Teatre

Algú que ens expliqui

És el teatre català el mirall de la societat que hauria de ser? Quina mena d'obres s'estrenen? Quin relat estem construint sobre el nostre món?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les grans èpoques del teatre corresponen, fil per randa, a moments en què els autors han connectat amb el públic, perquè han sabut escriure per a ells, perquè han baixat al carrer, s'han colat dins les cases, dins les consciències, i han fet, amb les seves obres, de mirall. No oblidem que el teatre és l'art del present. Així van ser els temps de Shakespeare, Guimerà o de Tennessee Williams. Si aquests dramaturgs han passat a la història i encara pugen als escenaris és per una altra raó: perquè van saber transcendir el seu segle per explicar la història de la humanitat, de Sòfocles a Stoppard. O no és la vida d'Èdip, enganyat i humiliat, semblant a la de molts veïns nostres? O no hem conegut més d'un Jan (de 'Rock'n'roll'), obligat a marxar per les seves idees? O no ens hem sentit mai com un Vladímir i Estragon esperant alguna cosa, un Godot, que no ha arribat mai? O no hem desitjat mai deixar el nostre món petit per buscar un futur millor però no hem tingut el coratge de fer-ho com les tres germanes Serguéievna?

Aquí, a casa nostra, sempre hem estat tímids a l'hora de parlar de nosaltres. Ho van fer modernistes i noucentistes. Però els 40 anys de dictadura i la càrrega simbolista, metafòrica, que va haver d'adoptar el nostre teatre per sobreviure, amb l'espriuana 'Primera història d'Ester' com a estendard, no va jugar gaire a favor de la normalització del teatre de la democràcia, ja que sempre s'ha presentat la dicotomia entre el teatre poètic (el de Brossa, Palau i Fabre, etc.) i el teatre comercial. Teatre d'altura contra teatre de carrer. Teatre d'avantguarda contra teatre conservador. I així fins a l'infinit. I sovint hem vist bones obres escrites per no tenir vida més enllà de l'estrena i obres trencadores que no van adreçades a ningú. De vegades, poques, es produeix la quadratura del cercle. Penso en 'Rebota, rebota y en tu cara explota', monòleg d'Agnès Mateus i Quim Tarrida, una peça feminista feta des de l'avantguarda per connectar amb tothom. O 'El mètode Grönholm', de Jordi Galceran, potser l'èxit de públic més gran dels últims vint anys, una obra sobre la violència laboral que és com un rellotge suís. Actualitat i transcendència en ambdós casos. Enmig, una sobre la mort perinatal, 'Una gossa en un descampat', de Clàudia Cedó, potser la peça que més m'ha colpit en els últims anys: simbolista i realista, poètica i prosaica, feminista i femenina, teatral i literària.

Clàudia Cedó i Sergi Belbel parlen d''Una gossa en un descampat'

 

No és estrany que tres dels dramaturgs catalans de més èxit internacional, Guillem Clua, Esteve Soler i Josep Maria Miró, siguin periodistes de formació. Les seves obres van al moll de l'ós del món que ens ha tocat viure. 'Temps salvatge' o 'El principi d'Arquimedes', del tercer, ens posen davant per davant del conflictes morals: la mentida, el benestar, la por a l'altre, la confiança... 'Smiley', 'Gust de cendra' o 'L'oreneta', de Clua, plantegen conflictes irresolts. Els 'Contra' de Soler ens bufetegen amb la mà plana davant les nostres incongruències socials, nacionals i personals. Totes aquestes obres s'han vist de Buenos Aires a Atenes, tot despertant admiració, alhora que donaven forma al terme 'teatre català', avui dia més potent a segons quins països (Grècia, Argentina, Romania, etc.) que el teatre contemporani escandinau, francès o italià. Això no és broma.

El volum de textos que exporta una cultura tan petita com la nostra és força considerable. I és una mena de petit miracle, si tenim en compte el poc cas que reben els nostres autors a casa. Basta un exemple: el 2013, Soler va estrenar d'una tacada a La Seca de Barcelona la trilogia 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l'amor'. Aquestes peces s'han representat a mitja Europa i Amèrica. Soler ha escrit una nova trilogia, que està començant a fer camí pel continent i semblava que l'havíem de veure aquí també. Però es veu que la cosa va per llarg. Mentrestant, bona part dels esforços i dels recursos dels teatres públics nostrats passen per afiançar el teatre clàssic i generar drets d'autors als autors anglosaxons. El cas més escandalós és el del Lliure de Lluís Pasqual: en set temporades, només una obra d'autoria catalana produïda pel teatre a la sala Fabià Puigserver, escrita, precisament, pel mateix Pasqual. Sí, en altres sales i en règim d'exhibició, hem vist obres de Jordi Casanovas, Iván Morales, Josep Maria Miró, Pau Miró i companyia. Però on s'ha gastat els quartos, el Lliure? En teatre clàssic i en autors anglosaxons.

Escenes de la producció romanesa de 'Contra l'amor', d'Esteve Soler

 

Al Nacional, van una mica millor, amb la grata sorpresa, que ja coneixíem, que el teatre català omple la Sala Gran. Poca broma amb això. Ho van fer amb 'Barcelona' de Pere Riera, 'Victòria' de Pau Miró i 'Temps salvatge'. I ho ha tornat a fer amb 'Els jocs florals de Canprosa', un Rusiñol actualitzat per Jordi Prat i Coll. És curiós, tanmateix, que només 'Temps salvatge' parli del present. Les altres, respectivament, es referien als bombardejos de Barcelona de 1938, a la vaga de tramvies de 1951 i a la 'guerra' del catalanisme de primers de segle XX. No seré jo qui discuteixi que es faci memòria des del teatre. Per això és d'aplaudir que el primer gran projecte del Teatre Principal de Palma de l'era Carlos Forteza hagi estat el díptic 'La nit de Catalina Homar' i 'Les darreres paraules', obra de José Carlos Llop i Carme Riera sobre les amants de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, un mite de la cultura mallorquina.

