PAÍS VALENCIÀ

President, ‘mande firmes’!

La desena legislatura de les Corts valencianes arrenca amb l’estrena de Vox i Toni Cantó com a grans reclams. A Enric Morera, que continua com a president, se li gira feina: l’hemicicle és divers com mai i les ganes de marcar territori de les senyories ho fa més palès encara. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Envoltat dels “deu valents” diputats del seu partit, als quals alliçona amb veu enèrgica i dicció perfecta, Javier Ortega Smith sembla un marine estadounidenc a punt de conquerir qualsevol país remot. No, no és una escena de La chaqueta metálica, sinó el secretari general de Vox encoratjant els seus homes —i alguna dona— a la porta de les Corts valencianes. Resta mitja hora per a l’inici del ple constitutiu de la X legislatura, però els legionaris d’Abascal tenen ganes de guerra. Moltes ganes.

Davant la premsa, al carrer de la Llibertat, Ortega enuncia que l’exèrcit de Vox serà una “barrera” contra el “pancatalanisme annexionista i independentista dels qui anhelen els Països Catalans”. També seran el “fre” —assegura— a la “imposició lingüística del català a València”, que té com a “responsable” el PP. Sí, el PP. Ortega diu que els populars van “obrir les portes” al pancatalanisme i després van preferir “mirar cap a un altre costat”. I pensàvem que ja ho havíem vist tot...

L’ardor guerrer de Vox és tal que l’Ajuntament hauria d’habilitar un carril tanque perquè els parlamentaris i assessors de la formació arribaren a les Corts amb la comoditat necessària. Si alguns diputats fan servir bicicleta o patinet i disposen del pàrquing corresponent, els de Vox tenen dret a desplaçar-se en tanc —des de la caserna que siga— i estacionar-lo a la porta.

“Aquí los lunes y miércoles apenas se trabaja”, li comenta un diputat de Vox a un altre mentre caminen pels passadissos de la Cambra. Molts d’ells s’acaben de conèixer. Molts d’ells acaben de conèixer, fins i tot, que el País Valencià té un parlament propi. I que dimecres, per cert, és el dia reservat als plens i a les compareixences dels consellers. Però no importa.

Els 10 diputats de Vox, encapçalats pel portaveu del grup, José María Llanos (esquerra), els primers a prendre possessió de l'escó. / Miguel Lorenzo

Si saberen que Franco dormia al Palau dels Borja —seu de les Corts i fins 2006 anomenat Palau de Benicarló— cada vegada que visitava València en qualitat de dictador, plorarien de l’emoció. Al capdavall, és el seu gran referent polític, de la mateixa manera que Manuel Fraga n’és el del PP, Pablo Iglesias —el vell i el jove— el del PSOE i Podem, i qualsevol autònom espanyol, el d’Albert Rivera. A Compromís tenien referents tan diametralment oposats que han optat per cremar-los tots: Joan Fuster, Pere Mayor, Julio Anguita... Uns autèntics iconoclastes.

Vox, la principal atracció d’aquesta jornada inaugural de les Corts, és l’únic dels sis grups que s’ha quedat fora de la Mesa. En realitat, no els importa gens. Han mostrat el mateix interès per formar-hi part que mostrarien per conèixer els grups que actuaran al Feslloch d’enguany, però Toni Cantó fa una setmana que suplica clemència i que implora la seua inclusió a l’òrgan de govern de la institució. Encara que el reglament no ho permet i que l’esquerra es nega a renunciar a la majoria que li pertoca en funció dels escons obtinguts, el síndic de Ciutadans se n’ha erigit en l’advocat defensor. Vol una Mesa amb Vox.

En aquest hàbitat tan pintoresc, Isabel Bonig emergeix com la veu més moderada. Qui ho havia de dir. És l’única síndica femenina, li agrada la Reial Societat, el rock radical basc, no es perd cap edició del festival de Benicàssim i té un pare que milita al PSOE, però Bonig no pertany a EH Bildu, sinó al PPCV. Amb tot, la diversitat de les Corts valencianes que han començat a rodar és tan enorme que evoca el Parlament de Vitòria de dues dècades enrere, amb Jaime Mayor Oreja i Arnaldo Otegi als dos pols de l’hemicicle i una paleta de colors inesgotable entremig.

