Art

No hi ha art polític i tot és art polític

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De què parlem quan parlem d’art polític? Les respostes a aquesta pregunta podrien ser moltes, però en general entenem per art polític aquelles obres que d’una manera crítica, mordaç, severa, dura o explosiva tracten temes de la realitat socioeconòmica, històrica, moral, cultural i política, ja sigui amb la intenció de denunciar-los, de mostrar-ne la cara més tenebrosa, d’erosionar i subvertir les estructures de poder per les quals es regeixen o d’inculcar en l’espectador això que la vaporosa retòrica de manual anomena “esperit crític” o “consciència crítica”.

La nova exposició Turbulències incideix en una de les línies més definitòries i diferenciadores de la Col·lecció ”la Caixa” a l’entorn del compromís social de l’art. Els artistes seleccionats procedeixen de llocs, generacions, experiències i maneres de fer ben dispars, però coincideixen en la seva consciència crítica envers el món que ens envolta.

No cal dir que aquesta que he donat és una definició banalment abstracta i del tot insuficient, i que avui la categoria d’art polític ja ha volat pels aires. No és que ja no hi hagi art polític: és que tot pot ser-ho i tot pot no ser-ho, en funció de l’embolcall que s’hi posi, del discurs amb què es presenti o del context en què es llegeixi.

 


Turbulències.

Caixa Fòrum. Barcelona.

Fins al 21 d’octubre del 2018.


 

L’exposició Turbulències, que es podrà veure al Caixa Fòrum de Barcelona fins al 21 d’octubre, treu a la llum una vintena de peces de la col·lecció d’art contemporani de l’Obra Social de “La Caixa”. Tenen en comú, segons els comissaris, que són obres que promouen la crítica i el debat, i que pretenen provocar una reflexió. En realitat, això de promoure la crítica i el debat, i ja no diguem això de provocar una reflexió, pot assolir-ho qualsevol peça d’art (amb independència del format, del tema, del gènere, de la qualitat...), però en aquest cas és obvi que ens trobem davant d’un seguit d’obres que s’inscriuen en les coordenades de l’art polític o que, si més no, transiten per les seves fronteres. Aquesta constatació classificatòria no implica cap judici sobre la seva vàlua. Només és una manera d’indicar que els espectadors que vagin a l’exposició hi trobaran unes obres que, en general, expressen d’una manera crua, sarcàstica, denunciadora, reivindicativa o violenta la seva visió de realitats més o menys identificables i concretes.

Més enllà d’aquesta (amplíssima) coincidència de base que presenten totes les obres, el conjunt de l’exposició és plural en tots els sentits. Hi ha pintura, fotografia, escultura i vídeo-art, i les propostes dels diferents artistes abasten tot el ventall anímic, formal i intel·lectual, des de la mordacitat de traç gruixut de Damián Ortega i el seu Movimiento en falso (estabilidad y crecimiento económico) –una escultura consistent en una torre de tres barrils de petroli rovellats que giren sobre un mateix eix i pretenen fer escarni de les polítiques econòmiques del govern mexicà als 80– fins a la comicitat descarada i irreverent de l’alemany Walter Dahn a l’obra Jerk of the month (L’idiota del mes) –una caricatura de la competitivitat que certes empreses incentiven entre els seus propis treballadors a fi de treure’n el màxim rendiment–, passant per la gravetat èpica i erudita d’Anselm Kieffer i la relectura majestuosament tenebrista que fa del passat d’Alemanya a la monumental pintura Dionís Aeropagita (L’ordre dels àngels), passant també per la delicadesa punyent d’Ana García Pineda a La curva del olvido –un vídeo en què la mà de l’artista dibuixa el relat sobre l’exili de la seva àvia mitjançant un encadenament sorprenent d’imatges–, i passant també per la sordidesa humanitzada que hi ha a l’obra Eva del basc Juan Ugalde –una fotografia de grans dimensions en què es veu una noia desemparada sobre un sofà atrotinat en un descampat desolador i ple d’andròmines–.

El sarcasme –o la ironia subtil però verinosa– és el motor d’algunes de les millors obres de la mostra. És el cas de les dues peces de Equipo Crónica, El embalaje i Aquelarre. Totes dues daten del 1969, en l’etapa final del franquisme. A la primera juguen amb el mític Guernica de Picasso i a la segona amb un dels motius goyescos per excel·lència, i en tots dos casos fan servir el recurs del culturalisme dislocat propi de la postmodernitat per posar en evidència les falles, les contradiccions, les amenaces i les ximpleries del poder dictatorial de l’època.

Tot i que Turbulències reuneix obres dels últims cinquanta anys, la mostra vol posar l’accent en treballs recents o que no s’havien exhibit mai a Barcelona, al costat d’altres obres antigues i ben conegudes —Equipo Crónica, Anselm Kiefer— que, en el context de la mostra, donen peu a noves interpretacions.

