Exposició

Josep Vives Campomar, meticulós i quotidià

L’exposició 'La quietud de les coses' es pot veure actualment a la Sala del Roser de Ciutadella, a Menorca, i ofereix una mostra de la producció recent del pintor, en concret una cinquantena d'obres realitzades entre els anys 2005 i 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb l’eclosió de les avantguardes de principis del segle XX, amb l’assumpció de l’art abstracte com un paradigma insuperable de modernitat durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i amb l’efervescència contracultural que va trasbalsar i girar damunt davall totes les nocions, les idees i les maneres de la creativitat (tant als EUA com a Europa) durant les dècades del 1960 i el 1970, han estat moltes les persones –algunes d’elles importantíssimes i amb un poder decisiu dins el món de l’art– que, amb una convicció absoluta que sovint no toleraven ni tan sols que fos discutida, han donat per definitivament morts o obsolets els gèneres diguem-ne tradicionals o històricament institucionalitzats: el retrat, sí, però sobretot el paisatgisme i, també, el bodegó –si bé el bodegó va comptar amb l’excepció memorable i obsessiva d’uns paladins formidables, els cubistes.

 


La quietud de les coses
Josep Vives Campomar

Sala d’exposicions El Roser
Ciutadella, Menorca
Fins al 5 de gener del 2019


 

Al llarg de tots aquests anys de desdenys envers els gèneres del retrat, del paisatgisme i del bodegó, però, han estat molts els artistes que, indiferents a les modes i als dogmes dels mandarins, han continuat cultivant-los, ja fos perquè els venia de gust o bé perquè no podien fer cap altra cosa. (També hi ha hagut, diguem-ho tot, artistes que s’hi han mantingut fidels perquè, en aquells indrets on l’art més modern no arribava o era rebutjat per una qüestió ideològica, practicar els gèneres clàssics, i a més fer-ho de manera convencional, era premiat i donava suculents rèdits econòmics, per exemple en la Mallorca artísticament estantissa dels 50 i 60 i de principis dels 70.)

Josep Vives Campomar, meticulós i quotidià

El que ens interessa aquí, en tot cas, és aquella genealogia d’artistes que han treballat els gèneres més clàssics sense renunciar a la modernitat però, al mateix temps, sempre una mica dubitatius –no tant per ells com per allò que el context els deia i els repetia– de si no devien estar transitant una via equivocada i anacrònica. Cada vegada són més els que pensen que és absurd, no ja afirmar o considerar sinó fins i tot simplement plantejar, si un paisatge del Bonnard tardà és menys modern que un Miró, si les escenes urbanes d’un Hopper capturen amb menys fidelitat l’esperit de l’Amèrica moderna que les pletòriques pasterades de Pollock o que la fúria sensual d’un De Kooning, si la serenitat vaporosa d’una natura morta d’un Morandi és menys paradigmàtica del segle XX que una peça d’art cinètic o que una capsa de Joseph Cornell, si un retrat de Lucian Freud és tradicional comparat amb l’humor llampant i autoirònic del pop art... Absurd, tot plegat. Absurdíssim. Però va haver-hi un temps que aquests dubtes no tan sols no eren tinguts per absurds sinó que molts els assumien com veritats irrevocables. I encara ara, segons com.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

El pintor Josep Vives Campomar, nascut a Maó l’any 1940, s’inscriu de ple en aquesta genealogia d’artistes que durant el segle XX han treballat sempre d’una manera personal però sempre a partir de temes tradicionals. En conseqüència, Vives Campomar també ha viscut diverses etapes en què es tenia una visió estreta i obtusa del que era modern i del que no ho era. Tant se val: el que compta és que, a pesar de tot, ell ha fet sempre el seu camí, a la seva manera, segons el que ell creia que li pertocava de fer. Naturalment, tot això tampoc no és una garantia d’haver fet una obra d’una gran qualitat, però sí que és una garantia de valor o d’integritat íntima, en el sentit de no haver-se deixat seduir, o ni tan sols temptar, per les sirenes de la impostura.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

L’exposició La quietud de les coses, que es pot veure actualment a la Sala del Roser de Ciutadella, a Menorca, ofereix una mostra de la seva producció recent, en concret la que ha realitzat entre els anys 2005 i 2018. Són una cinquantena d’obres, amb una majoria d’olis sobre tela però també amb diversos gravats a l’aiguafort i diversos dibuixos, en què predominen els bodegons –en interior o bé davant de paisatges– i les marines i els paisatges de port, als quals s’hi han d’afegir diversos retrats de figures femenines.