A la llotja de convidats, avui, les presències empaten amb les absències. Hi ha dos expresidents de la Generalitat, Joan Lerma i Alberto Fabra, i tres que no hi són: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps, que ara viuen als jutjats i en algun cas, com qui marxa de vacances al poble, passen temporades a la presó. Hi ha tres expresidents de les Corts —Héctor Villalba, Marcela Miró i Alejandro Font de Mora— però en falten d’altres. Per exemple, Milagrosa Martínez, reclusa del centre penitenciari de Villena, i Juan Cotino, que aquesta setmana tracta d’esclarir als tribunals alguns detalls relatius a l’organització de la visita a València del papa Benet XVI. Tampoc no hi ha vingut el seu germà.

El síndic de Compromís, Fran Ferri, amb samarreta reivindicativa. / Miguel Lorenzo

L’equació no falla. A més imputats i empresonats, menys escons. A la sessió constitutiva de 2011, el PPCV tenia 55 diputats a les Corts. Quatre anys més tard, a la de 2015, n’eren 31. Ara en són 19. Mentre abans ocupaven la meitat dreta de l’hemicicle i alguns escons de l’esquerra, ara es troben empetitits al costat dels 10 diputats de Vox i els 18 de Ciutadans amb què comparteixen sector. Els populars han quedat reduïts a una porció de formatget de Trivial Pursuit.

La lliçó magistral de Soler

El president de la Mesa d’edat és Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic en funcions. En el discurs preceptiu, pronuncia una classe d’història sobre l’autogovern valencià. Quan parla del Tribunal de Orden Público i de la Brigada Político Social, els més veterans de Vox fan cara d’enyorar aquells temps. En canvi, quan Soler evoca la seua detenció en companyia d’Ernest Lluch i de vuit persones més —se’ls coneixia com Els Deu d’Alaquàs— als escons ultres pensen que ben detinguts devien estar. I és que el diputat socialista afirma que van engarjolar-los per defensar “els drets nacionals del País Valencià” i l’“autogovern”. O siga, el mal.

Més tard, Soler subratlla que més de la meitat dels 99 parlamentaris de la X legislatura “no van arribar a conèixer el dictador”. Els més joves de Vox, en aquest precís moment, fan cara d’estar pensant “ja m’hi hauria agradat...”. Soler afegeix que “no hi ha política sense diàleg ni bona governabilitat si no s’arriba a acords”, demana “acabar amb la xacra del masclisme de la nostra societat”, cita Carmen Alborch i clou el seu parlament amb els versos arxiconeguts de Vicent Andrés Estellés, propietari intel·lectual de la banda sonora original que sona a les Corts des que governa el Botànic: “Assumiràs la veu d’un poble i seràs, per sempre, poble”. Fins i tot Bonig els recita de memòria.

Vicent Soler ajuda la diputada socialista Laura Soler a introduir el seu vot a l'urna. / Miguel Lorenzo

Cap dels deu diputats de Vox no aplaudeix el discurs de Soler. A Ciutadans impera l’atonia. Una diputada nova mira el full d’instruccions de la seua butaca; Mercedes Ventura, de les poques supervivents de la purga duta a terme per Cantó, encara es pregunta per què ha sobreviscut a l’extermini, i el pilot Emigdio Tormo, com sempre, es troba als núvols. L’únic que aplaudeix Soler és l’alcoià Fernando Llopis, i no per simpatia. Ni de bon tros. A ell també se’l veu dispers, inquiet, segurament a causa de la recent anunciada fugida d’Antoine Griezmann del seu estimat Atlètic de Madrid. En canvi, alguns diputats del grup popular sí que decideixen aplaudir l’al·locució retrospectiva del president fugaç. Definitivament, a la política valenciana contemporània, la moderació és patrimoni del PPCV.

