Exposició

Herois i antiherois de paper

L’Arts Santa Mònica presenta 'L’esclat dels còmics. Contrastos i influències dels grans mestres de la historieta nord-americana (1895-1955)', una reivindicació de les influències transatlàntiques en el nostre còmic i de la importància del novè art en el llenguatge plàstic del nostre temps.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre els molts instruments culturals associats a la nostàlgia, el còmic (tebeo, historieta…) és potser un dels més evidents. Imbricat al record de la infància, ens remet a tardes (i dies) de lectures fantàstiques, contribuint sense adonar-nos en la nostra moderna i particular educació lingüística i visual. És evident que, tant per la seva forma com per la seva execució, reuneix cadascuna de les partícules que constitueixen el nostre corpus cultural, però, curiosament, i a diferència d’altres expressions visuals, ha estat exclòs dels nostres cercles expositius i museístics, segurament a causa d’aquell esnobisme -o ignorància col·lectiva- del qual en masses ocasions s’ha pecat i que no ha permès, fins ara, considerar al novè art -tan popular, tan industrial, concebut amb un ús tan efímer- un dels millors reflexos de la nostra realitat contemporània, la de la cultura de masses.

 


L’esclat dels còmics.
Contrastos i influències dels grans mestres de la historieta nord-americana (1895-1955)

Arts Santa Mònica
Del 8 de novembre de 2018 al 20 de gener de 2019


 

Sembla ser doncs, que, des de fa uns anys, aquell producte que no semblava tenir valor patrimonial ha ressorgit a les sales expositives. Per una banda, gràcies a l’esforç per part de la pròpia indústria, i de l’altra, per la proliferació d’estudis i publicacions teòriques especialitzats en còmic en els darrers anys. És fàcil d’ensumar, doncs, com tota una generació de lectors i col·leccionistes que han esdevingut investigadors, han externalitzat, per fi, la necessitat de projectar a aquest mitjà de comunicació al nivell que li pertoca, posant sobre la taula la seu valor estètic i la seva repercussió social.

Otto Messmer, Felix the Cat (1936).

Bona mostra d’això la tenim en les exposicions que s’han celebrat al respecte en un ratio de temps força curt. A principis d’any podíem veure com el Krazy Kat de George Herriman, un dels pares del còmic modern, inundà les principals sales del Reina Sofia de Madrid per fer palesa de com les seves històries van contribuir al llenguatge de l’art d’avantguarda, d’altra banda, al 2017, l’IVAM acollí VLC. València Línea Clara, on Álvaro Pons, comissari de la mostra, evidencià la importància de tota una generació de creadors valencians que, sota un estil inconfusible, emplenaren les pàgines de revistes i fanzines del postfranquisme. Ara, a Barcelona i fins el 20 de gener de 2019, l’Arts Santa Mònica, mostra L’esclat dels còmics. Contrastos i influències dels grans mestres de la historieta nord-americana (1895-1955) i que ocupa les plantes principals del centre.

L’exposició, comissariada per Enric Trilles, sorgeix de la fusió de dues mostres que es van poder veure al MuVim de València aquest mateix any (L'esclat dels clàssics. Contrastos entre els grans mestres de la historieta nord-americana (1900-1945), del 22 de febrer al 27 de maig de 2018, i L'inici del còmic a la Península: Influències de la historieta nord-americana a Espanya (1930-1950), del 22 de febrer al 3 de juny de 2018) tot incorporant noves obres que han permès ampliar l’espectre de lectura de l’exposició. De fet, roman en tot moment la importància d’exposar no només el producte acabat, sinó també l’aclaparador conjunt d’originals que fan les delicies del visitant, qui pot explorar de manera directa i sense embuts, amb la sinceritat i modèstia que sempre ha caracteritzat al mitjà, no només els tic estètics, sino el laboriós procés d’edició i elaboració de cadascuna de les pàgines d’un còmic, des de la concepció de la idea fins que arriba a les nostres mans com a lectors. D’altra banda, important esmentar la darrera secció, totalment nova i que no constava en cap de les mostres celebrades al MuVim dedicada a la figura de la dona -com a figura de ficció, com a autora i com a lectora- en la tradició del còmic al nostre país.

Manuel Gago, El guerrero del antifaz (1948)

Tal i com anuncia el títol, Trilles projecta cronològicament, un relat que ens explica com els autors i personatges més rellevants de la historieta nord-americana van esdevenir una forta influència pels nostres autors, els quals van saber crear un binomi perfecte entre els inputs que venien de l’altra banda de l’Atlàntic i la pròpia tradició il·lustrada. El motiu és clar i el període també, ja que 1895 és considerat pels estudiosos l’any de naixement del còmic modern, amb el seu llenguatge, la seva plataforma de producció i el seu públic conformats, amb una obra concreta: Yellow Kid (El noi groc) de Richard F. Outcault (1863-1928), resultat d’un encàrrec que l’editor del New York World, Joseph Pulitzer, on sol·licitava a l’il·lustrador la creació d’una història pel nou setmanari a tot color World que parlés sobre la marginalitat dels barris més humils de Nova York. Outcault respon amb una vinyeta on l'androgin protagonista (Yellow Kid) es veu entortolligat -sol o amb companyia- en diverses situacions quotidianes, dinàmiques, esbojarrades (a vegades inclús perilloses) dins l’expansiva i descontrolada ciutat de Nova York. I a la camisola groga que sempre du posada, podem llegir el que ens vol explicar del que està succeint, missatges que més endavant, l’autor, traslladà a les clàssiques bafarades que tots coneixem. Gràcies a aquest personatge (del qual beu el terme “premsa groga”) i la fama que adquireix, les vendes del diari augmentaran com l’escuma, i tant Pulitzer com altres editors començaran a contractar dibuixants fomentant la consolidació de la industria del còmic en premsa.

