Univers picassià

Picasso vital, apassionat i polièdric

La Fundació Bancaixa acull a València una considerable mostra d’un dels més grans genis de l’art del segle XX, Pablo Picasso. Una mostra realitzada en col·laboració amb diverses institucions que mostra el vessant més festiu, agitat i vital de l’artista sota l’epígraf 'L’alegria de viure'. Un pretext, ben mirat, per mostrar diversos vessants i interessos en l’obra picassiana, les seues passions artístiques i humanes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La  necessitat de dotar les exposicions d’un relat, ja siguen mostres monogràfiques i col·lectives, condueix de vegades a un cert discurs farcit de llicències i connexions estètiques o temàtiques més circumstancials que veritablement tangibles. Quan l’objecte de la mostra és un artista referencial, exposat amb enfocaments múltiples, la dificultat de estirar artificiosament de l’argumentació augmenta exponencialment.

Javier Molins, el comissari de l’exposició L’alegria de viure, dedicada a Pablo Picasso en la Fundació Bancaixa, defensa en el catàleg amb bastant convicció l’opció de mostrar una certa actitud vital, una joie de vivre que, indubtablement, creua bona part de la seua producció. El muntatge, que inclou fotografies documentals, reforça el discurs de l'exposició.


L’alegria de viure
Pablo Picasso
FUNDACIÓ BANCAIXA
Fins el 31 de març del 2019


Picasso és una referència que no necessita de reclams molt elaborats, més encara si el que presentes és una exposició amb 170 obres d’indubtable interès global, entre olis, litografies, dibuixos, gravats o peces de ceràmica. Un mostrari robust confeccionat  amb fons de la mateixa Fundació Bancaixa, El Museu Picasso de Màlaga, el Reina Sofía, el Museu Thyssen-Bornemisza, la Fundació Picasso Casa Natal, l’Artium basc o la Fundació del Banc Santander. Treball important completat amb peces procedents de col·leccions privades.  

Ben mirat, la mostra, que reflecteix algunes de les aficions de l’artista com la dansa, la música i les corregudes de bous, però també altres constants com la sensualitat o l’atracció pels grans mestres de la història de la pintura o fins i tot el gust per l’art africà, és un compendi de moltes de les passions de Picasso, vitals o estètiques. I la passió, de qualsevol mena, és un dels ingredients del goig de viure, d’una actitud vital que, com es demostra en l’exposició, va recórrer tot l’operatiu artístic del geni.

Sensualitat, tauromàquia i tribut als grans mestres

Comptat i debatut, L’alegria de viure conté no pocs punts d’atracció. El món circense, que Picasso gaudia en el Circ Medrano de París amb la intensitat d’una criatura, revelava Fernande Olivier, la primera musa de l’artista, està representat en la mostra per les diferents versions de la suggeridora L’amazona i els pallassos (1957) i per diversos aiguaforts, entre ells el magnètic Escena de circ amb cavall alat, vista per un maquinista, de la Suite 156. 

Una visitant contempla la sèrie Carnet de la Californie, al costat d'una fotografia d'aquella residència.

La passió pels grans mestres de la pintura, cimentada en les primeres visites al Museu del Prado, amb només tretze anys, té presència, entre més, a través d'olis com Bust de cavaller (1967), Mosqueter amb pipa (1968) i pel llibre Picasso. Les Ménines et la vie (1958), dedicat a l’obra de Diego Velázquez, pintura que el va obsessionar al llarg de la seua vida, però que no es va decidir a atacar fins una etapa tardana: del 1955 fins el 1961, durant els anys feliços de la residència en La Californie, amb Jacqueline Roque, va fer quaranta-quatre versions de Las meninas. També és ressenyable l'apelació a les obres dedicades a aquesta residència, el Carnet de la Californie, variacions sobre la mirada a un espai que va ser emblemàtic durant un període de la vida de Picasso, abandonat per la pressió del turistes.

La música barrejada amb el món taurí, en una intersecció de temàtiques molt picassiana -només cal recordar la presència del bou en una de les seues obres icòniques, Guernica-, és visible a la sèrie de linòleums, a obres com Bacanal amb acròbates o Bacanal amb bou negre (1959). També en linòleum hi ha obres estrictament taurines, com Picador i torero atenent el passeig de quadrilles o l’esquemàtisme formal i cromàtic, no exempt d’atractiu, de La pique, ambdós del 1959. Picasso va heretar aquesta afició de son pare i fou motiu dels primers temptejos artístics: Picador, realitzat amb anys, és el primer quadre que se’n conserva. L’altra afició paterna, la dels coloms, de la qual se'n derivaria un símbol universal a través de l'obra de l'artista, també s’atén amb una sèrie de litografies.

La sensualitat, associada a la relació entre l’artista i les models, s’hi reflecteix en l’extraordinari El pintor i la model (1963), cedit pel Reina Sofia. O en la sèrie, ben nodrida, de retrats a Jacqueline, unes variacions amb un punt fascinant. També es podria considerar una visió de la sexualitat el minotaure, barreja de bou i humà, dipositari de la masculinitat. Aquest motiu es mostra amb violència (Minotaure atacant una amazona i Minotaure moribund, entre més) o més rarament amb tendresa (Minotaure acariciant una dona dormida). 

El president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón, i el comissari de l'exposició, Javier Molins, posen al costat d'Els segadors.

En tot cas, si haguérem d’escollir una única obra que justificara la visita a l’exposició, per la seua raresa i potència, seria Els segadors (1907), agrupada en la secció que la Fundació dedica a l’art primitiu. Es tracta d’un poderós oli sobre llenç, propietat del Thyssen, considerat l’únic acostament pictòric de Picasso al fauvisme de Matisse o Braque. Un altre tribut, en aquest cas a un pintor coetani: Matisse, rival i, alhora, l’únic dels artistes de la seua època a qui Picasso considerava a la seua alçada.

La relació de l’artista amb el món de la dansa -fou autor de decorats i vestuari en diversos muntatges: a València es mostra el treball realitzat per a Le tricorne (1920)-, les incursions, metòdiques en alguna època, en la ceràmica, petjada genuïnament mediterrània, o l’esmentada atracció per l’art africà, que es plasma en l’exposició amb obres de la col·lecció de Picasso, són complements d’un mostrari suggeridor i que acosta al públic les diverses pulsions d’un creador polièdric: tan sols l'oli Nu ajagut amb gat (1964) ens recorda al Picasso més icònic i recognoscible per al gran públic. Un autor decididament passional en la manera d’afrontar l’existència i la seua grandiosa producció artística.

Nu ajagut amb gat.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.