Exposició

Els tentacles de l’art contemporani a Eivissa

En els darrers cinc anys Eivissa ha vist més que enriquida i estimulada la seva programació artística vinculada a les pràctiques artístiques contemporànies gràcies a un conjunt d’aliances i d’iniciatives, privades i/o filantròpiques.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa tan sols uns dies, amb l’article Púnics i cruising a la Torre de Babel, apostàvem per posar en valor l’enorme tasca de dinamització cultural desenvolupada pel Museu d’Art Contemporani d’Eivissa des del seu naixement i, malauradament, desconeguda encara per molts eivissencs. Aprofitant doncs que és temps de festes, de tornades d’estudiants i d’arribada de viatgers més serens que els de la temporada estival, ens proposem donar una passa més per identificar altres rutes i derives possibles pels camins d’aquella torre de Babel de la que parlàvem.

En els darrers cinc anys Eivissa ha vist més que enriquida i estimulada la seva programació artística vinculada a les pràctiques artístiques contemporànies gràcies a un conjunt d’aliances i d’iniciatives, privades i/o filantròpiques. Al 2013, una de les galeries de major prestigi a l’Estat Espanyol, la madrilenya Parra & Romero, llogava a les afores de Santa Gertrudis una enorme nau industrial que havia estat una granja de conills per a desenvolupar la seva programació. Tenint en compte que les línies de recerca d’aquesta galeria pivoten sobre el minimalisme o altres propostes site-specific, ens atreviríem a dir que la programació a la seva seu eivissenca –que en moltes ocasiones s’expandeix per l’illa a més a més- obté uns resultats de major intensitat.

Dos anys després, al 2015, apareixeran a Eivissa dos espais més estretament vinculats al col·leccionisme privat i a l’esperit filantròpic. El col·leccionista colombià establert a Nova York Lio Malca llogava una altre espai de dimensions considerables, un antiga nau per a l’emmagatzematge de sal que mai havia estat utilitzada amb aquest propòsit i que ara es convertia en La Nave Salinas. De forma desinteressada, aquest espai ha ofert cada estiu una programació de grans noms que van des de Kaws, Keith Haring a Bill Viola. Jo ja penso què gaudirem el proper estiu quan vinguem de fer-nos un banyet a Ses Salines, lloc on s’ubica l’espai.

El mateix any obria a un petit polígon industrial a les afores de Vila, Ibiza Art Projects, entès com a espai de projectes vinculat a la col·lecció Lune Rouge del quebequès Guy Laliberté. Des dels seus inicis han desenvolupat dues línies de programació: a l’hivern acostumen a comissariar mostres a partir d’una selecció de peces de la Lune Rouge collection i a l’estiu conviden a un artista que pertanyi a aquesta mateixa col·lecció per a que faci un projecte site-specific per a l’illa. De nou, creiem necessari encoratjar als eivissencs a que, de camí al Decathlon i al Mercadona ubicats a aquella zona, facin una aturada i visitin aquest espai, per on han passat peces clau de Lawrence Weiner, Louise Bourgeois, Jenny Holzer, Olafur Eliasson, Peter Fischli, David Weiss o actualment, un conjunt de litografies de Takashi Murakami.

Exposició “Are you alive” de Jenny Holzer a Ibiza Art Projects, 2016.

I convidem també a que ens perdem als entrecreuaments d’aquests nous camins que de forma irremeiable ens tornen a deixar a l’horitzó al MACE com a Torre de Babel. El museu ha estat capaç d’establir un vincle amb algunes d’aquestes propostes, sent capaç d’enriquir i expandir el treballs dels creadors involucrats i de teixir una xarxa cada vegada més sòlida al voltant de l’art contemporani a l’illa d’Eivissa.

Si un entra avui al MACE i mira al terra trobarà una placa metàl·lica que diu “mientras la naturaleza, poseedora de todas”, amb unes coordenades espacials i signada per Luis Camnitzer. En efecte, aquest artista uruguaià, pare de les pràctiques conceptuals va desenvolupar aquest darrer estiu una peça expandida convidat per la seva galeria, Parra & Romero. L’artista va fragmentar una frase del text de Walter Benjamin, “On Astrology” –suposadament redactat a Eivissa durant el seu refugi-, expandint-la amb plaques de llautó sobre diferents punts de l’illa amb una càrrega simbòlica i natural especial. Un d’aquests fragments ens dona la benvinguda al MACE, espai on un pot transitar per runes púniques mentre contempla obres claus de la segona meitat del segle XX.

Just a l’interior de la sala del MACE on tenim accés al substrat púnic i romà podem gaudir avui de dues peces lligades a una acció de l’artista Jimmie Durham, present a la col·lecció Lune Rouge i exhibit anteriorment a la mostra col·lectiva amb la que va inaugurar Ibiza Art Projects “The storyteller”. De fet, una altre d’aquests encreuaments estimulants pivota sobre el vincle establert entre Ibiza Art Projects i el MACE, consistent fonamentalment en la cessió anual d’algunes peces d’aquesta col·lecció internacional que enriqueixen les línies de recerca traçades per la directora del Museu, Elena Ruiz.

Peça del 1996 al centre FRAC de Rheim

Així, fins l’any que ve es podran veure al museu peces relatives a l’acció “La leçon d’anatomie (A Progress report)”, duta a terme per l’artista al 1996 al centre FRAC de Rheims. Deixant de banda la polèmica sobre els possibles orígens cherokees del creador, Durham ha dut a terme una pràctica artística des de la dècada dels seixanta centrada en fer trontollar els mecanismes de coneixement i representació occidentals d’herència racionalista. L’autor es va involucrar a partir del 1974 a l’American Indian Movement, implicant-se a la lluita dels drets humans dels pobles indígenes d’Amèrica. Partint d’aquests posicionaments, la lliçó d’anatomia que va executar al 1996 recollia aquests dos punts de partida. Per un costat, recordem que el centre on es va dur a terme, el FRAC de Rheims, havia estat un antic espai de formació mèdica dirigit fonamentalment per forces catòliques. Per l’altre, que la lliçó d’anatomia duta a terme per Durham fugia realment dels codis científics convencionals, entregant-nos una acció on utilitzava una samarreta barrejada amb el seu propi cabell, fang, brutícia i cola blanca, no com a peça de roba que ens cobreix o que ajuda a configurar la nostra identitat sinó com a objecte creador i intermediari entre allò artificialment humà i els elements més orgànics. Aquesta samarreta, com a relíquia o com a tòtem, es pot veure a les parets del MACE durant un any.

L’obra de Durham, que connecta així amb aquells usos rituals rescatats des de l’àmbit performatiu on la cultural material es posa al servei de l’espiritualitat i de les possibilitats transformadores de la matèria –Ana Mendieta, Joseph Beuys, James Lee Byars- intensifica algunes de les línies de recerca del MACE. Un pis per sobre d’algunes de les obres més al·lucinades de Evru/Zush, les relíquies de Durham insisteixen en la necessitat d’explorar altres vies de coneixement paral·leles a la tradició cientifista-il·lustrada, que tan presents van estar a l’illa d’Eivissa des de la dècada dels seixanta; el tractament de la roba com a entitat orgànica emfatitza a més a més aquell gruix de pintures matèriques de la col·lecció on fragments de terra i sorra es posen al servei de recerques alquímiques i viatges cap al múltiples tentacles de l’inconscient.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.