Així comencen a aparèixer autors i personatges com Buster Brown, Katzenjammer Kids, Little Nemo, Mutt & Jeff, Krazy Kat… que ampliaran no només el tipus i el número de històries, sino la singularitat del llenguatge gràfic que cadascun dels seus creadors articulen. Prova d’aquest fet, és l’ampliació cap a altres temàtiques, potser considerades “més adultes”, amb aventures en indrets exòtics, llunyans en el temps o a peu de carrer: Dick Tracy, Jungle Jim, Flash Gordon o l’extensa sèrie Prince Valiant. Mentre, al vell continent , la il·lustració que també ha evolucionat des dels temps fulletó francès, introdueix en la premsa noves formes d’expressió. En aquest sentit, a casa nostra, ja gaudíem des de 1917 de TBO on hi treballaven autors com Opisso, Castanys o Donaz creant històries de marcat to blanc adreçat a un públic infantil i juvenil. Però, la irrupció dels americans, farà que aviat aquí el mercat també es comenci a diversificar. Aquest és el salt que mostra la confluència d’uns llenguatges amb uns altres. França, Alemania, Italia i per suposat Espanya, seran els principals països on es faci més palesa aquesta “invasió”. A l’estat espanyol, el focus d’acció es concentrà sobretot a Catalunya i al País Valencià i es mantingué així fins ben entrada la segona meitat del segle XX. A Barcelona, la Hispano Americana de Ediciones veu clarament l’oportunitat de negoci i editarà a principis dels anys trenta les revistes Yumbo, Aventurero y Tim Tyler per cobrir la necessitat lectora de les aventures dels nous herois i antiheois; simultaniament, l’editorial Molino, s’afegiria a la roda amb el setmanari a tot color Mickey, una aposta segura tenint en compte la fascinació que les pel·lícules del ratolí creat per Walt Disney (i que enguany celebra 90 anys) despertava entre la canalla.

Josep Soriano Izquierdo, Jaimito (1952)

Com aquests podem esmentar molts personatges més, però sobretot és important observar com, a mida que avancem, els salts cronològics ens duen a veure les fissures i canvis que la indústria i els dibuixants patiren amb cadascun dels esdeveniments bèl·lics succeïts durant de la primera meitat del segle XX. Tots, i les tendències polítiques que d’ells se’n deriven, afectaren directament a aquells productes aparentment innocents com els còmics, els contes o el cinema d’animació. La voluntat d’adoctrinament a través d’aquests mitjans, era ben clara. Al nostre territori es percep a partir de l’any 36 amb una forta davallada, com és lògic, del consum, de la qualitat de la impressió i del paper, però també pel canvi dels temes i discursos. Com és d’esperar, això es fa encara més notori amb la victòria franquista amb la ideació de productes de lectura infantils descarada i abominablement adaptats al seu ideari. Flechas y Pelayos, que es començà a editar al 1938 o Hazañas Bélicas, a partir de 1948 i clarament inspirada en la revista de propaganda nazi Signal, son alguns dels exemples més coneguts.

De totes maneres, autors com Manuel Gago, van saber crear noves històries bevent de la influència americana i adaptant els guions amb la construcció de personatges tan icònics com El guerrero del antifaz, també la mà de Disney cau en la ploma de Sanchis Grau amb Pumby, o la sàtira en el Jaimito de Soriano Izquierdo. Es va forjant i formant una escola de dibuixants que, mirats de reüll per la daga de la censura, constituiran la tradició del còmic a casa nostra. Una tradició polièdrica i de gran qualitat que cal seguir investigant i conservant, tenint cura perquè no caigui en el perillós pou de les modes i no es perverteixi la seva arrel, valorant el talent dels autors del passat, però també dels actuals i els que vindran i, perquè no, aprenent d’altres indrets (tot i que les comparacions siguin odioses) tal i com França, Bèlgica o Holanda, els quals no només valoren el còmic com un producte de gran força comercial sinó com a part important de la seva identitat cultural de la qual també el nostre còmic en forma part.

Otto Soglow, Sentinel Louie / The Little King (1938)

Una consideració que sembla que comencem a tenir nosaltres també i esperem es naturalitzi amb el pas del temps (res és immediat). De moment tenim la sort de comptar amb un mapa editorial exquisit que cal aprofitar, amb uns autors excepcionals moltes vegades més valorats a l’estranger que a casa nostra i dels que no en sabem res, recentment la Universitat de València ha inaugurat una càtedra en estudis de còmic, a Madrid comptem amb el Museu ABC de la Ilustración i en breu s’obrirà de la mà de Paco Baena i de manera privada el Museu del Còmic a Sant Cugat del Vallès, una iniciativa valenta i que cal aplaudir amb contundència, també hem començat a veure com entren en les aules per transformar-se en eina pedagògica per ensenyar la història de casa nostre des d’un altre prisma, com bé ha fet David Fernández de Arriba amb la creació de Memòria i vinyetes. La memòria històrica a l’aula a través del còmic, editat pel Memorial Democràtic dins la col·lecció “Eines de memòria”.

Cal doncs, prendre consciència col·lectiva i acceptar que, més enllà del record d’infància, el còmic i els seus herois i antiherois de paper, també formen part de l’esperit del nostre temps.

Josep Sanchis Grau, Pumby (1964)

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.