Entrevista

"Pintar és una expansió de l'ànima"

Carles Jiménez conversa amb Francesc Florit Nin, pintor i poeta: "Tant pintar com escriure tenen un mateix procediment creatiu. El pensament és molt semblant: és mirar les coses de manera metafòrica"

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després d’un cafè i un té al Gradinata –parada obligada d’en Francesc Florit Nin a mig matí– tornem a la biblioteca i baixem a la sala d’actes. Una volta de canó feta de pedra de marès ens aixopluga i ens permet iniciar una conversa reposada i amical amb l'artista.

Parla’ns una mica dels teus orígens a Ciutadella de Menorca...

Jo vinc d'una família obrera de molts germans, dotze. Com a família obrera tenia unes possibilitats limitades de fer estudis però els professors de primària van insistir als meus pares perquè continués els estudis. Dues senyores van donar diners a casa perquè jo pogués estudiar. Això em va permetre, a diferència dels meus germans, anar primer a l'institut i després a la universitat. Entre Belles Arts i Filologia, ambdues passions de sempre, vaig optar per estudiar Filologia catalana i assegurar-me així les garroves. La meva vida ha estat doncs fer feina de professor d'institut i ara com a director de la Biblioteca pública de Maó. Tota la vida he pintat, però.

En referència a la teva formació una vegada vas escriure "el que forma és mirar amb intenció"

De fet jo sóc autodidacta. Vaig ser dos hiverns amb el pintor Pacífic Camps, a l'escola municipal de dibuix, quan tenia setze anys, però a part d'aquests dos hiverns no he fet formació reglada. Aquesta frase que dius és bastant òbvia. Mirar amb intenció el món vol dir mirar amb uns ulls amb els quals les coses et sorprenen, que mires amb atenció. Els pintors ho són perquè són molt observadors.

No podem deslligar la teva vessant com a poeta de la teva activitat artística, oi?

Penso que tant pintar com escriure tenen un mateix procediment creatiu. El pensament és molt semblant: és mirar les coses de manera metafòrica. Algunes vegades ho fas des del llenguatge verbal i d'altres des del llenguatge visual, però en el fons és el mateix. Fer les coses d'una manera creativa, metafòrica, on una cosa remet a una altra.

Obra de Francesc Florit

En una ocasió vas escriure: "...dibuixo com un poema de lletra manuscrita". Què t'aporta el dibuix, protagonista de la teva obra?

Jo crec que el dibuix, com és molt essencial, no permet l'anècdota, i per tant va a allò que és fonamental de l'expressió. Com més complex és el llenguatge més complert és el missatge, però jo sempre he tingut tendència a mirar de simplificar les coses. M'agrada la poesia neta, la poesia senzilla, què no vol dir poc aprofundida. I per això m'agrada molt el dibuix. He emprat poc color, o relativament poc color. I amb la poesia igual, m'agrada, o m'agradaria, que la meva poesia s'entengués com una expressió senzilla, entenedora, què arriba sense renunciar a la reflexió profunda.

Una part important de la teva producció es troba en els llibres d'autor. En ells grafisme i dibuix, escriptura i pintura entren en comunió. Què signifiquen per a tu?

Jo crec que fer un llibre d'artista, que en el meu cas són exemplars únics, és abocar-me a un objecte que em representa gairebé tot, perquè en un llibre faig tot allò què sóc. M'expresso d'una manera visual i verbal en un mateix objecte. A més ho faig tot, excepte el paper: les cobertes, els textos, les pintures, dibuixos, l'enquadernació i per això em sembla que són objectes rodons perquè em permeten expressar-me en tots aquests llenguatges, amb el llenguatge de l'artesanat, amb el verbal i amb el visual.

En els teus "diaris d'obrador", que escrius des de 1994, reflexiones sobre el mètode, l'art i l'estètica. Ets un pintor reflexiu?

Sí, molt...massa! És curiós perquè de vegades les coses que tenen més potència creativa són aquelles que no has pensat gens, aquelles que has sentit d'una manera visceral, però sí, soc reflexiu tot i que tinc la tendència a fer la reflexió amb posterioritat a la creació. Quan pinto no penso, crear des d'un vessant intuïtiu, sense saber molt bé què estic fent, però un cop conclòs, sí m'agrada interrogar-me sobre allò que he fet. Fer-me preguntes sobre el sentit que dono a allò creat. Per això duc un diari on escric aquestes reflexions i en tinc pàgines i pàgines escrites sobre això. La reflexió és, en el meu cas, una cosa natural, em surt de l'ànima escriure sobre allò què he pintat.

