Reportatge

La primera escola de pintura de la història

Fa vint anys, el 30 de novembre de 1998, l’art rupestre de l’arc mediterrani va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Aquella resolució no ha servit encara per destacar el valor d’aquestes pintures com a veritable art. Els abrics i les balmes del País Valencià i Catalunya conserven les primeres representacions de la figura humana de tota la història universal de l’art. I les primeres fletxes, arcs, barrets o faldilles. Sempre està pintat amb una tècnica i un estil molt concrets que mostren tendències diferents segons el territori.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un total de 758 jaciments de Catalunya, el País Valencià, Aragó, Castella-la Manxa i Andalusia van ser reconeguts com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco ara fa vint anys, el 30 de novembre de 1998. Pràcticament la meitat són jaciments valencians (370) i a Catalunya s'hi troben seixanta. L'organització de l'ONU per la cultura reconeixia d'aquesta manera "el conjunt d'art rupestre més gran d'Europa". Aquest diccionari analitza les obres des del punt de vista artístic: 

 

 

A

Abric IV de la cova Remígia. Ares del Maestrat (Alt Maestrat). Calc.
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco

Art

 

L’art rupestre és un art, abans que cap altra cosa. Això s’ha oblidat sovint perquè l’estudi de les pintures l’han dut a terme, gairebé exclusivament, els arqueòlegs. La mirada científica ha fet que la denominació de l’art rupestre hagi oblidat que és art i s’hagi complicat excessivament a partir de datacions, filiacions al paleolític o al neolític i divisions i subdivisions excessives(esquemàtic, subesquemàtic i macroesquemàtic). Un dels pocs equips de recerca que combinen arqueologia i art és el format per Anna Alonso, arqueòloga, i Alexandre Grimal, format en Belles Arts. La seva proposta per analitzar l’art rupestre combina les datacions amb l’estudi de la tècnica, l’estil i les formes.

Tots dos proposen dividir la majoria de l’art rupestre de l’arc mediterrani (el que abans anomenaven llevantí) en dos grans grups ben comprensibles:figuratiu i abstracte. L’autoria del figuratiu correspon a l’últim període del paleolític —també anomenat epipaleolític: “Els autors són —diu Anna Alonso—els últims caçadors-recol·lectors, els últims grups humans que van viure de la caça i la recol·lecció”. Ells seran envaïts ràpidament pels neolítics, agricultors i sedentaris, que portaran l’art abstracte. L’arribada dels neolítics s’ha demostrat força ràpida en els últims anys. Hi ha estudis que ho demostren: “El neolític envaeix la península Ibèrica en pocs anys. Ara estan tots els científics d’acord que venien de l’orient i, al contrari d’algunes cultures que van passant a poc a poc i els hi costa molt estendre’s en el territori, en 200 anys els neolítics ja han passat de València a Portugal”.

Els neolítics tenen una altra forma d’expressió artística, ja no és la figurativa: “De sobte —explica Alexandre Grimal— arriben els neolítics i fan pintures a sobre de les altres. Com són? No tenen res a veure amb l’art anterior, perquè són abstractes. Això vol dir que ja no necessiten l’apreciació de la forma”.

El concepte d’abstracte pot semblar excessiu per anomenar un art de fa més de 5.000 anys però, en el fons, la pintura abstracta del segle XX només volia tornar a un vell llenguatge. Picasso deia que “per aprendre a pintar com els pintors del Renaixement vaig trigar uns anys, però aprendre a pintar com els nens m’ha costat tota la vida”. De la mateixa manera, l’art va estar 4.000 anys a aprendre a pintar com els neolítics.

Els paral·lelismes entre l’art abstracte dels neolítics i el del segle XX són clars, segons Grimal: “Si mireu l’abstracció americana, que va desenvolupar tota la pintura gestual, veureu, com en en aquella pintura neolítica, mans, dits, rodes, llançament de pintures (action painting), etcètera”.

