Hemeroteca

Els partits que irrompien a Europa fa 30 anys

El 15 de juny de 1989, ara fa trenta anys, se celebraven les segones eleccions europees en què participava l’Estat espanyol. El PSOE, representat per Fernando Morán, esdevenia el partit més votat en unes eleccions en què irrompia el polèmic empresari José María Ruiz Mateos. També obtenien representació formacions perifèriques com ara Convergència i Unió, representada per Carles Gasòliba; el PNB amb la Coalició Nacionalista, representada per Jon Gangoiti; l’extingit Partit Andalusista, liderat per Pedro Pacheco; Juan María Bandrés amb l’esquerra dels pobles, candidatura integrada per Euskadiko Ezkerra, Esquerda Galega, Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, Partit Socialista de Mallorca, Unitat del Poble Valencià i altres formacions nacionalistes; o l’Herri Batasuna de Txema Montero. Vicent Franch i Ferrer feia aquest balanç en el número 262 del setmanari EL TEMPS.

Amb un índex de participació baix —tot i que el País Valencià se situa al cap de les comunitats autònomes— les eleccions al Parlament Europeu han donat els resultats esperats, si bé aquesta baixa participació el que ha fet és primar els partits i les coalicions minoritaris.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La picaresca interpretativa ha deixat perplexos els ciutadans que no acostumen a informar-se més enllà de les primeres proclames que els diferents líders fan només saber les primeres i asèptiques xifres. El fet cert, però, és que aquestes eleccions han vessat resultats la lectura tècnica dels quals, i si més no, la de les xifres globals, és ben senzilla de fer.

En primer lloc convé remarcar que la convenció electoral per excel·lència en un sistema com l'emprat per l'estat espanyol per a celebrar les eleccions al Parlament Europeu (sistema d'escrutini proporcional amb l'aplicació de la fórmula de d'Hont per al repartiment d'escons, llistes tancades i circumscripció única estatal) s'ha de referir als resultats numèrics a l'hora d'establir la valoració dels resultats. En la mesura que no hi havia un mínim de vots a aconseguir per tal d'entrar al recompte, una alta participació primaria els grans partits i obligaria els menuts i els d'àmbit territorial menor a coalicions i enteses. Així les coses, la baixa participació dels ciutadans ha primat el contrari, és a dir, els partits i les coalicions minoritaris.

En segon lloc, i pel que fa als resultats convencionals, és innegable que no es pot sinó assenyalar aquells partits que obtenen xifres sobre els vots vàlids emesos més o menys semblants a les de les Eleccions Europees del 1987 el caràcter de guanyadors d'aquests comicis, més enllà d'altres consideracions. En la mesura que el percentatge sobre els vots vàlids emesos s'allunye a la baixa dels resultats anteriors s'haurà de concloure que hi ha derrotats.

Al Quadre 1 es pot comprovar com PSOE, Esquerra Unida (IU), Ruiz Mateos (RM), Partit Andalusista (PA), Coalició Nacionalista (CN), Unió Valenciana (UV, integrada en la Federació de Partits Regionals), Coalición Izquierda de los Pueblos (CIP) i Coalició Europa dels Pobles (CEP) es poden considerar guanyadors d'aquestes eleccions pel fet que o repeteixen el percentatge de vots vàlids emesos o els augmenten, mentre que PP, Centre Democràtic Social (CDS), Convergència i Unió (CiU) i Herri Batasuna (HB) (entre els que obtenen representació), es pot dir que són en principi i d'acord amb la convenció tècnica, perdedors. El que passa és que el primer criteri no és del tot explicatiu i, per descomptat, no és gens satisfactori si es fa l'operació de deduir la baixa percentual real dels partits que han vist minvar els propis vots. La pèrdua, per exemple, d'1.293.957 vots del PSOE és menys dràstica que la pèrdua d' 1.357.942 per tant del PP; de la mateixa manera que la pèrdua de 190.846 de CiU respecte a les europees del 1987 suposa un descens percentual notablement menor que el de la resta dels partits perdedors.

