Música

Del plaer en el rar

El darrer disc de Graindelavoix, un dels grups més interessants del panorama actual de la música antiga i de la música en general, segueix conjugant originalitat i excel·lència, amb un so únic i intransferible

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Graindelavoix és un dels grups més interessants del panorama actual de la música antiga i de la música en general. Dic interessants perquè reuneixen dues característiques que havien estat difícils de trobar —ja no diguem juntes, sinó fins i tot separades— en l'oferta musical dels darrers anys: l'originalitat i la excel·lència. L'autenticitat i la virtut. I així ho confirmen els seus discs (que ja son bastants) i les seves propostes de concerts o més enllà (com ara l'artefacte, bellíssim, de cinema-concert Outlandish, una lectura personalíssima de la Utopia de Thomas More).

Uns exemples.

Aquest passat mes d'octubre van presentar al refectori del monestir de Royaumont (una abadia cistercenca que vessa de música i experimentacions sonores de tot tipus situada a pocs quilòmetres de París) la Nuit Gesualdo: més de tres hores seguides, a toc de mitjanit, dedicades a les Tenebrae Responsoria del truculent i sanguinari —autor d'una música sibil·lina i libidinosa, d'un cromatisme extrem— Príncep de Venosa, Carlo Gesualdo. Una colpidora experiència psicoacústica difícil d'oblidar.

Més.

Alguns dels discs que composen la seva ja extensa discografia són autèntiques joies. Us en faré una petita mostra dels meus predilectes: les músiques dedicades a Maria Magdalena (La MagdaleneThe cult of Mary Magdalene in the early 16th century, Glossa 2009), els motets obscurs i expressius d'Alexander Agricola i Pierre de la Rue tot passant per l'obra mestra de Josquin Desprez, les Nymphes des bois (o altrament dita: la Déploration sur la mort de Johannes Ockeghem), i d'altres (CecusColours, blindness and memorial, Glossa 2010) o la missa de difunts d'Orazzio Vecchi i alguns fragments de la Missa Praeter rerum seriem de George de La Hèle (Requiem, Glossa 2017), dos compositors del segle XVI autors d'una música com sortida de la mà i, sobretot, del pinzell voluptuós de Peter Paul Rubens.

Cal dir-ho, de moment, allò millor i més rodó que han fet, discogràficament parlant, i on heu de fer cap sens falta si us voleu iniciar en el món "outsider" i més particular de la música antiga capitanejat pels de Graindelavoix, és el seu Portrait of the artist as a starved dog (2017) dedicat a la música de Cipriano de Rore —cançons i més cançons peculiars i fins i tot estrambòtiques cantades amb l'únic acompanyament d'un cornetto (l'instrument més pròxim a la veu humana) i d'un o dos instruments de corda polsada— i que com totes les seves publicacions trobareu també dins del catàleg refinadíssim, en fons i forma, del segell castellà, amb seu a San Lorenzo de El Escorial, Glossa.

Ara bé, i és pel que som vinguts aquí, l'últim que ens han regalat, perquè d'aquests tresors se n'ha de parlar en aquests termes, és un àlbum cuidadíssim —com tot el que fan, crec que ja s'ha anat entreveient— dedicat a la música efervescent i florida dels compositors del renaixement anglès John Browne i Thomas Ashwell: The Liberation of the Gothic (Glossa, 2018).

Hi trobareu uns extensos i formalment robustos, com esculpits en marbre, Salve Regina i Stabat Mater de John Browne (provinents els dos de l'Eton Choirbook, el recull manuscrit de polifonia anglesa més important del segle XV) i una Missa Ave Maria a sis veus de Thomas Ashwell (el Kyrie de la qual, improvitzat com era costum en la capella del compositor, es pot trobar només online, no en el disc) de línies i filigranes eròtiques, sensualment corbades, serpentejants, ondulants i alhora de gran refinament com és propi de l'art d'exaltació del culte a la Verge d'aquells anys (nosaltres, més ancorats en el romànic ho hem entès sempre tot plegat de manera més austera).

L'alliberament del gòtic és això mateix: la profusió de plecs en les robes, de nervis en cames, braços i mans; l'ornamentació posada al mateix nivell que l'estructura, inseparables i tots dos necessaris. La variació continua i tendint a l'infinit.

Aquí, Björn Schmelzer, l'alma mater del grup, ha reunit a 8 dels seus cantants més fidels per explotar com només ells saben fer-ho les seves veus úniques i personalíssimes, entre les quals les dels seus habituals i nostres Tomàs Maxé i Albert Riera. Vuit veus per cantar, segons les paraules del virtuós cornettista del segle XVI Luigi Zenobi, "con gratia, trillo, ondeggiamento et esclamatione".

Aquesta tria a consciència de les veus per les seves particularitats, sobretot per la seva gosadia i esperit lliure, és la clau del so únic i intransferible de Graindelavoix. Són creadors de textures complexíssimes i rugoses, lluny d'aquell cristall sense màcula tan comú i tòpic de certs ensembles vocals dedicats a la recuperació de músiques pretèrites (i molt més si, com és el cas que ens ocupa, dedicats al repertori anglès). En les interpretacions de Graindelavoix abunden els glissandi i els portamenti tot fent lliscar les notes entre elles convertint el contrapunt en un riu de mel o de sang, de saliva, el rubato i l'allunyament de tota influència mecànica i maquinal, els ornaments que apel·len a la cultura mediterrània i a orient i més enllà, l'afinació no temperada... tot al servei del text i de la voluntat expressiva. De l'humanisme.

El resultat és pur i exaltat, passional, animal, extrem i rar, ric. Gaudi estètic i carnal per via auditiva, per aurem. Una màquina de plaer.

'The Liberation of the Gothic'
Graindelavoix
Glossa 2018

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.