Però les aportacions més interessants d’Alonso i Grimal surten de l’anàlisi de les pintures rupestres de l’epipaleolític, l’art figuratiu, i les conclusions sobre les seves tècniques: tot l’art epipaleolític de l’arc mediterrani —és a dir, pràcticament tot l’art figuratiu reconegut per la Unesco com a Patrimoni Mundial té unes característiques comunes: està pintat amb una ploma, “amb l’extrem de les barbes de la ploma”, concreta Grimal, de manera que permet fer un traç finíssim quan es vol. L’altra característica és que l’interior de la silueta sempre és una taca de color: no es veuen mai els ulls o el nas, si no està de perfil. Tot el que es vol representar i es vol transmetre està de perfil —de vegades de manera forçada— perquè s’entenguin les formes: “Si pintes una silueta —explica Grimal—, no pots posar la mà a dins de la taca de color perquè desapareix. Vull que la mà es vegi, per tant, la poso aquí de perfil i així es veurà. La millor forma de pintar les figures d’animals serà de costat. Pintar-les frontalment podria portar a confusions. Les banyes també es pinten frontalment perquè és la manera que es vegin bé i es reconegui de quin animal es tracta. I sovint els cérvols, dels quals hi ha una visió lateral, tenen les potes girades perquè així es marquen les peülles tal com serà més eficaç per descriure l’animal”.

Per contra, els neolítics no fan figuració —hi domina l’abstracte— i no pinten amb pinzell de ploma: “Poden pintar amb el dit o amb una branca —explica Grimal—, però no hi ha pinzell fi. Hi pot haver alguna referència a la figuració, perquè en algun cas es veu una banya, per exemple. Però no pots deduir quin animal és. Ells sí que ho sabrien perquè compartien un codi comú”.

 

B

Les Dogues (Ares del Maestrat). Calc. 
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.
PORCAR, J.B. et alii (1936)

 

Bel·licisme

 

D’escenes de guerra n’hi ha poquíssimes. Segons Anna Alonso, “les guerres sempre les veuen els homes perquè són molt bel·licosos, però la majoria d’escenes atribuïdes a la guerra podrien ser danses”. És cert que els homes porten arc, però és que els homes, a l’art rupestre -—i especialment a la meitat nord del País Valencià—, molt sovint porten arc. O atributs masculins ben visibles.

Entre els grups de paleolítics més aviat seria necessària la col·laboració que la guerra, diuen Alonso i Grimal. “L’enfrontament més lògic —afegeix Grimal— hauria estat amb els neolítics, quan van arribar i es van trobar amb els caçadors-recol·lectors, però no hi ha cap indici arqueològicd’aquests enfrontaments. Els caçadors-recol·lectors es replegarien o s’integrarien ràpidament”.

 

 

C

Cova dels Cavalls. Barranc de la Valltorta. 
Tírig (Alt Maestrat)
Foto: EFE

Caça

 

D’escenes de caça n’hi ha moltes. Les fletxes en direcció als animals o per damunt d’ells són freqüents, però només n’hi ha una on la fletxa s’hagi clavat en un animal. Es tracta d’un cérvol de les coves de Benirrama (un poble de la Vall de Gallinera, Marina Alta).

Els animals que es pinten en els abrics de tot l’arc mediterrani no són simplement un objecte de caça. Si no, veuríem altres animals, com conills o toixons. “Aquella gent —diu Alexandre Grimal— s’alimentava bàsicament de conills, però de conills no en veuràs cap a les pintures. No els pinten”. Per què pinten, doncs, toros, cérvols, cabres, cavallsi —només al Maestrat i als Ports— porcs senglars? “L’art —argumenta Grimal— respon a un desig d’expressar-se. No és per fer bonic. Tenen admiració per aquests animals i per això els volen materialitzar. Després potser els volen mostrar, els volen adorar o els volen perpetuar. Això ja no ho sabem”.

Alonso creu que, d’alguna manera, els animals que pinten estan en una esfera superior en la seva consideració: “El que et dona de menjar és el més important. El fet que creguin que aquests animals són superiors és que s’afartaven de menjar cargols, conills o llangardaixos però tot això no està pintat. No té la categoria de superior per ser pintat”.

