Crítica

Les veus mudes

"Giving voices", formada per quatre instal·lacions, és la primera exposició d’Erkan Özgen que es fa a Catalunya, i es podrà veure a la Fundació Tàpies fins al pròxim 24 de febrer de 2019

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Erkan Özgen és un artista kurd de Turquia, fonamentalment dedicat a les instal·lacions de vídeo. Va néixer a Derik l’any 1971, i des de 1998 que exposa les seves obres arreu del món. Les seves propostes s’han vist en exposicions col·lectives a França, Estònia, Eslovènia, Iran, Alemanya, etc.; al Tate Modern de Nova York s’hi ha pogut veure també una de les seves peces i ha estat treballant a Hèlsinki com a artista resident en un programa internacional de suport a creadors. Les preocupacions d’aquest artista, que pertany a una minoria ètnica, passen fonamentalment per evidenciar els desastres de la guerra (Özgen, una mena de Goya del vídeo?), els genocidis, la persecució de minories religioses i de les dones, tot partint del rerefons de la història de la seva regió d’origen.

 


Erkan Özgen. Giving voices
Fundació Tàpies
Fins al pròxim 24 de febrer de 2019.


 

És la primera exposició d’Özgen que es fa a Catalunya, i es podrà veure a la Fundació Tàpies fins al pròxim 24 de febrer de 2019. El títol sota el qual s’apleguen les quatre instal·lacions que constitueixen aquesta mostra és Giving voices, és a dir, que ja des del títol anticipem que l’artista s’ha proposat donar veu a allò que o bé no pot parlar, o bé no se li dona la capacitat d’expressar-se o de ser, simplement, de viure i reivindicar un espai de dignitat.

'Giving voices', Erkan Özgen

En aquesta exposició hi trobarem tan sols quatre peces. Quatre vídeos, tres dels quals molt curts, a penes de cinc minuts de durada. La peça més extensa es titula "Muselina porpra"; dura poc més de setze minuts; hi trobem un seguit de testimonis, sempre de dones de la minoria yazidita. Al nord de l’Iraq hi ha el camp de refugiats Ashti, on l’artista ha anat a entrevistar aquestes supervivents de les matances d’estat islàmic. La religió d’aquesta minoria és una de les més antigues del món; sempre han estat, els yazidites, objecte de persecució i d’extermini per part dels musulmans, ara més radicalitzats, tot un genocidi deliberat de les tropes d’ISIS, que s’han sentit més impunes que mai per fer tota casta de carnisseries.

L’autor, però, no fa un retrat pornogràfic del dolor, no fa sensacionalisme periodístic suat; deixa que les testimonis expliquin què van veure, què van fer, de quina manera han fet front a través de la fe a una lluita religiosa, com han sabut o no trobar un espai de record per als seus marits morts, o pels fills que van poder salvar de les batusses.

'Giving voices', Erkan Özgen

Özgen posa les càmeres a davant, i va fent un muntatge sobri, però encès de colors —potser fins i tot massa estètic, a moments—, amb talls panoràmics del camp de refugiats filmats amb dron: com si per sobre de tot no hi faltés mai un afany de transcendència o de dignitat indoblegable. Se succeeixen les veus, les històries terribles, els rituals entendridors d’aquesta religió mantinguts en precari, una fe que es nega a assumir que mai més no podrà tornar a la seva terra natal. La peça podria ser periodisme televisiu bàsic, però gràcies al muntatge, l’ús de la llum i de les veus, acaba conformant una experiència punyent.

Un dels altres vídeos es titula "L’estètica de les armes" i és colpidor: mostra simplement la història d’amor entre un policia i la seva pistola. L’home, mai enfocat del tot, parla i la càmera se centra en l’arma, la qual, acariciada, engreixada, muntada i desmuntada, sembla que acabi parlant, explicant la seva història: el fetitxisme armat, la violència i la impunitat com atributs de l’ego i de la força de qui s’atorga el poder d’empunyar l’arma fent-ne part alhora de l’ànima i el cos (la referència que s’hi fa a Robocop és tan hilarant com espantosa). Aquí, Özgen sí que arriba a tocar textures, veritats, que només poden assolir-se amb el seu mitjà, per bé que el vídeo ens pot recordar algunes peces breus de la literatura de Kafka.

'Giving voices', Erkan Özgen

Aquesta aportació es complementa molt bé amb el vídeo titulat «La memòria del temps», que al meu parer ha estat un error situar com a primera de la mostra en el recorregut museístic, o com si en fos un pròleg irònic… Özgen va fer una estada artística a Finlàndia, a Suomenlinna, on hi ha un seguit de grans canons del segle passat. Aquestes enormes armes són contínuament fotografiades pels turistes, que hi posen a la vora, s’hi enfilen, hi joguinegen encavalcant-s’hi a sobre o ficant el cap dins de les seves boques. El vídeo d’Özgen ens mostra tot això, com a contrapunt cruelment irònic al fetitxisme de la pistola. Allò que eren eines de la mort, acaben sent joguines per entretenir turistes i fomentar la fotogènia d’un paisatge blau.

Però la peça que deixarà el visitant garratibat és titula "Wonderland" i dura poc menys de quatre minuts. En ella hi veiem només un nen sordmut, en Mohammed, fent tota mena de gestos i escarafalls a la càmera. Mai sabem ben bé què voldria poder dir fins que ens hi fixem: ens explica, literalment, un extermini, com els soldats d’ISIS van agafar els homes del seu poble, a Kobane, i els van assassinar amb trets a la nuca. Mohammed, sense dir ni un mot, ens dona un testimoni d’horror estremidor, que acaba fent-se més present i irreprimible que un relat perfectament articulat, que no aconseguiria, temem, transmetre ni la meitat del que va explicant-nos el nen només fent gestos amb les mans i crits guturals al costat d’una paret escrostonada.

'Giving voices', Erkan Özgen

Val molt la pena descobrir les quatre peces d’Erkan Özgen; no només perquè traspuen una veritat humana que incomoda i commou sinó perquè ho fan a través d’un mitjà, el vídeo, que ens acaba persuadint que és totalment adequat per apropar-se a tot allò que de cap altra manera no pot expressar-se.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.