Reportatge

On són els protagonistes de la Nova Plàstica a Mallorca?

Com han evolucionat i on es troben avui dos artistes significatius en la renovació de la creació plàstica durant els anys setanta: Ramon Canet i Andreu Terrades.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al voltant de 1970 es genera un moviment de ruptura amb la tradició afavorit per la conjuntura política, social i econòmica. L’obra i les accions dels creadors més joves irromp amb força en un panorama illenc encara sota el llegat anacrònic del postimpressionisme. L’informalisme, el pop art, el ventall dels llenguatges de l’art conceptual i més tard, la nova figuració pictòrica sacsejaran la societat de l’època amb nous plantejament i noves formes de mirar el món.

La majoria dels artistes segueixen actius i presents, tot i que menys visibles en un circuit comercial àvid d’immediatesa i novetat. “Estic treballant molt, com sempre. M’agrada estar a l’estudi pintant però passant de tot l’ambient artístic de Mallorca i de fora. Hi estic molt apartat. No desperta el meu interès i m’he refugiat en la feina” comenta Ramon Canet, des del seu taller situat prop d’un polígon industrial en el cinturó suburbà de Palma. La seva obra, sempre amb consonàncies abstractes, es pot veure avui en l’exposició col·lectiva de la galeria 6a lligada a l’activitat del taller d’obra gràfica del mateix nom. Andreu Terrades coincideix amb el seu company de generació: “En certa manera penso que som aquí on hem estat sempre. Fem una obra que clarament avui no interessa”. Una de les seves obres Dona, Lluna i arbre, emmarcada en el context neofiguracionista, pertany a la col·lecció permanent d'Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma i es pot contemplar en una revisió actual del fons de la institució. Terrades no combrega amb els plantejaments actuals: “De vegades m’han demanat, quins projectes tens? El meu projecte és que no tenc projecte. Vull dir, per fer una exposició mai n’he tengut. El meu projecte va començar l’any 1967 i en conseqüència encara no ha acabat. Si un dia faig una exposició, no l’he preparada expressament. La cultura en tota la seva complexitat funciona per sí mateixa. Els autors no s’aturen mai, segueixen fent feina”.

Ramon Canet. Foto: Jean Marie del Moral

Ambdós artistes, que utilitzen la pintura com a forma d’expressió, varen participar el 1973 en l’exposició Ensenya 1 a la galeria 4 Gats de Palma, al costat de Sara Gibert, Marcelino Grande, Gerard Matas i Miquel Àngel Femenies, ja desaparegut, membre actiu del grup Criada-74. La mostra va marcar una fita i un punt d’inici en la renovació de la creació contemporània a Mallorca: “No la va organitzar 4 Gats. Va ser iniciativa d’una sèrie d’artistes: Gerard Matas, el meu germà Steva i jo mateix. Vàrem convidar d’altres artistes. La galeria s’havia de tancar per vacances i li vàrem demanar l’espai al galerista Ferran Cano, que va acceptar. Volíem fer alguna cosa diferent, per a molestar l’stablishment que existia en aquell moment i decidírem fer una exposició en la que no hi hagués res penjat a la paret. Totes les peces eren d’ambientació i d’ocupació de l’espai, però no de la paret. Els titular de premsa deien: “Una exposición en la que no hay cuadros”. Això ja es feia a d’altres llocs, a Anglaterra o EEUU. Era un moment en què l’artista pensava que podia arribar a l’autogestió i el control de la pròpia obra a nivell de mercat. Penso que, si ara som com som, és perquè tot allò ens va marcar. Seguim mantenint la mateixa idea de les coses. Com un hippy que ja és vell i patètic però continua sent hippy. Però viure tot allò era collonut!”. No parlen amb nostàlgia però creuen que els plantejaments actuals són molt diferents dels de llavors: “No feia falta posar catorze folis amb xinxetes explicant l’obra, com ara. Ho veies o no. L’art parlava per sí mateix. Jo ho deia pintant, un altre amb la fotografia o d’altres llenguatges. La denúncia era plàstica amb un rerefons, com el que ha de tenir sempre l’art” sosté Canet.

Ramon Canet Vinílica sobre paper 245x33 2011

La situació política també era molt diferent. El franquisme tardà encara era el dic de contenció per aquells que exigien la modernització del país. Com apunta Terrades “Vivíem en una dictadura. Com ara, hi havia unes persones que dirigien el “cotarro”. Les directrius artístiques venien donades des del Movimiento Nacional. Havies d’anar alerta amb el que feies. Però poc a poc es va crear un sentir col·lectiu, no pactat ni xerrat, sortia de dins teu, de combatre allò d’alguna manera, no de lluitar si no de confrontar i de qüestionar a través de les nostres obres com també ho feien poetes, escriptors, músics... i així començaren els anys setanta i fins 1982 en què hi va haver una mena de diàspora amb la democràcia”. En el mateix sentit s’expressa Ramon Canet: “Nosaltres anàvem en contra de tot. Franco vivia i era fotut. Anar a una conferència podia convertir-se en un problema. Pintar alguna altra cosa que no fos una olivera era complicat. Tots els artistes n’érem conscients i teníem una voluntat de denúncia”. Ni la professionalització de l’art ni poder-hi viure estaven llavors entre les seves reivindicacions: “Vendre un quadre els anys setanta era un miracle. Era molt complicat. La gent no es plantejava la professionalització de l’art o no se’n parlava. No sé com vivíem però vivíem” afirma Canet, que s’ha pogut dedicar plenament a la carrera artística.

Detall de l'obra Barri IX Acrílic sobre tela, 2006

Formats primer a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, punt trobada de tota una generació artística i després a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, tant Ramon Canet com Andreu Terrades formaren part, en diferents moments, de col·lectius que difonien la seva feina creativa a través de publicacions de mail art com Blanc d’Ou, Neon de Suro o Taller Llunàtic. “No s’editaven catàlegs. Les galeries com a molt et feien un díptic. Si volíem publicar ho havíem de pagar nosaltres. Aquest fet provocà que decidíssim fer les nostres pròpies edicions. Les dues darreres iniciatives les impulsà al costat de Bartomeu Cabot, artista crític i dissident que s’ha mantingut als marges de l’oficialitat i de la premsa. La seva veu s’expandeix avui dia al món des del blog conjunt amb Josep Albertí.

Ramon Canet i Andreu Terrades viuen aliens al món d’internet i de les xarxes socials. Canet té pàgina web perquè admet que és necessària però cap dels dos té perfils creats a cap plataforma digital. Sobre el panorama actual de la creació es mantenen escèptics i s’expressen amb reserves “No havia vist tan poca motivació en el món artístic com avui. Al manco abans, als setanta hi havia polèmica. Avui sembla que no interessa el prestigi, si no la fama i els doblers” constata Canet mentre que Terrades exposa “Tenc la sensació que sempre veig el mateix, una modernitat molt similar, convencional. La tecnologia ha unificat la informació i s’ha perdut, des del meu punt de vista, la diferenciació d’un art que estigui lligat a un context propi. L’art que es veu avui és internacionalista. Pots veure el mateix a Sevilla o a Bordeus. Abans no era així. No sé si és bo o dolent però m’ha fet perdre l’interès en l’art actual”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.