Ja entra dins de l’especulació si aquells pintors de balmes i abrics els pintaven com una ofrena, com un missatge als déus o un missatge a altres homes que podrien passar després per allà. O per la simple expressió artística.

Grimal diu que “ells pintaven el que interessava a la col·lectivitat”. Per això no representen paisatges ni conills, sinó el perfil d’aquests animals, “perquè això és la seva vida, la seva obsessió. La pintura és una forma d’expressar-ho amb art”.

 

D

 

 

Dona
Cova dels Moros. El Cogul (Garrigues) Calc de les pintures per a l’exposició 
del Museu de Gavà.

 

Dona

 

Les dones sempre són identificables i acostumen a tenir una mida més gran que els homes representats. Fins i tot n’hi ha algun cas que fan gairebé un metre.

“Si l’arc defineix l’home —explica Anna Alonso—, les dones sempre porten faldilla: de vegades un vestit complet. De vegades porten guarniments diferents dels homes; de vegades tenen una constitució diferent, però sempre porten faldilla”.

 

E

 

Abric IX de les pintures de coves de 
Vinromà (Plana Alta). Calc.
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.

 

Estil

 

L’art figuratiu de l’arc mediterrani és clarament una escola de pintura. Els caçadors recol·lectors del Cogul, a les Garrigues, i els del sud delPaís Valencià—i també algunes zones de Múrcia i Albacete—, no es coneixien però els trets pictòrics comuns delaten una cultura comuna, amb petites variacions que es poden considerar tendències territorials —però que, de vegades, també superen uns territoris i altres.

Entre les característiques comunes hi ha el fet que sempre fan servir la ploma com a pinzell; que només pinten el perfil —l’interior és sempre pla, una taca de color— i que pinten sempre en abrics o balmes poc profundes. Però no només això.

Alonso i Grimal han estudiat des de les formes de representar els humans (n’hi ha tres estils) fins als tipus de capells o barrets amb els quals es cobreixen el cap. O els guarniments que porten les dones. “Hi ha guarniments del colze en dones —explica Anna Alonso— que es pinten igual en abrics de Catalunya, del sud del País Valencià, de Múrcia i d’Albacete”. En contrast, les dones d’un lloc i d’un altre poden portar un pentinat o un capell diferent.

Aquests detalls poden semblar insignificants però cal recordar que és la primera vegada en la història de l’art universal que apareix la figura humana, que es dibuixen guarniments i que l’art aporta informació a l’arqueologia sobre elements tan diferents com fletxes, arcs o faldilles.

Els arqueòlegs sovint havien descrit l’estil figuratiu de l’art rupestre com a “naturalista” en contrast amb l’abstracte, que anomenaven habitualment “esquemàtic”. Grimal ho critica perquè, evidentment, el naturalisme és un estil pictòric que no hi té res a veure (s’utilitza per al tenebrisme de Caravaggio, al segle XVI, i al XIX, al moviment pictòric nascut en paral·lel al naturalisme literari d’Émile Zola).

 

 

 

F

Abric d’Ermites I. Ulldecona (Montsià) . Calc. 
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.

 

Formes

 

Les figures humanessurten representades de tres maneres, segons Anna Alonso i Alexandre Grimal. “Tenen tres formes de fer la forma humana: la primera són figures bastant equilibrades entre tronc i cames; després unes figures que són llarguíssimes de cos i cames curtes; i després unes figures que tenen un cos curt i unes cames enormes. Entre aquestes últimes hi ha les valencianes, en què tenen les cames molt llargues”. Els arquers pintats d’aquesta manera (com a la imatge) només surten a la demarcació de Castelló, a la zona limítrof sud del Principat i al nord de la demarcació de València. “A la resta de l’art llevantí —diu Anna Alonso— no li agrada aquesta forma. Tenen altres variants”.

Aquest divisió morfològica també es pot aplicar als animals, però Alonso i Grimal s’han centrat en les formes humanes, els capells i els guarniments.

