la Rússia imperial no la controlen les classes treballadores ni els partits. S'escapa del seu control. De tot el que no controlen, tenen reticència. Després, s'adonen del potencial que té, capgiren el seu posicionament i acaben explotant el futbol en benefici propi.

Què els fa pensar en aquest canvi?
Bàsicament, per una banda, l'esclat de la revolució i la immediata guerra civil. Veuen que no poden tenir un exèrcit, el roig, que no sigui prou resistent. Per tant, per necessitat, els bolxevics acaben adoptant l'esport i estenent-lo a la formació de tota la població.

Això serviria per a qualsevol esport?
Sí, però sobretot, atletisme, gimnàstica i futbol. Per exemple, a l'Acadèmia Militar de Moscou de l'Exèrcit Roig, que després serà l'embrió del CSKA de Moscou, hi ha una assignatura que serà el futbol. Segons ells estén una sèrie de valors que per ells són positius com la companyonia, el treball en equip, el lideratge, etc.

La URSS també fa servir el futbol com a eina política.
Un cop s'adonen d'aquest potencial, el futbol passa a ser el gran vehicle per teixir la Unió Soviètica real. Estem parlant del gran imperi més extens del món on conviuen diverses ètnies i religions. Un dels elements cohesionadors serà la selecció, on juguen jugadors de totes les nacionalitats. Serà un dels pocs vehicles de transmissió de la idea d'home soviètic.

Vostè parla de futbol proletari...
Una altra de les reticències vers el futbol és que els bolxevics entenen que és un esport burgès i professional. En canvi, a la URSS la idea de l'esport és la de l'esport amateur. En realitat, és una idea fictícia. No es paga un sou, però si hi ha privilegis de sotamà. Hi ha també la idea que l'esport burgès és competitiu i que aliena en valors i no és socialista. Tot això anirà canviant a partir dels 50 quan l'URSS s'integra a la FIFA.

A escala internacional, la selecció té un paper rellevant...
S'utilitza, sobretot, com a punta de llança diplomàtica. En un moment en què el país està isolat i hi ha un aïllament diplomàtic, als anys 20, l'URSS ho aconsegueix trencar enviant el seu equip fora a jugar a futbol. Hi ha partits a Suècia, Alemanya i sobretot Turquia on fa el primer partit internacional. Va tenir moltes dificultats perquè la FIFA prohibia a qualsevol selecció afiliada, jugar amb una selecció que no ho estigués. Per tant, va haver-hi uns tripijocs per salvar la censura. Un altre motiu era que l'URSS volia jugar i guanyar. Imaginat que sortien a jugar amb els burgesos i perdien... Tota la visió del socialisme es faria miques. Calia algú que estigués disposat a jugar, que fos afí políticament i que fos factible guanyar-los. Turquia complia els requisits.

Canvia molt la percepció del futbol entre el mandat de Lenin i el de Stalin?
Canvia molt perquè és un període de transició. Els bolxevics s'adonen que l'esport no és un enemic. Això canvia en l'impàs dels anys 20.

Explica que també que el futbol serveix per criticar les elits soviètiques.
El futbol serà dels pocs espais de dissidència sota el mandat de Stalin. Recordem que, amb l'esclat de la revolució, els clubs s'han de vincular sí o sí a un estament oficial. Ja sigui en un sindicat, als funcionaris o a l'exèrcit. L'únic club que queda una mica al marge és l'Spartak de Moscou. Com que no està alineat amb la policia i l'exèrcit, molta gent el veu com el seu equip. No és l'oposició, perquè els seus millors seguidors són de la nomenklatura, però sí el que té més seguidors. Rep el sobrenom de l'equip del poble. Quan s'enfronta al Dinamo de Moscou és habitual que des de les graderies es cridi contra la policia. És l'únic espai on, l'anonimat de la massa, permet una certa exhibició de dissidència.

