Retorn a la romanitat

De Panissars a Girona

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al centre del poble nord-català del Pertús, s’ubica el coll del mateix nom. Aquest és travessat per la carretera internacional que connecta amb la comarca de l’Alt Empordà i que, dins del tram urbà, s’obre pas entre comerços d’índole ben diversa: hi ha els de souvenirs, roba i joies a bon preu, els supermercats amb profusió d’alcohol d’oferta i alguna o altra botigueta de queviures. Entre tant reclam comercial, un discret indicador assenyala el camí del fort de Bellaguarda, el qual comença al carrer de l’Església. Agafeu-lo. L’asfalt ascendeix decidit entre l’alzinar que cobreix els darrers contraforts del Pirineu. Gairebé al capdamunt, passem de llarg la cruïlla a Bellaguarda, ja hi tornarem. Atansem-nos finalment al coll de Panissars.

Aquest pas natural no destaca per la seua altitud. Amb tan sols 325 metres per sobre del nivell del mar, és un dels més discrets del Pirineu oriental. Per això mateix, s’ha erigit com un punt estratègic des de fa algun o altre mil·lenni, amb la consegüent càrrega històrica i el tràfec de cultures i civilitzacions. 

A l’esplanada que descriu el coll, un cementiri militar de l’exèrcit francès, construït al segle XVII, presideix l’espai. És de dimensions minúscules, però la blanca sobrietat de les seues creus, arrenglerades al llarg del mur, corprèn. Per sobre d’aquest i dominant l’actual Corredor Mediterrani, el fort de Bellaguarda. El baluard del segle XV és imponent. Una fortalesa sòlida, inexpugnable, ja citada com a fortificació al segle XIII i on l’exèrcit francès mantingué un dels destacaments més importants de la serralada pirinenca, que va arribar a reunir un contingent de fins a 1.200 homes. 

En direcció inversa i a una certa distància, una torre vigila de manera intrigant. És la torre dels Burots, una instal·lació amb funcions de cobrament d’impostos i amb un innegable caràcter defensiu: espitlleres i rotunditat constructiva en són la prova. Accediu-hi per un senderó a redós del cementiri. I si seguiu pel mateix caminet, a pocs minuts de marxa sense dificultats, arribareu al quilòmetre zero d’aquest llarg viatge a la romanitat. Podreu fer-ho també emprant la carretera durant uns centenars de metres.

Ací comença tot. La Via Augusta inicia el seu recorregut rumb a Cadis, mentre que, si volguéssem viatjar cap al Nord, hauríem d’emprar en aquest mateix punt la Via Domicia, que unia la península Ibèrica amb la Itàlica a través del Rosselló, la Provença i els Alps Marítims. En el pas fronterer que ens ocupa unes roderes de carro i els desapareguts Trofeus de Pompeu, erigits per Cneu Pompeu Magne per commemorar la seua victòria sobre Quint Sertori, són testimoni del pas de legions i viatgers. Allà mateix, romanen les ruïnes del priorat medieval de Santa Maria de Panissars, monestir i hospital benedictí construït sobre les restes del monument honorari a Pompeu. Poc més enllà, les restes d’una gran edificació romana són engolides per la vegetació. Es tracta de l’anomenada Mansio Summum Pyrenaeum, per entendre’ns, l’àrea de servei inicial de l’Augusta.

No marxarem de Panissars sense saber que aquest condensat d’història conté també la batalla medieval del mateix nom, lliurada durant la tardor del 1285 quan les tropes de Pere el Gran van vèncer les de Felip III. I finalment, allà mateix el molló transfronterer 567, restaurat recentment conserva el record del Tractat dels Pirineus (1659), que fixaria les actuals fronteres estatals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.