Als quadres 2, 3 i 4 s'ofereixen, respectivament els resultats de les eleccions del 1987 i del 1989 corresponents a les tres comunitats autònomes. Als quadres, s'hi han afegit els resultats de les eleccions legislatives del 1986 i les corresponents autonòmiques del 1987 (Balears i País Valencià) i del 1988 (Catalunya). Amb aquestes dades el lector pot fer les oportunes perquisicions sobre la pèrdua o els guanys en audiència dels diferents partits tot atenent la diferent significació dels tres tipus d'elecció. La variació en índex d'audiència es comprova a través dels percentatges sobre cens electoral dels diferents partits.

Pel que fa a la participació electoral Catalunya i Balears tenen una abstenció superior a la mitjana estatal mentre que el País Valencià se situa al cap de les comunitats autònomes en participació electoral. La dada de la participació major o menor no influeix, però, en el resultat en percentatge sobre vots vàlids emesos del partit més votat (el PSOE) que iguala o supera percentatges de les anteriors eleccions europees. Malgrat, doncs, les diferències de participació, el partit més votat manté el percentatge i es pot dir que en resulta clarament victoriós. La baixada de participació, però, no opera en les altres forces de la mateixa manera si fem excepció de CiU, que malgrat perdre també vots no experimenta variació en el percentatge de vots vàlids emesos a Catalunya. CiU, doncs, baixa; però manté el percentatge sobre els vots vàlids emesos. En els casos del PP i CDS la baixa corresponent en la participació els afecta de manera diferent amb les corresponents excepcions ja que no mantenen el percentatge sobre vots vàlids emesos i, així, veiem com el PP a les Balears baixa (2,67 per cent), com també a Catalunya (2,47 per cent) i al País Valencià (1,69), mentre el CDS, atès el seu menor percentatge del 1987, reflecteix unes pèrdues molt fortes tant a les Balears, com a Catalunya i el País Valencià.

Marcelino Oreja, cap de llista del Partit Popular en les europees de 1989

Els resultats d'IU han estat valorats des del principi com bons resultats i potser precipitadament com resultats clarament victoriosos. En el conjunt de l'estat, IU ha perdut vots respecte al 87. En l'àmbit que estudiem i tal com es pot comprovar als quadres 2, 3 i 4, a les Illes Balears i al País Valencià IU obté pràcticament el mateix nombre de vots (amb un lleugeríssim augment) mentre que a Catalunya en perd vora 32.000. El més destacable, però, d'aquestes dades és el manteniment (i augment) en percentatge sobre vots vàlids emesos de la candidatura d'IU malgrat la baixada a Catalunya. En tot cas, aquest manteniment, i d'acord amb allò que hem dit sobre la norma convencional d'interpretació d'aquest tipus d'elecció, és més significatiu en percentatges de vot propi que el manteniment del PSOE. I és des d'aquest punt de vista que es pot dir que IU és guanyadora d'aquestes eleccions també en el nostre àmbit. La pervivència de la candidatura del PT-UC (Partit dels Treballadors d’Espanya-Unitat Comunista) ha impedit una vegada més la recuperació dels nivells de vot que els comunistes obtingueren en les primeres eleccions democràtiques, sense que això haja servit perquè Carrillo obtinga l'escó europeu.

Mayte Domingo va ser escollida eurodiputada per Izquierda Unida el 1989

 

Els nacionalismes

Comentats ja els resultats de CiU a Catalunya, que disten molt de ser dolents, cal consignar que aquesta formació  no obté un nombre significatiu de vots en les altre dues comunitats autònomes, mentre que els diferents nacionalismes bascos, amb els quals concorren formacions del centre-esquerra i l'esquerra nacionalista de les tres comunitats, obtenen resultats ben diferents.

