Política

Més pizzes, per favor!

Quan els partits encara analitzen els resultats de les eleccions a les Corts valencianes, ja són al punt les urnes dels comicis municipals, que definiran el poder territorial de cada formació i la composició de les tres diputacions provincials. La nit del 28A va ser llarguíssima, però la del 26M promet emocions tan o més fortes a València, Alacant, Elx, Castelló, Benidorm, Gandia... Més pizzes, per favor!  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de les eleccions municipals de 2011, un esquirol podia desplaçar-se de nord a sud del País Valencià saltant per ajuntaments del PPCV. Més tard, a partir dels comicis locals de 2015, l’animalet ha tingut l’oportunitat de desfer el camí passant per poblacions en poder de les forces progressistes.

Quin país es trobarà a partir del 26 de maig? Probablement, un de ben divers, en què la dreta no serà tan preponderant com abans de 2015 i en què l’esquerra no serà tan hegemònica com ho ha estat d’aleshores ençà. Quatre anys enrere, consistoris controlats pel PPCV de feia lustres o dècades van canviar de mans gràcies a pactes que sobretot van beneficiar el PSPV i Compromís, però també Els Verds, Podem i Esquerra Unida. De fet, València, Alacant, Castelló, Torrevella, Sant Vicent del Raspeig, Borriana i moltes poblacions més van posar fi al domini conservador el mateix dia que, a les Corts, s’obria pas el Govern del Botànic.

Si la nit del proppassat 28 d’abril va ser tensa, la del 26 de maig no ho serà menys. Hi ha en joc el poder territorial a escala municipal i provincial, és a dir, a dos dels tres nivells administratius propis. Fins ara el Botànic ha governat amb el vent a favor de la majoria de municipis i de la Diputació de València. A penes patia la bel·ligerància de la corporació provincial alacantina i el tarannà menys conflictiu de la Diputació de Castelló, totes dues en possessió de la dreta.

Fa poc més d’un any, però, va assistir a la descomposició del govern progressista d’Alacant, que va esdevenir un altre focus opositor. La pèssima relació entre el PSPV i Guanyar Alacant —coalició integrada per Esquerra Unida, una part de Podem i persones independents— va menar al desastre amb la col·laboració inestimable d’una regidora trànsfuga i d’un primer edil, Gabriel Echávarri, força particular. Ni tan sols la posició moderadora de Compromís no va evitar la desfeta.

El 28A com a termòmetre

Extrapolar rima amb arriscar. Si qualsevol extrapolació del resultat d’uns comicis per predir-ne el d’uns altres comporta un risc evident, en la política actual, encara més. L’índex de fidelitat a la marca és notablement inferior al de temps pretèrits, quan centenars de milers de persones agafaven de manera instintiva la papereta que duia imprès el seu logotip.

Ara, no. Tal com es va comprovar amb claredat el 28 d’abril, la ciutadania discerneix el seu vot en funció de l’urna on l’introdueix, principalment a l’esquerra. El mateix dia, en comparació de l’urna del Congrés, el PSPV va perdre 100.000 vots a la de les Corts, i Unides Podem-EUPV, 165.000. En paral·lel, Compromís en guanyava 270.000.

A més, a l’àmbit local, hi concorren factors aliens a la política estatal o autonòmica. El candidat o candidata a l’alcaldia té un protagonisme especial, així com els altres components de la llista. La presència de partits locals de caràcter independent és un element que també pot alterar l’equilibri de forces. I enguany, per damunt de tot, cobrarà un valor especial l’índex de participació, que previsiblement serà més baix que no el del 28 d’abril. A les grans ciutats, davant un escenari tan summament igualat, el bloc que presente un grau de desmobilització més elevat ho tindrà magre.

En aquest sentit, caldrà veure qui és capaç de retenir més votants. D’una banda, l’esquerra ha de persuadir els seus electors més indecisos de la conveniència de retornar al col·legi electoral 28 dies després. De l’altra, la dreta no ha de caure en el desànim, després d’haver vist que Pedro Sánchez i Ximo Puig continuaran al capdavant dels executius espanyol i valencià. Si PP, Ciutadans i Vox reïxen a fidelitzar els votants del 28 d’abril, tenen moltes paperetes de viure un 26M més dolç.