Comissariada per Carles Jiménez, que ha escrit un orientatiu text per al catàleg –entre altres coses, hi destaca que la producció de l’artista “no ens ha regalat focs d’artifici ni sorpreses, tan sols el delit d’una contemplació pausada, íntima”–, l’exposició posa davant els ulls dels espectadors dos dels pilars estructurals de la concepció que té Vives de la tasca pictòrica: la fe en les possibilitats de la pintura per capturar la realitat més concreta i alhora provar d’extreure’n la seva dimensió més transcendent –els objectes i les fruites de la majoria d’aquests bodegons són testimonis ferits però resistents de la força erosiva del pas del temps– i l’afecte sense escarafalls que li desperten les coses més modestes, humils i familiars, i això val tant per als bòtils, els raïms, els plats, els pinzells, les cebes, els diaris vells i els llibres antics que habiten els bodegons com per als paisatges del port de Maó, la seva ciutat, el paisatge que té a tocar de casa.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

Vives pinta motivat per un afany de realitat, però com a artista no és invasiu, vull dir que no imposa la seva petjada estilística i anímica sobre els objectes que pinta. És clar que els pinta a la seva manera, però és una manera no ostentosa, no exhibicionista. No és que es posi al servei de la realitat, és més aviat que s’ofereix com a vehicle actiu a la pintura per tal de plasmar allò que ell mira de la forma més precisa possible damunt la tela. Tampoc no és una qüestió de realisme –Vives veu i pinta la realitat com només ell pot veure-la i pintar-la–, sinó més aviat de dialogar amb allò que té davant i li fa de model, de dialogar-hi, vull dir, per mirar de trobar el punt intermedi entre la reproducció fidel i exacta i l’apropiació plàstica, la reconversió artística, d’uns simples objectes quotidians en una composició creativament significativa. En aquest sentit, és interessant constatar com els bodegons –també els paisatges– prenen cos damunt la tela gràcies a la paciència i la meticulositat, no a causa de cap devessall d’energia ni tampoc a l’agilitat desimbolta del virtuosisme. L’artista mateix reconeix en un vídeo que s’ha gravat expressament per a l’exposició que li costa molt pintar i que sol treballar molt lentament. Sigui com sigui, aquesta paciència i aquesta meticulositat a les quals he fet referència no són plàcides, més aviat al contrari, són plenes de nervi, de vibració, quasi diria que d’angoixa.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

Una característica dels bodegons de Vives és que els objectes s’hi presenten, en general, bastant amuntegats, sense a penes espai entre uns i altres. A més, cada un dels bodegons presenta, junts, elements que en un principi s’avenen poc, o poc naturalment, entre ells. No és que això no sigui freqüent en el gènere, però així i tot sobta una mica, d’entrada, trobar albergínies al costat de tubs de pintura, cebes al costat de diaris, corns de mar a l’interior dels quals hi ha manats de raïm.

Al text que ha escrit per al catàleg, Carles Jiménez, que coneix bé Vives Campomar tant des d’un punt de vista artístic com personal, esmenta que, pel que fa a la llum i a l’aura una mica de misteri transcendent o metafísic que els envolta, els bodegons de Vives tenen afinitats amb les obres de Morandi, de Pisis i d’un cert Chirico. Més endavant, diu també que l’artista menorquí admira molt els grans venecians clàssics (Ticià, Tintoretto, Veronese). Són artistes, no cal ni dir-ho, que tenen poc en comú, però que indiquen la doble tendència cromàtica que es pot detectar en els bodegons de Vives: n’hi ha que estan fets amb pocs colors, en general greus, tènues, terrosos i reconcentrats, i n’hi ha que estan fets amb una gamma cromàtica més àmplia. Personalment, crec que els més reeixits i valuosos són els primers –hi ha un bodegó amb tres codonys d’una humilitat radiant absolutament commovedora–, mentre que els altres a vegades poden fer una certa impressió de saturació, com si l’excés de colors diferents generés contrasts massa bruscs i desequilibrés la quietud dels objectes i les fruites.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

De dimensions en general reduïdes, les obres de Vives Campomar, tant si són pintures de bodegons i de paisatges, gravats a l’aiguafort o dibuixos de nus femenins, sempre requereixen de ser mirades sense presses. En un text esplèndid que l’escriptor i crític d’art Guillem Frontera –l’instigador, per cert, de la present exposició– va escriure per a un catàleg fa vint anys, un text que en realitat és una entrevista inventada a partir de les nombroses converses que Frontera i Vives Campomar han mantengut al llarg del temps, l’escriptor posa en boca de l’artista la següent frase: “Una natura morta de Chardin, si tens pressa, no és significativament distinta d’un calendari de cartutxos”.

L'obra de Josep Vives Campomar, a El Roser

És una exageració, és clar. Igual que ho seria dir que les obres de Vives Campomar, vistes de qualsevol manera, es poden confondre amb qualsevol cosa. El que és segur, en tot cas, és que, mirades detingudament, amb la concentrada lentitud que es mereixen, les obres d’aquest artista menorquí poc o gens conegut fora de la seva illa, que ha viscut al marge dels saraus socioartístics i que s’ha dedicat a pintar, solitari, gairebé aïllat, amb una meticulositat més o menys inconstant i angoixada, es revelen davant els espectadors com l’expressió d’un artista que val la pena conèixer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.