 

G

Abric de la Saltadora. Coves de Vinromà (Plana alta). Calc. 
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.

 

Guarniments

 

Els caçadors-recol·lectors de l’epipaleolític dibuixen capells i barrets, i guarnimentsper als braços, les cames i la cintura.

Els barretsamb apèndixnomés es troben a les comarques de la demarcació de Castelló, part de la de València i al sud del Principat (Montsià). En canvi, hi ha barrets triangulars que només es troben en pintures d’Albacete (Castella-la Manxa).

 

H

Homes

 

L’arc, sovint, defineix l’home. En contraposició a la dona, els homes acostumen a aparèixer en alguna acció: caçant, preparant una trampa (cova dels Rossegadors de Benifassà) o vigilant el ramat.

Una de les escenes més confuses del nostre art rupestre és la del Cogul (Garrigues) perquè apareixen dos grups de dues dones i, al mig, la figura de l’home, “molt evident perquè se li va dibuixar el fal·lus”. Alonso i Grimal asseguren sense dubtar que l’home es va pintar posteriorment, entre els dos grups de dones, que són més antics. És una combinació única en l’art rupestre figuratiu de l’arc mediterrani.

 

 

I

Alfés (Segrià). Calc.
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.

Iconografia

 

La iconografia animal inclou només alguns animals: toros, cérvols, cabres, cavalls i porcs senglars. Els porcs senglars són una curiosa característica territorial perquè només apareixen a les comarques de Castelló i zones limítrofes. “Els altres no en volen saber res, dels senglars”, diu Alonso. De fet són els únics animals omnívors que es reprodueixen en balmes i abrics. La resta són tots herbívors. No n’hi ha cap de carnívor. Els llops nosurten representats ni una sola vegada.

Grimal opina que aquests animals podien ser tan sagrats com ho era el gra per als agricultors. “Si als pagesos no els pots tocar el blat, és possible que, per aquesta gent que no conreava el camp i canviava sovint de lloc, aquests animals fossin pràcticamentsagrats”. Com els bisons per als indis nord-americans. Alonso opina que les pintures podien “ser una indicació als déus perquè els protegeixin, de la mateixa manera que els indis americans creuen que l’àligaés un tòtem. O podien invocar els déus perquè els animals vinguessin”, proposa.

El que també és evident és que “cada animal està tractat diferent —les cues, les potes de cada espècie els fan reconeixibles— i hi ha una sèrie d’elements en cada animal que es pinten sempre igual”. D’una banda a l’altra del territori del figurativisme rupestre epipaleolític.

 

 

L

A per mel. Calc i foto de l’abric II de la cova de l’Aranya (Bicorp, Canal de Navarrés). Calc d’Hernández Pacheco a l’ Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco

Localització

 

L’art figuratiu de l’epipaleolític —o el que abans s’anomenava art llevantí— es produeix en refugis a l’aire lliure: abrics, balmes o esplugues. A diferència dels primers paleolítics, aquestes tribus estaran relativament poc temps al mateix lloc —uns mesos, una estació, potser dues— i faran pintures aparentment més modestes. No seran monumentals com les dels paleolítics, que vivien dins la mateixa caverna tota la vida. Però seran innovadores —s’avançaran a la resta de la humanitat en dibuixar arcs, fletxes, faldilles o guarniments—, tindran estil i faran escola.

 

M

Missatge

 

És impossible assegurar quin missatgevolien enviar els pintors amb el seu art. Podia ser un missatge a altres grups, podia ser un missatge als déus —demanant-los caça en el futur o agraint-los la caça passada. El que Alonso i Grimal tenen clar és que els artistes no pintaven el que volien. D’alguna manera, pintaven allò que la comunitat els demanava. Per això hi ha un estil comú des del Cogul fins a Benirrama i també variacions en alguns elements: “Pintar el coll més llarg o les cames més llargues —diu Anna Alonso— és una opció que expressa alguna cosa. Si ho fan és per una voluntat de l’artista, entenent sempre que parlem d’un artista dins la col·lectivitat. Tu pintes el que la col·lectivitat vol, i si a les col·lectivitats els agraden les cames llargues, ells fan les cames llargues”.