EL TEMPS ha analitzat el resultat de les eleccions valencianes als 98 municipis que superen els 10.000 habitants. Als gràfics adjunts hi apareixen —dividits per províncies— acompanyats de la suma que cada bloc de tres partits ha obtingut als comicis de les Corts: el d’esquerres, conformat pel PSPV, Compromís i Unides Podem-EUPV, i el de dretes, al qual estan adscrits el PPCV, Ciutadans i Vox.

Dubtes i certeses

Al cap i casal, el resultat del 28A deixa més dubtes que certeses. La suma progressista (47,4%) i la dretana (47,9%) gairebé van quedar empatades. Per bé que l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publicada la setmana passada anunciava una majoria clara del bloc d’esquerres, l’èxit o el fracàs dependrà molt de la capacitat de retenir la confiança dels electors per part de Vox i Unides Podem-EUPV. Si algú dels dos se situa per baix del 5% i queda sense representació, automàticament cedirà l’alcaldia al bloc rival. La implicació dels residents als districtes perifèrics que a l’abril van proporcionar un bon resultat a l’esquerra esdevindrà clau: Poblats Marítims, Rascanya, Benicalap, l’Olivereta, Patraix, l’entitat local de Benimàmet... Ací és on l’esquerra, i molt especialment Unides Podem, es juga la vida. Si la participació cau de manera aguda, això dificultarà la reedició del Pacte de la Nau.

L’àrea metropolitana de València —la comarca de l’Horta— també augura un panorama incert. A Burjassot, Manises, Mislata, Alaquàs, Aldaia, Quart de Poblet, Xirivella, Montcada, Picassent o Silla l’esquerra va obtenir un avantatge notable, però a Paterna, Paiporta, Alboraia i Catarroja el diferencial al seu favor va ser de dos a tres punts, mentre que a Torrent la victòria va ser per al bloc dretà.

A Sagunt (Camp de Morvedre) l’esquerra va eixir molt destacada el 28A i a les dues Riberes les expectatives són positives: victòria clara a Sueca, Cullera, l’Alcúdia i Alginet, amb un marge més reduït a Alzira, Carcaixent, Carlet o Alberic, i un empat pràcticament exacte a Algemesí: malgrat que els dos partits més votats van ser Compromís i PSPV, la suma de la dreta (7.304) queda set vots per davant de la de l’esquerra (7.297), ajudada per un resultat excepcional de Vox, que a la comarca se situa en un 10,3% i ací en un 13,2%, vora tres punts per sobre.

Ontinyent i Xàtiva, capitals de la Vall d’Albaida i la Costera, tenen molts números per continuar en poder de l’esquerra. El diferencial amb la dreta ha estat d’un 16% i un 13%, respectivament. Pel que fa a la Safor, l’esquerra ha guanyat còmodament a Gandia, Oliva i Tavernes de la Valldigna. Cap a l’interior, victòria clara de la dreta a Requena i Utiel, i resultats que els permeten ser optimistes al Camp de Túria, en especial a Bétera i la Pobla de Vallbona. Tant a Llíria i Riba-roja —que l’any 2015 van posar fi a un cicle llarguíssim de la dreta— com a l’Eliana —feu inexpugnable del PSOE— la dreta ha aconseguit quedar per davant.

Cap al sud, tot indica que PP i Ciutadans —amb la incorporació de Vox— podran regir Alacant. La suma dels dos blocs ofereix un 52,2% a 42,9% en favor seu. A l’àrea metropolitana, només Sant Vicent del Raspeig, entre els municipis grans, ha optat per l’esquerra. Sant Joan, Mutxamel i el Campello s’han escorat també cap a la dreta.