En la teva trajectòria, especialment a partir de l'any 2002 amb l'obra "Petjades de fulles", treball comissionat pel Consell Insular de Menorca, la metamorfosis entre natura i ésser humà esdevé el nucli de les teves reflexions.

Et fas preguntes sobre per què fas això, o perquè he arribat fins aquí, per què he pintat els quadres que he pintat i veus que sí que hi ha una certa coherència, que un motiu ha donat peu a un altre motiu. Hi va haver una temporada que tenia tendència a pintar i dibuixar textures envellides, els quadres tenien un tipus de pàtina molt treballada, feia moltes capes de transparències. La meva idea en aquests quadres era reproduir en certa manera els murs mediterranis, carregats de saladura, humitat, què Antoni Tàpies ens va fer veure. Aquestes textures van anar evolucionant cap a ombres i després cap a trames vegetals. Durant molts anys vaig treballar les textures vegetals on apareixien fulles i branques, i aquestes, seguint la idea de la metàfora segons la qual una cosa remet a una altra, em van fer pensar en les mans, els ulls, les boques, doncs tenen la mateixa protoforma. A partir de llavors vaig començar a dibuixar ulls i boques que van anar derivant en rostres i cares desdibuixades per les trames vegetals fins avui, on les cares tenen tot el protagonisme, en un sentit referencial, realista. Ha estat un procés evolutiu al cap i a la fi... Jo m'ho passo molt bé pintat, és la meva manera de ser feliç. Pintar és una expansió de l'ànima; escriure també, però hi ha un ancoratge en la realitat, és diferent. De fet els nens pinten de manera natural i el pintor, que ha guanyat en capacitat, no perd la capacitat de sorpresa de l'infant, són dos mons que s'ajunten, per això és màgic.

Obra de Francesc Florit

En la teva última exposició "Divinitats humanes" al claustre del seminari de Ciutadella (2017) introdueixes la idea del mite. Què cerques?

En el fons és aquella idea de Spinoza: Deus sive natura, Deu és la naturalesa i en certa manera és tornar a la condició divina de la persona. Tornar a dignificar la persona, i això té relació amb la lectura d’Yuval Harari Homo deus, un llibre molt interessant i inquietant alhora. L'home s'ha de relligar a la naturalesa perquè és naturalesa i per tant sagrat. Si es perd el respecte cap al sagrat anem malament, com ho estem fent. En el fons és una reivindicació ecologista.

Com vius la pintura, com una pràctica social, una pràctica estètica, com una pràctica transformadora de sensibilitats i valors...

No crec en l'art com una pràctica política o social. Cada vegada que s'ha intentat lligar art amb una ideologia ha estat un autèntic fracàs. Jo crec que l'art té una mirada molt més global i la darrera qüestió que has plantejat m'interessa més. L'art el que sí pot és formar en certa manera sensibilitats i aquestes sensibilitats després es poden traduir en idearis polítics, però jo crec que l'art treballa amb valors més globals i per tant és una manera d'obrir camins, possibilitats, maneres de veure i de viure.

Com a persona implicada en l'àmbit de la cultura en la comunitat menorquina, en quina situació et sembla que es troba la producció artística i la seva visibilitat?

Vivim un temps interessant doncs estem immersos en un canvi de paradigma, una autèntica revolució, i per tant vivim un temps molt inestable, de canvis, insegur. El consum cultural es reorienta, es reubica, canvien els hàbits, i en aquest sentit un artista a Menorca té dificultats per desenvolupar-se, necessita sortir de l'illa. En canvi sempre s'ha dit que a Menorca hi ha molta activitat cultural, és cert, s'organitzen molts actes, però és un consum minoritari. Cada vegada que ve gent de fora i contempla el món cultural menorquí se sorprèn de la quantitat d'actes que es fan però també és cert que la limitació mateixa de l'illa fa que sigui molt difícil la professionalització, en tots els àmbits: músics, teatre i art.

Francesc Florit, en una presentació

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.