Quan la selecció de l'URSS surt a jugar a Bakú, explica que s'adona que hi ha un canvi en l'estil europeu de jugar a futbol. Es passa del joc ofensiu de l'inici al joc més posicional, amb quatre defenses. L'URSS, però, es decanta per mantenir l'estil ofensiu. Hi ha un component ideològic aquí?
Hi ha un component ideològic i també de manera d'entendre el joc. Per exemple, els georgians es caracteritzen per un joc de tècnica, habilitat i passada en curt. Totes les seleccions soviètiques tindran un representant georgià al mig camp, movent l'equip. Però, sobretot, el futbol s'entén a l'URSS com una avantguarda de la revolució. Per tant, cal guanyar, sí o sí, sempre. En una gira del Dinamo de Moscou a Gran Bretanya, abans de jugar amb els equips els estudien molt bé. Per tant, sí que hi ha una voluntat d'intentar entendre les innovacions tàctiques del nou continent i, fins i tot, assumir-les. Quan hi ha la gira de l'equip d'Euskadi, els serveix per aprendre i en algun partit canvien el sistema de joc. Hi ha voluntat d'adaptar-se als nous temps i no ser humiliats a l'estranger.

També hi ha un culte al porter...
Aquells anys, la figura de referència és el porter. És vist com la darrera defensa de la pàtria. El porter és com l'Stalingrad del futbol. Hi ha una mística que s'estén a l'àmbit artístic, amb multitud de pintures, escultures o pel·lícules que fan referència al porter. Hi ha la mitificació de Lev Iashin com el gran porter de l'URSS, l'únic que ha aconseguit la pilota d'or.

Li preguntava per la qüestió de l'estil perquè s'ha parlat molt de si hi havia un estil de futbol de dretes i un d'esquerres. Una manera de jugar...
Jorge Valdano, que és dels que ha teoritzat sobre això, diu que el futbol ofensiu és futbol d'esquerres. Futbol solidari, de passada... Diu que el futbol de dretes és el conservador, que et tanques a darrere. Hi ha molta literatura sobre això, però és molt complicat teoritzar al respecte, partint que tots els futbols són vàlids. El futbol ofensiu és d'esquerres? Bé, sobretot és més suggerent pels espectadors, sobretot, si és el teu equip el que el practica. No és agradable veure el teu equip tancat a darrere.

El futbol rus actual veu d'aquest futbol?
És evident. La realitat és molt diferent de la dels anys 20, però hi ha vestigis. Els noms dels clubs, per exemple. El CSKA de Moscou continua essent l'equip vinculat a l'exèrcit, el Dinamo de Moscou al funcionariat. L'Spartak continua tenint l'aura d'equip del poble... Hi ha tota una mística que encara perdura a la història dels clubs. Paradoxalment, aquí estem parlant d'un estat de trànsit en què primer el futbol està en mans estrangeres. Els que controlen les competicions són estrangers. La revolució el que fa és russificar el futbol que es juga a Rússia. Això s'ha aconseguit perquè el futbol està en mans dels russos. Però, ara, els jugadors marxen fora. Els clubs estan en mans d'oligarques, abans d'aristòcrates. Per tant, podem establir alguns paral·lelismes.

Hi ha un canvi, però, que és que els clubs que abans eren socialistes, han passat a tenir aficions ultranacionalistes...
Bé, a banda que els clubs són entitats privades gestionades com a empreses. Pel que fa a l'afició, el context determina l'evolució dels aficionats. Parlem de treballadors que el seu únic lleure era el futbol, a una societat amb múltiples ofertes de lleure. A banda, sempre dic que el futbol és un reflex de la societat. Una societat que té episodis de racisme, tindrà racisme a les graderies. No és una bombolla. Si a la societat russa hi ha brots d'ultranacionalisme, n'hi haurà al futbol també. Per tant, qualsevol campanya per eliminar el racisme del futbol, no tindrà efecte.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.