Escorten la trona de les Corts, en aquest dia tan especial, dues maceres. És la primera vegada que aquesta funció recau sobre dues dones, ja que tradicionalment havia estat circumscrita a funcionaris masculins de la casa. La votació no depara sorpreses i Enric Morera és escollit president, la consellera socialista María José Salvador ocupa la vicepresidència primera; el popular Jorge Bellver —que se separa així de Ruben Ibáñez i Alfredo Castelló, els germans Marx de l’hemicicle— passa a ser vicepresident segon; Luis Arquillos, de Ciutadans, és secretari primer, i la podemita Cristina Cabedo —amb més cares que Pessoa, que cantaria Pedro Guerra— ocupa la secretaria segona. Tal com estava previst, Vox es queda sense seient a la Mesa, i Cantó, amb un disgust de por.

Jurar, prometre i derivats

És l’hora de jurar o prometre la Constitució, l’Estatut i la fidelitat a la Generalitat. Tot allò que van fer al seu dia, de forma inútil, persones com Zaplana, Blasco o Cotino. Tanmateix, ambdues fórmules també cauen en desús a la política moderna. Són més pròpies de la vella política. Del PP, del PSOE i de Ciutadans, un partit que envelleix a la mateixa velocitat que Rivera desplega i replega un paper quilomètric enmig d’un debat televisiu.

La resta de diputats decoren el jurament o la promesa amb frases de tota mena. A Vox hi ha unanimitat: “Por Dios y por España”. La diferència rau en la posada en escena: alguns juren sobre una Bíblia oficial de la Conferència Episcopal Espanyola, un crucifix i un rosari, i els altres, no. A Unides Podem-EUPV s’inclinen per “la lluita feminista”, per “una terra neta i en harmonia”, per “una societat inclusiva” i per “la llibertat i igualtat de la classe treballadora del País Valencià”. A Compromís opten pels “nostres drets i llibertats”, per la “defensa del nostre autogovern” o per l’“imperatiu legal” que al·lega Josep Nadal. Ave María puríssima.

El kit dels diputats de Vox abans de jurar el càrrec, amb xulla inclosa. / Miguel Lorenzo

En aquell moment, fart de tanta cosa rara, Cantó ja ha fet diversos retuits de notícies que informen de la detenció de Josu Ternera. Fins i tot ha repiulat el vídeo casolà d’un xiquet que condensa “lo mejor del ser humano en un minuto”.

El bany de realitat de Cantó a la seua primera jornada parlamentària ha estat considerable: l’hemicicle és molt més menut que el del Congrés, no hi ha taquígrafes que anoten els seus discursos èpics i al sostre, de vidre, no hi ha cap tret. Tant de bo algú de Vox desenfundara la pistola i disparara cap amunt sis o set vegades... Cantó ja tindria, així, algun element que el faria sentir-se a prop de la carrera de San Jerónimo, que per a ell ve a ser com París, la ciutat on sempre agrada retornar.

Un cop Morera ja ha estat investit president —és el Freddy Krueger 3.0 d’uns joves del Bloc incapaços de desempallegar-se’n— se serveix un pica-pica al pati del ficus. El president de les Corts conversa distès amb familiars, amics i coneguts. A l’oposició, la legislatura passada, els va encantar la seua tasca. No sols no amonestava i encara menys expulsava els diputats, sinó que era extremadament generós amb els temps, cosa que ara, amb sis grups i ganes de mambo, ja no podrà fer. És possible que l’argot militar amare les Corts i que algun company de Compromís, o dels altres partits del Botànic, acabe cridant-lo a l’ordre: “President, mande firmes!”.

Toni Cantó passa per davant de dos companys de Ciutadans i dels 10 diputats de Vox. / Miguel Lorenzo

Un cambrer que serveix les copes en llança una plena de cervesa als peus de Cantó, que prova de torcar-se les sabates mentre un company de partit el consola dient-li que això és sinònim de sort. Però Cantó no està per romanços. Els seus tuits sobre política valenciana a penes tenen impacte i per davant li esperen temes tan poc engrescadors com el conreu del raïm al Vinalopó, la despoblació de l’Alt Millars o la llei de capitalitat de València. Encara sort que té el mòbil i pot connectar-se cada dos minuts amb la vida real.¡Ostras, pues al final se lo van a pulir!”, expressa amb satisfacció en llegir-hi que Esquerra ha vetat la designació de Miquel Iceta com a senador. No tot havien de ser desgràcies.

 

FOTOGALERIA de Miguel Lorenzo de la sessió constitutiva de la X legislatura de les Corts valencianes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.