'La nit de Catalina Homar', producció del Teatre Principal de Palma | Xim & Joe

No sé per què, tanmateix, tinc la sensació que ens van millor els casos concrets, les coses petites, que les grans epopeies. Només 'Temps salvatge' era una obra gran, de concepte i de mires. Ens costaria trobar-ne una altra. Potser en projectes fallits, al meu entendre, com 'Islàndia', de Lluïsa Cunillé, o 'Caïm i Abel', de Marc Artigau. L'una ens explicava la desolació. L'altra, la immigració. Sense aquests dos petits fracassos, tanmateix, no podríem contrastar la grandesa de la peça de Miró, ja que no tindríem amb què comparar-la.

Si avui, finals de novembre de 2018, he de triar les obres que més a prop han estat d'explicar-nos, de contar el nostre petit món, serien tres: 'El crèdit', de Galceran, 'Sis personatges', de Joan Yago i Juan Carlos Martel, i 'Una lluita constant, de Carlota Subirós i La Ruta 40. Quina tria més rara!, podrien exclamar. La primera es va estrenar el 2013 a Temporada Alta i La Villarroel, segurament al fons del pou de la crisi, per ser, sense exagerar, l'èxit de públic més esfereïdor dels últims anys, sobretot perquè es va produir quan ningú no anava al teatre. Per què? Doncs perquè parlava del que parlava tothom: dels crèdits. A més, el personatge que interpretava Jordi Boixaderas feia el que tothom hauria volgut fer aleshores: xulejar el director d'un banc. Aquella obra ens rebel·lava. I estic segur que si s'estrenés avui, tindria el mateix efecte que aleshores.

A 'Sis personatges', estrenada fa uns mesos al Lliure, tindríem les conseqüències del que podria haver passat a la peça de Galceran. És una obra amb gent de veritat, homes sensesostre de Barcelona, els quals, simplement, expliquen la seva vida, alhora que ofereixen una altra mirada sobre la ciutat d'èxit contemporània en què s'ha convertit la capital catalana. Parla dels 70, dels 80, dels 90 i dels 2000. Parla de gent que ja no hi és. I de gent que viu al carrer. Tots, personatges que podríem haver trobat a 'El día del Watusi', de Francisco Casavella, però que no, resulta que tots són de debò i els vam poder escoltar a l'Espai Lliure. Teatre comunitari per explicar el món sense intermediaris.

'Una lluita constant' és també molt diferent a les altres. Algun crític ha dit que li sobtava que es referís a moltes lluites, del Maig francès al 15M, però no a l'1 d'octubre i al procés català. Potser soc jo que tinc una ment perversa, però vaig tenir la sensació que l'obra aixecada a la Sala Beckett me'n parlava tota l'estona sense esmentar-lo de manera explícita en cap moment. El que fan Subirós i la companyia La Ruta 40 és inserir vídeos de moments històrics de la lluita obrera i representar-los, amb l'escena com a mirall. Ens recorden d'on venim, qui som, les lluites que, sense voler-ho, hem heretat i, per tant, encara són nostres.

Tràiler de 'Sis personatges', de Joan Yago i Juan Carlos Martel

 

Tots aquests textos teatrals ens expliquen d'una manera o d'una altra, sovint des dels marges. És més fàcil preparar la bossa i anar al gran mercat global a buscar històries que s'adaptin a la nostra realitat. És com dirigir un festival i vantar-te de portar el Cirque du Soleil: ho pot fer qualsevol, només et cal una targeta de crèdit. O com dirigir una editorial i fer-te l'interessant perquè has publicat 'La noia del tren', el best-seller de Paula Hawkins. El complicat és ser capaç d'explicar una cosa propera feta aquí, que connecti amb els teus veïns i sigui una obra d'art universal. Els nord-americans (i els britànics) saben que la seva supremacia mundial no només passa per les armes, sinó per Hollywood. Allà neixen les històries que captivaran mig món i el mantindran submís. Això sembla una proclama marxista, però és així. O el 90% de la ficció que consumim no ve dels Estats Units i el Regne Unit (satèl·lit nord-americà)? Són bons, no ho negaren. I són bons perquè es gasten un dineral produint ficció, històries. En teatre, tenim Broadway i el West End, però el més important és a Londres, al Royal Court, la Royal Shakespeare Company, l'NT Studio... Basta posar damunt la taula el cas de Tarell Alvin McCraney, un home de 38 anys que, fa dos, va guanyar l'Òscar al millor guió per 'Moonlight', una pel·lícula que primer va ser una obra de teatre. El dramaturg de Florida es va criar al sistema públic britànic de constructors d'històries. D'ell, a Barcelona, vam veure fa una dècada 'The brothers Size', una producció del Young Vic londinenc. Doncs, McCraney va estar tota l'època de formació bellugant-se per Anglaterra fins que va tornar a casa... per entrar a formar de l'Steppenwolf Theatre de Chicago, un dels grans teatres dels EUA, i guanyar un Òscar. Un autor amb talent que ha utilitzat  tots els mecanismes d'enlairament anglosaxons.

Hi ha alguna cosa semblant aquí més enllà del busca't la vida o de fer-te amic de la gent que belluga les cireres?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.