 

Uns diferencials que encara s’incrementen a Oriola, Torrevella i, en general, tot el Baix Segura. A poblacions de la comarca ara governades per l’esquerra com Albatera (21,2%), el Pilar de la Foradada (20,9%), Callosa de Segura (17,3%) o Almoradí (13,7%), la ultradreta de Vox s’ha anotat uns resultats esfereïdors.

Al Baix Vinalopó, Crevillent ha tornat a evidenciar la seua preferència conservadora —ací Vox ha obtingut el 15,8%— mentre Santa Pola —governada per un pentapartit liderat pel PSOE— encara s’inclinava més d’aquest costat. Més sorprenent, i en absolut descartable, seria el retorn de la dreta a Elx, on tan sols va poder governar el mandat de 2011 a 2015. La seua victòria a les eleccions valencianes —50,9% a 44,4%— els fa albergar aquesta il·lusió.

Sobta més el bon resultat de la dreta a Asp (51,4% a 43,3%), municipi del Vinalopó Mitjà de tradició esquerrana. En altres poblacions (Elda, Petrer, Novelda, Monòver...) l’escenari és més igualat, amb lleuger avantatge per a l’esquerra. Aquesta va ser una de les comarques amb una pujada de la participació més acusada.

En canvi, l’esquerra no hauria de tenir problemes a Alcoi, on s’ha imposat amb autoritat. A la Marina Alta les expectatives són gairebé tan positives, amb grans resultats a Dénia, Xàbia, Pego i fins i tot Calp i Benissa. A la Marina Baixa, per contra, hi ha més disparitat de resultats: la gran collita del bloc esquerrà a Altea contrasta amb el panorama bastant més ajustat a la Vila Joiosa i l’Alfàs del Pi, i amb la victòria plàcida de la dreta a Benidorm.

L’Alcoià i les Marines presenten percentatges de suport a Vox molt inferiors als de l’Alacantí, el Baix Vinalopó o el Baix Segura. No obstant, la vintena de llistes locals que ha registrat la ultradreta amb vista al 26M es concentren en aquestes tres comarques.

 

Dels 98 municipis del País Valencià amb més de 10.000 habitants, Ciutadans ha quedat per davant del PP en 48 d’ells. Dels 11 que es troben a les comarques de Castelló, però, Ciutadans solament ha superat els populars en un: Benicàssim.

El panorama al nord és més esperançador per a l’esquerra. De les quatre ciutats valencianes de més de 100.000 habitants, la capital de la Plana és l’única en què el 28A els partits progressistes van sumar més vots que els de la dreta, ni que fora per un marge escàs: 48,7% a 47%.

També hi ha hagut victòries col·lectives de l’esquerra, i amb un diferencial més ample, a Vila-real, la Vall d’Uixó, Vinaròs, l’Alcora i Benicarló, en tots els casos municipis que governa l’esquerra. En l’últim cas, a més, una població tradicionalment conservadora.

Dels 98 municipis amb més de 10.000 habitants, Ciutadans ha quedat per davant del PPCV en 48

Per contra, en cinc dels onze municipis castellonencs de més de 10.000 habitants s’ha produït una victòria de la dreta. Es tracta d’Onda, Borriana, Benicàssim, Almassora i Nules. De tots ells, únicament Benicàssim té, ara com ara, una alcaldia conservadora. En el cas de Borriana, Almassora i Nules, feia molts anys que la dreta era clarament hegemònica i l’any 2015 va arribar el canvi. Un canvi que caldrà veure si es consolida o no aquest 26 de maig. De nou, la capaci-tat de cada bloc per fidelitzar els electors que van fer-los confiança el 28A esdevé clau.

Al nord del país, Vox presenta llista en vuit municipis només: Castelló de la Plana, Almassora, Benicàssim, Borriana, Vila-real, la Vall d’Uixó, Orpesa —un feu tradicional del PP, encara sota el seu control— i Sucaina, una petita població de l’Alt Millars. A les comarques castellonenques, a més, el PP ha suportat molt més bé l’embat de Ciutadans, ja que ha aconseguit avantatjar-los a la pràctica totalitat de poblacions. A les onze que ultrapassen els 10.000 habitants, de fet, només hi ha quedat per darrere a Benicàssim, on el partit taronja s’ha erigit en primera força.

