Reportatge

Sebastià Gasch a la Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya presenta el fons documental de Sebastià Gasch –una de les figures claus de la crítica de l’art i de les arts de l’espectacle–, cedit per la seva família, mentre n’ultima la catalogació

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Calculen que d’aquí a un any la catalogació de tota la documentació cedida per la família de Gasch a la Biblioteca de Catalunya estarà enllestida i podrà consultar-se en la seva totalitat. Parlem de més de 25.000 documents, 12.000 cartes, 1.800 interlocutors, xifres que parlen per si soles de la magnitud del projecte: inventariar tota una vida dedicada a la crítica d’art i de l’espectacle, d’un home, Sebastià Gasch (Barcelona, 1897 – 1980) que va construir, com pocs, un vibrant retrat de la societat del seu temps. Anna Gudayol, responsable de la secció de Manuscrits de la Biblioteca, i Jaume Clarà, responsable de la secció de Col·leccions Generals ens avancen, en format expositiu, l’abast i la importància d’aquesta donació. L’excel·lent notícia em trasllada a la generositat del fill, Emili Gasch, quan, al 2000, ens obria les portes de casa seva, a la Natàlia Barenys i a mi, per a fer-hi recerca. L’ordenació escrupolosa del seu fons epistolar ens portà a resseguir-hi centenars d’interlocutors del món de l’art.

 


Crític Gasch
Biblioteca de Catalunya

Fins al 31 de gener de 2019


 

Amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes poguérem estudiar la correspondència mantinguda entre Sebastià Gasch i l’arquitecte, pintor i historiador de l’art Josep Francesc Ràfols. La seva veu la llegíem sota la llum d’unes àmplies finestres que donaven al Mercat del Born; les de Gasch, a la Sala de Reserves de la mateixa Biblioteca de Catalunya, on es troba dipositat el fons Ràfols. La generositat de la família constitueix, amb l’ajut d’estudiosos com Joan M. Minguet Batllori, Sol Enjuanes i Francesc-Xavier Puig Rovira, i la confiança del pare Massot que es prestà a editar-la, un record inesborrable. Saber que aviat, la consulta de gran part del seu fons podrà ser d’accés lliure i podrà il·luminar amb tot el seu esplendor tant l’estudi d’artistes plàstics com de l’espectacle, és, sense mena de dubte, una gran notícia per als investigadors.

Assaig de l'obra Napoleónicas a l'Olympia | Fons S.G. Circ

Crític Gasch podrà visitar-se fins al 31 de gener de 2019 a l’espai d’Exposicions de la Biblioteca de Catalunya. Els responsables de la mostra han desplegat la importància de la donació en cinc grans eixos temàtics, cinc possibilitats entre els molts i diversos interessos que van fer, de Sebastià Gasch, una de les figures claus de la crítica de l’art i de les arts de l’espectacle. Trobem petits nuclis de complicitat al voltant de l’art, el circ, el flamenc i la dansa, així com un àmbit dedicat a Barcelona de nit i un darrer que porta per títol “I també...”, punts suspensius que abracen la seva mirada al cinema, el teatre, les titelles o la màgia.

Imatges dels films 'rei en Nueva York' amb anotacions de S.Gasch

Els comissaris no s’han limitat a exposar el ventall d’interessos, sinó que regalen al visitant veritables històries de complicitat entre els interlocutors i Gasch. Hi ha memòria sonora, en el guió radiofònic que prepara per parlar sobre el Paral·lel a RNE; hi ha alegria quan algú li plau enviar-li els èxits professionals i el curs de la vida, per via epistolar; qui escriu des de Barcelona mateix o des de San Juan de Puerto Rico, com la família circense Aragón. Hi ha sacrificis confessats quan li fan saber que s’han atrevit a construir una pista en alt, de fusta, i felicitat quan li comuniquen l’adquisició d’un ferrocarril per a traslladar tota la companyia de circ o l’adquisició d’unes cadires folrades en vellut blau. És la lletra petita del dia a dia, la lletra que escriu la història en majúscules d’una companyia de circ, un local de la Barcelona de nit, com Bocaccio, o una associació com ADLAN (Amics de l’Art Nou), pionera a l’hora de donar a conèixer el surrealisme a Catalunya, defensar el flamenc o impulsar una associació com Amics del Circ; tot al mateix nivell com el riure esclatant en suport fotogràfic, un programa d’exposició, un article en un mitjà escrit, dels molts on col·labora el periodista, o una còpia mecanografiada amb correccions manuscrites del mateix Gasch.

Gasch, amb Camarón | Maite Mainé

És el cas, per exemple, de l’afectuós record que té per Alexandre Calder quan mor, el retrat d’un home d’aspecte saludable de granger de Wyoming o de Nebraska, de riure estrepitós, acudits ingenus i gran curiositat. La correspondència exposada també enfoca precs i somnis que s’afiguren inabastables, com el de Siki (Isidoro Barraceta) quan subratlla que voldria poder tenir tots i cadascun dels seus llibres dedicats al circ. Altres correspondències s’estableixen a partir de la crítica impresa. L’escultor Ferrant li ha escrit, després de llegir-lo a Destino: “En él te veo hablando, porque también en Destino te leo, que es oirte”; el pintor Hurtuna li agraeix el seu escrit a Destino del 31 de maig de 1958 “en què tant clarament explica, una vegada més, allò que és i allò que no és, en pintura. Pel ritme i la composició i contra la taca i el regalim, ara com sempre al seu costat”.

Hi ha, però, també la veu del qui discrepa, i molt, com Antoni Tàpies, totalment ofuscat amb els postulats estètics que Cuixart ha compartit amb el crític d’art, i que aquest ha recollit en forma d’entrevista, a Destino, el 14 de juliol de 1956. Són colors d’una vida que passen per veure’l com un dels grans valedors de Miró, després de dedicar-li el primer dels seus articles, “Els pintors d’avantguarda: Joan Miró”, a Gaseta de les Arts, el 15 de desembre de 1925, o com un dels crítics més aguts a ulls de la ballarina cubana Alicia Alonso. L’exposició s’atura igualment en el Manifest Groc, signat per ell, Lluís Montanyà i Salvador Dalí, el març de 1928: enfront la pintura que, segons ells, estava cridada a desaparèixer, hi ha el sí rotund per al cinema, l’arquitectura, l’enginyeria, la indústria, la impremta o la fotografia.

El Manifest groc

Altres focus artístics d’interès són el Club 49 i el paper que hi jugà Sebastià Gasch en el reconeixement de molts artistes catalans, que per una raó o una altra, no havien merescut l’atenció que mereixien. El deute amb ell de pintors com Miquel Villà, Francesc Domingo, Àngel Ferrant o Joan Junyer, per citar-ne alguns només, és immens. També el d’aquells artistes que triomfaven fora de Catalunya, i que s’encarrega d’analitzar a L’expansió de l’art català al món (1953). Mirades que avui, de la seva mà, il·luminen la curiositat infinita d’un home dedicat a donar a conèixer tot el que es coïa en el camp de la creació artística. Batecs de vida de pintors, escultors, artistes de circ, del music-hall, el jazz, cantaores, ballarins... que aviat, i gràcies a la generositat de la família Gasch, prendran una nova llum.

Coberta del llibre 'Charlie Rivel, pallasso català', de S. Gasch

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.