Reportatge

El mirall de l’Eivissa que fou

El 2019 el Museu Etnogràfic d’Eivissa farà 25 anys, consolidant-se com a una cabdal institució de salvaguarda de la cultura eivissenca tradicional. Des de la seva creació el 1994, ha reunit un fons amb més de 4.000 peces i realitza sovint activitats de difusió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Coronant el Puig de Missa de Santa Eulària des Riu s’alcen parets robustes i ben emblanquinades. Enormes bigues de savina sostenen el porxo principal, obert cap a migjorn, amb sòl de rajola i bancades d’obra que un dia foren plenes de gent amb davantal fent sobrassada i coent arròs, un dissabte de matances.

Avui, però, ni llibrells, ni ventres, ni porc. Una recepció a mà dreta, petita, amb extensos catàlegs curosament elaborats, i l’estança plena d’objectes. És una de les tres exposicions temporals del Museu Etnogràfic d’Eivissa, i que subsisteixen en perfecta harmonia amb l’exhibició permanent que vesteix, amb profund respecte cap al passat, cinc sales de la casa pagesa de Can Ros.

“Es va triar per la seva situació i accessibilitat, d’entre les altres tres cases que s’havien presentat al concurs” explica Lina Sansano, Directora del Museu. Una accessibilitat que, tot i això, és relativa. “És un vertader repte situar un museu en una casa pagesa. Les característiques de la construcció, la il·luminació, la humitat, la situació... fan que haguem de fer malabarismes de conservació dels materials i dificulta l’adaptació al públic amb necessitats especials”.

Però la riquesa d’una localització així també és innegable. Malgrat tot, té molt sentit que el Museu Etnogràfic doni vida a una casa pagesa tradicional, com si es tractés d’una metàfora: com si així es pogués palpar en físic la comesa d’aquesta institució, “explicar costums i tradicions, mostrar el patrimoni cultural immaterial d’Eivissa”.

Imatge de Can Ros, el Museu Etnogràfic d’Eivissa. Foto: Fundació Illes Balears

“Quan vàrem obrir només teníem el que estava exposat” explica Lina Sansano rient. A la inauguració, però, va anar-hi molta gent, “i al llarg del 1995 molts eivissencs van donar-nos objectes de tota classe, coses que tenien potser a sota un garrover i no usaven. Eren d’un altre temps i ja no els hi servien.”

Aquestes donacions, juntament amb un treball actiu de recerca i la difusió del projecte han desembocat en un fons de més de 4.000 peces que no para de créixer.

“Les exposicions temporals són, idò, una manera de donar sortida a tot aquest fons, del qual fins ara només n’hem exposat menys d’un terç”, explica Susana Cardona, comissària de les exhibicions.

“Les exposicions es gesten durant un any”, explica Cardona. “A vegades pensem en una sèrie d’objectes que volem mostrar; d’altres volem parlar d’unes tradicions concretes i hem de pensar quina és la col·lecció que millor ho explicaria. Aquest és el cas de l’exposició que el 2018 ha ocupat el porxo”.

Titulada “La màgia de les Aigües”, s’articula al voltant de les tradicions i creences sobre l’aigua i les ballades vora pous i fonts. Compta amb vídeo, fotografia, instruments musicals i també la maqueta d’un pou; un material provinent tant de col·leccions particulars com d'Arxius públics d’Imatge i So.

Al voltant, diverses sales conformen l’exposició temporal. A la saleta de dalt llueixen vestits de pagès i pagesa dels segles XVII i XX i emprendades, els conjunts tradicionals de collars i anells d’or.

Al costat, seguint les agulles del rellotge, la “cova des vi”; i després, la cuina, directament oposada a l’entrada. Ampla i coberta d’estanteries, està vestida amb molins de cafè i sèmola, olles de test, carabasses i fins i tot una capoladora de carn col·locada al cap estratègic de la taula llarga de fusta, com el dia de matances.

A la dreta de la cuina hi ha una nova sala, on llueix la segona exposició temporal del 2018: una mostra d’aquarel·les de Joan Ribas Ribas, en la seva majoria paisatges eivissencs del segle XX. Passades aquestes, de nou col·lecció permanent: la sala del trull, construïda especialment per a mostrar el procés d’elaboració de l’oli amb les peces d’un antic trull de Sant Miquel. A l’entrada, una jàssera enorme sembla envestir el visitant, fent encara més real l’escenificació d’aquesta tradició de fer oli que, de fet, ara s’està recuperant.

Al pis de dalt s’hi arriba per una escala just a la dreta del mostrador de recepció, i engloba dos estances: a la dreta, una petita recreació de l’habitació de dormir; i a l’esquerra, la darrera exposició temporal d’enguany, titulada “Llum!”, amb el foc com a element vertebral.

Can Ros. Foto: Fundació illes Balears

Tota aquesta disposició, però, quedarà alterada l’any vinent. “Pels 25 anys del museu hem volgut dissenyar una única gran exposició sobre l’Arxiduc Lluís Salvador que s’articularà en tres eixos diferents”, explica Sansano. Una exhibició que englobarà no només obra de l’Arxiduc sinó altres documents històrics i peces que il·lustrin les influències d’aquest personatge en altres viatgers il·lustrats. “Ara busquem obres específiques, de manera que és un repte afegit”, comenta Susana Cardona.

Un repte que es completa amb l’adaptació inevitable que s’haurà de fer de l’exposició al perfil dels visitants. “Hem de tenir en compte que qui més ens visita són escoles”, afirma Cardona. I és que sovint es tracta d’apropar una realitat força desconeguda per a la majoria dels joves: és la difusió d’una cultura popular que no s’explica (suficientment) a les aules i que amb el pas del temps queda més i més lluny de les noves generacions.

En aquesta línia, “moltes vegades la tasca del Museu ha estat posar en marxa iniciatives que després han continuat subsistint sense aquesta institució”, comenta Sansano, quan explica que el Museu havia organitzat des de 1994 mostres d’artesania tradicional que ara es repeteixen periòdicament a tots els pobles de l’illa.

L’activitat divulgativa del Museu, idò, no s’acaba amb les exhibicions que omplen Can Ros sinó que s’estén i transforma en els espectacles a les ‘Nits de Museu’ durant l’estiu, les visites escenificades, els tallers didàctics i les activitats que sovint s’han organitzat a la casa pagesa de Ses Païses de Cala d’Hort, a Sant Josep, “que funciona com a extensió del museu i on s’hi han fet tallers de cuina amb escoles”, diu Sansano.

“La idea de museu ha d’evolucionar” continua, “i s’ha d’arribar més a l’usuari: interactuar i divulgar la recerca, donar a conèixer el procés de l’exposició”. Grans reptes per una institució que, propietat de la Fundació Illes Balears i gestionada pel Consell Insular, compta amb menys recursos dels que necessitaria.

“Falta personal per fer tot el que se’ns ocorre!”, lamenta sovint Susana Cardona. El valor de la feina del Museu, però, és innegable, i la seva difusió, una necessitat: “hem aconseguit, amb els anys, que moltes famílies ens portin objectes molt valuosos històricament”, diu Sansano. Que no ho hagin venut o abandonat vol dir que ara el Museu pot restaurar-ho i retornar-ho a la societat eivissenca per explicar-li una mica millor la seva història.

Està clar: sobreviure i créixer no és fàcil. Però el Museu Etnogràfic ho ha d’aconseguir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.