Grimal opina que aquest “és un codi que funciona en aquella zona. Però és impossible explicar què significa perquè no ha quedat res que ho expliqui. Això són aspectes culturals”.

Alonso fa una aportació que vol ser definitiva per provar aquesta idea de l’artista al servei de la comunitat: “També hem trobat figures úniques: una figura que no ha agradat i ja no s’ha repetit enlloc més”.

 

 

 

N

Cova del Tabac. Camarasa (Noguera) Calc. 
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco

Neolític

 

Al neolític, segons la teoria d’Alonso i Grimal, arriba l’abstractei es descarta pràcticament del tot la figuració. Sovint els neolítics pintaran a les mateixes coves que els epipaleolítics però miraran de no fer malbé res. Alexandre Grimal destaca que és molt significatiu que vinguin “de la cultura neolítica; arriben a la Península i comencen a pintar com bojos però sense tapar mai les pintures anteriors: pinten al costat, fins i tot a sobre, però no les tapen. I volen pintar allà, al mateix lloc on havien pintat els altres”. Per Grimal això vol dir que entenen perfectament “que aquell és un lloc sacralitzat”. Per això hi han pintat i hi tornen a pintar.

Per raons òbvies, la interpretació de l’abstracte dels neolítics seria més especulació que anàlisi. Això no vol dir que la comunitat dels neolítics no tingués un codi que a ells els permetés interpretar-lo.

 

 

O

Cova de Mas d’en Ramon. 
Montblanc (Conca de Barberà). 
Calc d’Anna Alonso i Alexandre Grimal.

Ocells

 

Els ocells es representen de quatre maneres diferents, segons Alonso i Grimal, tot i que els principals són simples creus i és difícil aclarir si són ocells o insectes. L’escena de la Cova de l’Aranya de Bicorp(foto L)sembla que, en aquest cas, són abelles. I es diferencien una mica de les creus que van aparèixer a Morella la Vella(els primers ocells que es van descobrir en el nostre art rupestre).

 

 

P

Paleolític

 

El primer art paleolític, el que tots anomenen “art paleolític” es produeix dins de grans cavernes perquè el clima era molt més fred. A la península Ibèrica el gran exemple són les coves d’Altamira(Cantàbria), les més antigues de les quals s’estan datant al 35.000 aC. Però també n’hi ha algunes mostres als Països Catalans. A pesar d’això l’art més comú a Catalunya i al País Valencià és el figuratiu, que Alonso i Grimal situen a l’epipaleolític -—tot i que alguns estudiosos el daten al neolític. En aquell moment, al final del paleolític, “cap al 8.000 o 9.000 aC hi ha un canvi climàticque permet a les poblacions sortir, moure’s i anar conquerint nous espais”. Els humans surten de les cavernes i es belluguen d’aquí cap allà buscant menjar. Per això la gran majoria de les pintures estan en abrics i coves molt més exposades que les fondes cavernes dels seus rebesavis —que podien viure tota la vida en una sola caverna.

Alonso i Grimal creuen que l’atribució d’aquest nou art figuratiu als neolítics té l’origen en els primers estudiosos de l’art rupestre a l’Estat, que venien de França i el nord d’Europa i que, òbviament, van veure diferències substancials entre aquell art i el de les cavernes profundes de començament del Paleolític. Aquesta n’és una causa. L’altra és que en la datació de les pintures encara no som capaços d’afinar-la gaire.

 

 

R

Cova dels Rossegadors. El Bellestar (Pobla de Benifassà, Baix Maestrat).
Arxiu d’Anna Alonso i Alexandre Grimal

Reclam

 

A la cova dels Rossegadors, al Bellestar(municipi de la Pobla de Benifassà, Baix Maestrat), hi ha una de les escenes de caça més personals i valuoses tècnicament: “Hi ha un home amb arc —diu Grimal— que aguanta una corda finíssima—feta amb pinzell de ploma— que va lligada a una cabra. Ens trobem un caçador amb la cabra que fa de reclammentre ell espera que vinguin les altres cabres per matar-les”.