En principi, es pot consignar com la coalició liderada per Eusko Alkartasuna (Per l’Europa dels Pobles) i de la qual formava part, entre altres, Esquerra Republicana, obté uns bons resultats a Catalunya mentre que el nombre de vots obtingut al País Valencià i les Balears (cap partit d’aquests dos territoris hi concorria) és pràcticament irrellevant. Aquesta tendència s'inverteix en l'altra candidatura on figuren nacionalistes catalans, valencians i balears. Així, veiem que al País Valencià la coalició Esquerra dels Pobles, amb la qual concorre la Unitat del Poble Valencià, obté un espectacular creixement respecte a les eleccions del 1987 al País Valencià, es manté a les Illes Balears (d’on concorrien els PSM de Mallorca i Menorca) i baixa molt significativament a Catalunya (on concorria l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra). UPV i PSM, respectivament, es poden considerar en els àmbits respectius guanyadors, tot i que l'augment espectacular de la coalició al País Valencià no es correspon amb el fidelíssim vot local d'UPV. És bastant probable que UPV haja recollit nombrosos vots d'altres formacions d'esquerra per al candidat Juan María Bandrés [històric dirigent d’Euskadiko Ezkerra i líder de la coalició Esquerra dels Pobles]. La limitació d'aquestes pàgines no ens permet ara fer les corresponents projeccions que fan bones les precisions apuntades. En tot cas, Bandrés és eurodiputat gràcies als vots decisius de l'augment esdevingut al País Valencià.

Juan María Bandrés, líder de la coalició Esquerra dels Pobles en les europees de 1989.

Un altre resultat significatiu seria l'obtingut per Herri Batasuna si el comparem amb el del 1987. HB perd més de la meitat dels vots obtinguts en 1987, i el que és més significatiu, la candidatura Catalunya Lliure no recupera aquest vot i queda molt per sota d'aquells resultats. D'acord amb el que hem dit més amunt s'ha d'atorgar als resultats d'UV-FPR (Unió Valenciana-Federació de Partits Regionals) a l'Estat espanyol el caràcter de discrets, però si se'ls contempla en l'àmbit del País Valencià, són més aviat dolents perquè la pèrdua d'un punt en els baixos índexs numèrics esdevé significativa. En tot cas, UV no s'arranca ni a Castelló ni a Alacant i sembla que ha acusat la pèrdua del candidat Leopoldo Ortiz a mans del PP (el qual, i curiosament, només perd 1,69 per cent sobre vots vàlids emesos respecte al 1987).

Algunes dades sobre la candidatura de Ruiz Mateos

Els resultats del pròfug i parafeixista Ruiz Mateos són preocupants a Catalunya (2,89 per cent dels vots vàlids emesos), de vergonya al País Valencià (3,15 per cent dels vots vàlids emesos) i d'escàndol a les Illes Balears (el 5,74 per cent dels vots vàlids emesos, molt per sobre de la mitjana estatal, que és del 3,84 per cent). En qualsevol dels casos, el votant tipus de Ruiz Mateos procedeix de l'espectre del centre-dreta i de la dreta i és una qüestió que el PP ja ha assumit a través de diferents intervencions de líders del partit i eurodiputats electes (Carlos Robles Piquer, entre altres).

José María Ruiz Mateos

Breus recapitulacions

En aquestes eleccions i pel que fa a les tres comunitats estudiades es pot assegurar que hi ha hagut un perdedor notable, el CDS, el qual acompanyen a certa distància el PP, Unió Valenciana i Esquerra Republicana Coalició Europa dels Pobles, mentre que les espectacularitats han estat per a la pèrdua fulminant d’Herri Batasuna, l'augment a més del doble dels  vots de la Unitat del Poble ValenciàL’Esquerra pels Pobles al País Valencià i l'ignominiós percentatge de Ruiz Mateos a les Illes Balears.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.