Art

Relectura en blanc i negre de la pintura de Joaquim Chancho

Una exposició a l'espai Ana Mas Projects ens permet rellegir la trajectòria pictòrica de Joaquim Chancho, un dels pintors abstractes més sòlids i potents del nostre país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La pintura, com la poesia, necessita diverses relectures –o remirades-, necessita ser revisitada per anar més enllà del primer cop de vista, més enllà de les primeres sensacions, de les observacions primerenques. Amb les relectures i amb les remirades podem anar descobrint els diversos substrats, les diferents capes de significats, les múltiples connotacions.

 


Joaquim Chancho. En blanc i negre
Ana Mas Projects

C./ Isaac Peral, 7, segona planta, L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 16 de març


 

Això és el que ens proposa actualment l’exposició que podem veure a Ana Mas Projects. En aquest cas es tracta de rellegir la trajectòria pictòrica de Joaquim Chancho, sens dubte un dels pintors abstractes més sòlids i potents del nostre país, tot seleccionant-ne només algunes obres en les que els colors blanc i negre són els protagonistes. Això pot semblar tan sols una excusa per a organitzar una exposició però la qüestió té el seu interès perquè el blanc i el negre sempre han transitat per les seves obres i perquè, l’un i l’altre, remeten al buit i al ple, a la llum i a la foscor, al negre sobre blanc, al gest sobre la superfície, a l’escriptura sobre el paper.

Les peces seleccionades estan compreses entre els anys 1972 i 2017, un lapse de temps prou dilatat per poder-ne fer una relectura extensa, interessant i suggeridora.

Vista de l’exposició amb les obres: Analogies, 1992, 175 x 160 cm, acrílic sobre tela, i Deixeu-me tancar la finestra III, 1992, 175 x 175 cm, vinílic sobre llenç.

Dels primers anys setanta trobem uns treballs que pertanyen a les sèries de transformacions lineals i cal·ligràfiques fetes a base de seqüències successives. Són pintures amb un fons negre i pla sobre el que es desenvolupen pautes i repeticions lineals molt fines, de color blanc, que són interrompudes per alguna simple pinzellada o algun gest pictòric.

A Pintura 78 (1997), un oli sobre tela de més grans dimensions (190x190 cm), les pinzellades són negres i una mica més amples –semblen més aviat franges- i el fons és blanc. La meitat del quadre és ocupat amb franges verticals i l’altra meitat amb horitzontals i el gruix de la pintura ha augmentat respecte a les pautes lineals de les primeres etapes.

Malgrat que de lluny el quadre sembla negre també podem veure, sense gaire esforç, els estrets espais blancs que resten entre les franges. Però allò que ens interessa encara més és que, si ens acostem i ens hi fixem bé, veurem que en el fons de tot hi ha unes línies verticals i horitzontals, molt fines i espaiades, d’un color verd clar, que formen una xarxa o quadrícula molt ampla que, probablement, ha servit per organitzar l’espai pictòric en un principi. Aleshores ens adonem que no tot és blanc i negre i que no tot és visible a distància o a cop d’ull, que cal deixar passar un temps per a veure les coses, que cal apropar-se i/o allunyar-se i observar amb atenció per poder copsar tot allò que tenim davant nostre.

Al costat d’aquest quadre “negre” n’hi ha un de més petit (90 x 90 cm) que aparentment és completament blanc. Ens referim a Pintura 79.1 també de 1997. En aquest cas, la qüestió és encara més extrema perquè són tan sols les rebaves de les estretes franges de pintura blanca, que ocupen tot l’espai pictòric, les que creen unes minúscules ombres que matisen molt delicadament el blanc impol·lut.

Una cosa anàloga succeeix amb els dos esplèndids quadres que ocupen un mateix pany de paret. Ens referim a Deixeu-me tancar la finestra III i a Analogies, els dos de 1992. En aquest cas, el fons de l’espai pictòric és molt fosc, (negre?), i les franges blanques (?) superposades, que són força amples, ocupen l’espai només de manera parcial. La pintura, molt més pastosa i texturada que en les etapes anteriors, ha estat arrossegada per la superfície i en observar-la, de ben a prop i en deteniment, descobrim uns subtils matisos o reflexos de colors vermellosos o groguencs que pertanyen a capes de pintura que han quedat sepultades.

Vista de l’exposició amb les obres: Pintura 79.1, 1997, 90 x 90 cm, oli sobre tela, i Pintura 78, 1997, 190 x 190 cm, oli sobre tela.

Chancho és un artista amb un compromís insubornable amb el llenguatge específic de la pintura i, per extensió, amb el llenguatge en general. En el seu vocabulari personal, que accepta amb estoïcisme i complaença els límits més estrictes de l’abstracció, sempre hi és present la preocupació per l’ocupació de l’espai, pel gest, per la densitat, pel color, per la textura, per les superposicions i les juxtaposicions, per la transparència, per l’organització de tots els elements que intervenen en la creació. En el seu llenguatge pictòric, com en el llenguatge de l’escriptura en general, també s’intervé per ocultació, per supressió, per eliminació de tot allò que no és essencial i estrictament necessari per expressar el que volem dir.

Roland Barthes, en un breu assaig titulat Critique et verité (1966), ens recordava que “és escriptor aquell per a qui el llenguatge crea un problema, aquell que sent la seva profunditat, no la seva instrumentalitat o la seva bellesa”. Anàlogament, podríem dir també que és pintor aquell per a qui el llenguatge (pictòric) crea un problema, aquell que sent la profunditat de la pintura. Joaquim Chancho és d’aquest tipus de pintors profunds, penetrants i preocupats pel seu propi llenguatge.

Si per a l’escriptor escriure és reescriure i pel pintor pintar és tornar a pintar, per al lector llegir seria rellegir i per l’espectador de la pintura mirar seria remirar, tornar a mirar. Cal doncs tornar a mirar tota la pintura, totes les pintures, totes les coses, si volem veure-hi una mica més, si volem veure-hi millor. Perquè si “un poema sempre / és llegit per primera vegada”, com ens recordava el poeta Màrius Sampere, així un quadre sempre és vist per primer cop.

Aquesta és una bona oportunitat de fer-ho amb la revisió de la pintura en blanc i negre de Joaquim Chancho o, més ben dit, amb la revisió de tots els negres del negre i tots els blancs del blanc de la seva pintura.

Imatge de l'exposició 'Joaquim Chancho. En blanc i negre', a Ana Mas Projects

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.