 

 

 

 

S

Abric I de la cova del Civil. 
Tírig (Alt Maestrat). Calc.
Font: Inventari Retrospectiu Art Rupestre de l’Arc Mediterrani per la Unesco.

Sexe

 

Els artistes rupestres són capaços de diferenciar i indicar el sexe dels animals que pinten. Alonso i Grimal han identificat toro i vacamascle i femella —i de vegades cries— de cabres i cérvols. “L’últim que hem trobat és que igual que hi ha porc senglar mascle també hi ha porc senglar femella i garrins. Uns tenen mugrons pintats i els altres, no”. Ha estat una troballa examinant les pintures de lacova dels Rossegadorsde la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat).

 

T

Tendències

 

Hi ha unes tendències territorials molt marcades i d’altres que s’alternen en tot l’art figuratiu de banda a banda del territori de l’arc mediterrani. A les comarques del nord del País Valencià, com s’ha dit, hi ha elements que no apareixen més enllà:els arquers, el porc senglar o els capells amb plomes, per exemple. Ni més al nord del Montsià ni més al sud de València no hi surten. En canvi, es pot trobar un tipus de capell diferent o un tipus de guarniment dels colzes al nord i al sud (a Catalunya, a les comarques d’Alacant i a Múrcia).

“Aquí —teoritza Anna Alonso— s’hi veu una una tendència..., o el gust, per què no? En uns llocs els agradaven les figures molt llargues i en un altre els agrada el contrari. Dintre del mateix estil i, sens dubte, amb els mateixos objectius i la mateixa raó de ser”.

 

V

Veneració

 

Els animals potser són objecte de veneració. Com s’ha dit, els cérvols, cabres, cavalls i toros podien ser com els bisonsper als indis nord-americans, una font d’aliment i alhora un animal sagrat. El fet és que els abrics on es pinten són considerats llocs sagrats i mai no es pinta damunt d’una altra pintura.

A més, els abrics estan seleccionats per la seva orientació, per algunes característiques concretes, com el fet d’estar orientades de cara a la solana, cap al sud-est o el sud-oest. Passa a La Vieja (Alpera, Albacete), a la Valltorta (Tírig, Alt Maestrat) i en molts altres llocs.

“La cova de La Vieja —diu Grimal—ofereix un altre exemple. Hi ha moltes més roques a la muntanya i no s’ha trobat cap pintura més en cap d’elles. Però aquella roca no és la mateixa de dalt ni la de baix, pertany a un estrat molt concret. En canvi aquest mateix estrat, muntanyes enllà, ja a la demarcació de València, a Aiora, surt una altra vegada i allà tornen a aparèixer pintures. Ho hem vist quan l’hem estudiat geològicament”.

Un altre cas reforça la idea de lloc sagrat. La cova del Niño (Albacete) té a l’interior pintures paleolítiques —del paleolític més antic. “Doncs aquí —s’exclama Grimal— els llevantins van pintar a la porta. És l’únic lloc. Això vol dir que ells entenen que quan hi ha unes pintures anteriors allò és un lloc sacre”.

 

 

X

Cova del Refugi. Ares del Maestrat (Cingle de la Gasulla). 
Calc d’Anna Alonso

Xaman

 

Els pintors rupestres també podrien ser una espècie de xamans, de representants de la col·lectivitat davant dels déus. Per un costat, perquè és evident que consideren que allò que pinten —els animals, les escenes— és mereixedor “d’un estat superior”. Com diu Alonso, “no pinten per mirar-se i dir ‘que guapos que som’, sinó que les pintures pertanyen a l’àmbit de les creences en tot l’art rupestre. Perquè l’altra gent sàpiga que hem celebrat una cerimònia i hem complert el que calia fer”. Podrien ser una espècie de xamans, perquè “la seva pintura no és una acció individual d’un artista que se sent extasiat per l’art i ho fa, sinó que fa allò que ha de fer”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.