 

Tot plegat dibuixa un escenari obert, molt obert, amb vista al 26M. L’esquerra no viurà una nit tan agradosa com la del 24 de maig de 2015, quan va poder teixir majories progressistes a ciutats que li havien estat vetades de feia anys, com ara València, Alacant, Xàtiva, Carcaixent, Borriana o Nules, per posar alguns exemples. Amb l’ajuda de Ciutadans, fins i tot va poder controlar d’altres on imperava el PP de feia dècades, com ara Torrevella i Santa Pola, o evitar que Gandia continuara en poder dels populars.

Del mapa de poder local resultant dependrà, en bona mesura, la tranquil·litat dels pròxims quatre anys de govern del Botànic, així com les expectatives de la dreta amb vista al següent cicle electoral. Una altra desfeta municipal significaria començar a perdre els comicis de 2023. •

 


VALÈNCIA, EN VERD; CASTELLÓ, EN GROC; ALACANT, EN ROIG

Esperonada per la continuïtat del Govern del Botànic i el pobre resultat —en escons— del trident de dretes al Congrés, l’esquerra valenciana confia ampliar el seu poder a les diputacions, unes institucions que Podem i Esquerra Unida abominen, que Compromís pretén desmuntar i que el PSPV desitja dotar d’un perfil més baix, però que, en conjunt, consideren vitals per evitar contrapesos de poder.

La legislatura que ara ha conclòs va incloure xocs severs entre la corporació alacantina i la Generalitat. La institució presidida per César Sánchez va batallar als tribunals contra els programes plurilingües a l’ensenyament del conseller Vicent Marzà i va lamentar, repetidament, el maltractament a què el Consell sotmetia les comarques alacantines.

El 28A, el Botànic va imposar-se a les circumscripcions de València —50,1% a 44,9%— i Castelló —49% a 46,4%— mentre naufragava amb estrèpit a les d’Alacant —45,2% a 49,8%—, on el bloc de dreta va poder escurçar les distàncies que el separaven a les Corts dels partits esquerrans. De 55 diputats a 44 de la legislatura passada al 52-47 de la que ara comença.

 

D'esquerra a dreta els actuals presidents de les Diputacions de Castelló, Alacant i València: els populars Javier Moliner i Cèsar Sánchez, i el socialista Toni Gaspar. / EFE

Com si es tractara d’un semàfor, sembla que l’esquerra té la via expedita per mantenir el govern de la Diputació de València, ja que la demarcació en qüestió és on l’esquerra té un domini més gran del territori. De fet, els dos partits més votats han estat el PSPV i Compromís, cosa que no va passar en 2015, quan la primera força va ser el PP.

Una altra cosa és qui presidirà la institució. Els socialistes semblen tenir-ho de cara, però Compromís es mostra fort a les Riberes i el Camp de Túria, i en 2015 ja va tenir una irrupció important a València i la resta de l’Horta. A més, si el diputat provincial de la Vall d’Albaida cau en mans de l’exsocialista Jorge Rodríguez —ara al capdavant de la llista La Vall ens Uneix— podria inclinar la balança del costat de Compromís.

A Castelló, la Diputació podria canviar de mans després de 24 anys. La divisió del vot de la dreta pot malbaratar alguns diputats provincials a partits judicials clau i que el PSOE passe a controlar la corporació amb el suport de Compromís i potser d’Unides Podem-EUPV. Sant Mateu i Sogorb són els punts calents on es decidirà el color de la Diputació.

Molt més complicat és un canvi a la Diputació d’Alacant, l’altre gran feu que ha pogut conservar el PP des de 2015. A les comarques meridionals és on la dreta mostra més vigor, encara que la divisió actual proporcionarà més diputats a Ciutadans (en tenia un només, que va esdevenir no adscrit) i farà entrar Vox.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.