Un dels principals perills de l’art amb voluntat crítica és que la crítica faci curt o fins i tot resulti ingènua. Una mica això és el que passa amb l’obra Carteras sin ministro, d’Antoni Muntadas. Consisteix en tres clàssiques carteres de cuir ministerials tancades dins vitrines i amb noms de ministeris que no existeixen: el Ministeri d’Investigació i Innovació, el Ministeri de Desenvolupament Social i el Ministeri de Drets Humans i de Justícia. L’obra pretén incitar l’espectador a plantejar-se per què aquests ministeris no existeixen, posant en evidència la manca d’interès del poder polític en uns assumptes que el sentit comú i la decència ètica més elemental haurien de considerar prioritaris. Aquí és, justament, on l’obra fa curt. Tenint en compte com funciona el poder a l’estat espanyol, seria cap garantia de millora i de canvi en positiu que aquests tres ministeris existissin, o seria una pura formalitat de cara a la galeria? El que dèiem: fa curt.


L’exposició, comissariada per Nimfa Bisbe, es va poder veure l’any passat a Lisboa en el marc del programa Lisboa, Capital Iberoamericana de Cultura 2017, però ho fa amb una selecció d’obres renovada i especialment triada per ser exhibida únicament a CaixaForum Barcelona.

Pitjor és el cas de l’obra Podria morir abans d’aconseguir el teu rifle, del libanès Walid Raad, una sèrie de fotografies de gran format en què es veuen, en primeríssim pla, diferents tipus d’artefactes i de materials explosius, i que remeten al passat (i al present) bèl·lic del Líban i de la regió del Mitjà Orient d’una manera tan òbvia i literal que arriben a l’espectador sense sentit ni força, decandits i sense sorpresa. També una mica obvi, però formalment suggeridor i alarmant, és l’acrílic sobre tela (Sense títol) de l’argentí Guillermo Kuitca. A simple vista, sembla el traçat convencional d’una topografia urbana; vist de prop, però, resulta que les línies que configuren el mapa són un encadenament de xeringues, que aquí funcionen com un símbol del dolor, la droga i la solitud, elements omnipresents en les rutilants ciutats contemporànies.


Walid Raad. (Líban, 1967). I Might Die Before I Get a Rifle [Podria morir abans d’aconseguir un rifle], 1989-2008. 12 impressions d’injecció de tinta, 160 x 212,7 cm c.u.

Tant si té una dimensió crítica com si no la té, el millor art diguem-ne polític o reflexiu és aquell que aconsegueix fusionar la perspicàcia d’una reflexió lúcida amb la intensitat anímica que li confereix humanitat i amb la potència expressiva d’una resolució formal única, coherent amb el que explica i, si pot ser, insòlita i audaç. A la present exposició, hi ha tres obres, almenys per a qui escriu aquest article, que aconsegueixen aquesta fusió d’una manera singularment reeixida. Una és Sodoma i Gomorra, de Pedro G. Romero, un tríptic en què s’associen tres elements o motius aparentment inconnexos (un bolet atòmic, la silueta espectral d’una figura humana, una porta groga de fusta) i que, tots tres junts, funcionen com un conjunt tan inquietant com suggeridor, a l’hora que desafien la capacitat interpretativa de l’espectador. Com si li diguessin: què fas amb tot això? T’agrada o t’espanta? 

Ana Garcia-Pineda . (Sabadell, 1982) La curva del olvido [La corba de l’oblit], 2015 Vídeo HD, 16:9, color i so / 4 min 34 s

Més vistosa, d’una espectacularitat morosa però en última instància impressionant, és The Raft, de Bill Viola. És un vídeo de deu minuts en què, a càmera lenta, la qual cosa dona un ritme entre poètic i entomològic a les imatges, mostra com un grup de persones normals i corrents, vestides, en actitud distesa o absent, es van aplegant al centre de l’escena fins que, de cop, són envestides per dos braços d’aigua gruixuts, salvatges i d’una potència furibunda. La manera com les persones sofreixen o miren de resistir les envestides, com són llançats a terra, xops i desvalguts, és una metàfora neta i frontal del que som com a individus i com a col·lectiu, tant en un pla íntim com polític.

Bill Viola (Nova York, 1951) The Raft, maig de 2004 Videoprojecció: color, HD / 10 min 33 s. Col·lecció de l’artista

Una menció a part mereix l’obra (una videoinstal·lació) El dia de la mare, de l’israelià Smadar Dreyfus. El turó dels crits és a la zona ocupada dels Alts del Golan. Un dia que l’artista hi era va veure que la població local drusa d’origen sirià es comunicava a crits amb els sirians drusos que havien quedat dins territori israelià després de la Guerra dels Sis Dies. Com que l’artista hi era el dia de la mare, la majoria de crits eren intercanvis entre mares i fills i filles que es deien que s’estimaven i es trobaven a faltar i que també aprofitaven per posar-se al dia de les respectives vides. A l’obra de Smadar Dreyfus, tot el dramatisme i tota l’emotivitat d’aquesta escena queda plasmada mitjançant imatges silencioses dels paisatges de l’indret, les quals es combinen amb els crits d’amor i de desesperació de familiars, uns crits que surten de la pantalla quan aquesta es queda eloqüentment negra i tota la sala del museu està a les fosques i els crits ressonen per tots els racons. L’efecte és tendríssim i esgarrifós. Poques vegades l’amor deu haver sonat tan terrible i meravellós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.