Teatre

La companyia com a metàfora

En els últims anys, el teatre català s'ha aguantat gràcies a la feina constant de diferents col·lectius que s'han vist obligats a treballar des dels marges.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el pou més profund de la crisi econòmica, cap al 2012, 2013, quan el Lliure amenaçava de tancar, amb l'IVA al 21%, amb els espectadors fugint dels teatres, una colla de joves actors, directors i dramaturgs van mantenir l'espelma encesa. Havien nascut en aquella època i no estaven disposats a donar el braç a tòrcer. Tenien noms estranys, com Prisamata, les Antonietes, Els Pirates, la Solitària, la Virgueria, Sixto Paz, La Ruta 40... I muntaven les seves obres allà on els deixaven, amb una professionalitat absoluta, construint les escenografies a casa, assajant on els deixessin. Barcelona s'havia convertit en una ciutat on la precarietat era la norma i a on molta gent va treure'n profit, guanyant diners a costa d'uns xavals que l'únic que volien era treballar, encara que fos regalant la meitat del seu esforç a sales subvencionades, fins i tot a teatres públics.

Aquelles companyies van introduir noms, formes, maneres, van recuperar-ne d'altres i, sobretot, han fet que el teatre català continuï viu. Si miren qualsevol obra produïda en un teatre gran i s'hi fixen, veuran actors i actrius d'aquelles 'troupes', de Laura Aubert a Pol López, de Pau Vinyals a Júlia Truyol, de Xavi Sáez a Bernat Quintana, d'Anna Alarcon a Albert Prat. Però aquelles companyies continuen navegant pel tot el mostrari de sales petites i/o alternatives dels Països Catalans sense haver tingut gaires oportunitats de fer el salt, de coproduir amb els grans teatres, llevat de comptades excepcions, força excepcionals. Només els festivals, com el Grec, FiraTàrrega i Temporada Alta, han confiat en ells.

'Les coses excepcionals', de Sixto Paz, en cartell al Club Capitol de Barcelona

Més aviat, el que han fet els grans teatres ha estat trossejar-les, escapçar-les. Basta posar l'exemple de La Calòrica que, després de deu anys a la carretera i dos premis Max a l'armari, encara no ha gaudit de cap coproductor públic en la desena d'obres que ha muntat, tot i que els seus membres han estat 'comprats' pels teatres públics. Israel Solà, el director de la companyia, m'explicava fa uns dies que Lluís Pasqual havia vist 'Fairlfy', obra que li havia agradat molt. En lloc de fitxar-los (ja tenia Júlia Truyol a la Kompanyia) i pagar-los una cosa nova, va endur-se el dramaturg, Joan Yago, per dirigir el seguit d'obres breus sobre el procés que el teatre va exhibir el febrer de 2018.

Això mateix els ha passat a molts. Pau Roca, de Sixto Paz, em deia, per reblar el clau, que ell i el dramaturg de la tropa, Jan Vilanova, tenien més possibilitats de vendre un projecte pel seu compte al Nacional que si ho feien com a Sixto Paz. Una cosa que no té ni cap ni peus. És com si volguessis comprar un Volkswagen però sense la xapa de la marca al capó. Per què? Per què passa això?, em pregunto. I, realment, no trobo cap resposta. O potser sí.

'Filla del seu pare', adaptació de 'Hedda Gabler' feta per la Companyia Solitària.

El teatre català s'ha construït a partir d'individualitats. És cert que les companyies, als anys 70 i 80, quan tot s'estava construint, van gaudir d'una gran importància. Comediants, Dagoll Dagom, la Fura dels Baus, la Cubana, Els Joglars, els fundadors del Lliure, van convertir el teatre en una cosa important, d'avantguarda, que ens col·locava en el mapa. Però amb l'assentament de les institucions, amb el Nacional com a última baula, es va voler donar la sensació de que tot estava fet i que el passat no importava. Es van confiar els grans espais a persones concretes i es van oblidar les companyies, el concepte de 'companyia' entès com un grup de persones que treballa amb una idea, una estètica, una manera de fer concreta. Tot passava pels teatres, per les institucions, pels individus que manaven aquí o allà, i no hi cabia ningú més. Mentre la cosa funcionava, mentre els nois i noies que sortien de l'Institut del Teatre somiaven a pujar al nou escenari del Lliure de Montjuïc, i el públic creixia any rere any, semblava que tot havia anat bé. Però, ai, va arribar la crisi i els teatres van deixar d'oferir oportunitats.

'Una lluita constant', de la Ruta 40, estrenat a Temporada Alta 2018

Aleshores, com als 70, els joves van decidir que res no els pararia i que si no els escoltaven, es farien escoltar. No podien crear el Grec o fundar el Lliure, perquè aquests ja existien i no pensaven d'abaixar la persiana, així que van organitzar-se en col·lectius i moure's pels racons allunyats de l'establishment. I podríem dir que se'n van sortir, perquè algunes d'aquelles 'troupes' gestionen teatres i són l'aliment principal d'espais com la Sala Beckett (que té un parell de companyies residents), el Tantarantana o La Seca, a banda de dotar de contingut els teatres privats de Barcelona i molts dels teatres municipals del país. És curiós, de fet, comprovar com una productora com Focus ha confiat molt més en elles per renovar audiències i omplir platees que no els teatres públics.

Els productors privats, tanmateix, han obertes les portes de bat a bat a les companyies que exhibeixen un treball més convencional, cosa que les han permès estrenar i després voltar pel territori. Quan s'han decantat per la via experimental, tan necessària, s'han trobat amb el mur de la incomprensió i la dificultat. I això, per altra banda, empetiteix el nostre teatre. És en aquests casos on els públics haurien d'haver aixecat la mà per esdevenir aixopluc, el lloc on poder arriscar.

Sense l'ajuda dels teatres públics, totes aquestes companyies no podran avançar, perquè al final es quedaran on són si abans no les han despullat. Hi ha algunes companyies joves, de nois i noies nascuts als anys 90, que mereixerien un impuls. No oblidem que les xifres d'espectadors, almenys a Barcelona, no han recuperat els números de 2007 i que cal una acció d'urgència per aconseguir que la gent que té 20 anys tingui el coratge d'entrar en un teatre. Les companyies són Íntims Produccions, José y sus Hermanas i Projecte Ingenu. Totes tres de solvència contrastada i amb millennials a dojo a les platees. Si han vist 'Pool (no water)' o 'Los bancos regalat sandwicheras y chorizos' ja saben de què els parlo.

'Pool (no water)', d'Íntims Produccions, estrenat a FiraTàrrega 2017

Podria estar naixent un nou tap generacional. M'ho deia Solà. Ells tenen 30 anys llargs i són els reis de les sales petites. Com que no han pogut 'pujar' de divisió estan ocupant un espai que hauria de servir de llançadora per als que comencen. Ells haurien d'estar als grans teatres, coproduint-hi, com passa, per exemple, a França, on tampoc no existeix la fórmula centreeuropea de mantenir uns intèrprets residents als teatres públics, però sí que les companyies tenen les portes obertes de les 'scènes nationales'.

Les companyies ens han demostrat que tot allò de la institució, de l'individu il·luminat que la guia, ha mort, que l'art es comparteix, que es crea de manera col·lectiva i que així també es crea excel·lència, que fins i tot es pot arribar més lluny. Sobretot quan parlem d'un art col·laboratiu com el teatre on cap obra no val res si una sèrie de persones no es posen d'acord per estrenar-la.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.