Exposició

Ismael Smith: el virtuosisme tècnic i la mirada plural

L'exposició 'Ismael Smith: Barcelona, París, Nova York' al Palau Antiguitats s’ha prorrogat fins al 8 de març i consta d’un centenar d’obres entre dibuixos, gravats, escultures i ex-libris que permeten comprovar el virtuosisme tècnic de l’artista i també la riquesa de les seves inquietuds temàtiques i formals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un dels textos de presentació del catàleg de la mostra Ismael Smith: Barcelona, París, Nova York, organitzada per Palau Antiguitats juntament amb Clavell & Morgades Antiguitats, l’historiador i crític d’art Josep Casamartina i Parassols fa un repàs sintètic de l’atzarosa i agredolça trajectòria crítica i comercial de l’artista.

 


Ismael Smith: Barcelona, París, Nova York
Palau Antiguitats, Barcelona

Fins al 8 de març


 

Casamartina recorda que durant les dues primeres dècades del segle XX, potser les més fecundes i pletòriques de la seva carrera, un període durant el qual va treballar i fer-se un nom a Barcelona i Catalunya, va ampliar coneixements i experiències a París i que va rematar traslladant-se a Nova York, Ismael Smith va exposar a moltes de les millors galeries catalanes de l’època i en algunes galeries internacionals destacades –sempre en exposicions col·lectives–, però que, així i tot, va vendre sempre poc perquè mai no va comptar amb el suport de col·leccionistes ni de marxants.

Sevillanes, 1919

La seva única exposició individual en vida va ser a Nova York l’any 1921, segons diu Casamartina, “a la sucursal de Riverside Drive de la New York Public Library, on va exposar gravats i ex-libris”. La següent que li dedicaren ja va ser pòstuma, l’any 1973, a la Sala Rovira de Barcelona. Des d’aleshores, i sobretot des que l’últim supervivent dels cinc germans Smith va lliurar al periodista i col·leccionista Enrique García-Herraiz totes les obres que posseïa de l’artista, les exposicions s’han succeït. En el seu paper d’actiu marmessor, García-Herraiz va posar l’obra de Smith al mercat a la vegada que va fer importants donacions a institucions rellevants com la Hispanic Society of America, el Museu Reina Sofia, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, entre altres. El reconeixement definitiu de l’obra i la figura de Smith va arribar amb l’exposició Ismael Smith, la bellesa i els monstres, que el MNAC va dedicar-li l’any 2017.

Retrat de F.D. Roosevelt, 1941

Smith va arraconar gairebé del tot l’activitat artística a finals dels anys 40 per dedicar-se a buscar una cura per al càncer (sense coneixements mèdics seriosos i traumatitzat per la mort d’un germà a causa d’aquesta malaltia) i va passar els últims anys de vida tancat en un manicomi. El seu cas serveix per constatar que els triomfs que arriben pòstumament sempre són una mica tristos.

Posseïdor d’un virtuosisme tècnic que sovint fa la impressió de ser infal·lible, Ismael Smith (Barcelona, 1886–White Plains, Nova York, 1972) es va poder permetre el luxe i la gosadia de conrear nombrosos formats i disciplines (el dibuix, el gravat, l’escultura, les arts aplicades al disseny de moda, la publicitat i la confecció d’ex-libris), de participar de molts dels corrents estètics de què va ser coetani (el modernisme o art nouveau, el decadentisme, el noucentisme, un cert expressionisme, fins i tot amb algun flirteig ocasional amb el cubisme i el futurisme) i de plasmar en les seves obres una pluralitat de mirades, de sentits i de visions del món i de la condició humana.

La dona de Putifar, 1924

Aquesta pluralitat de mirades incloïa des de la malícia satírica amb què retratava una classe burgesa a la qual ell pertanyia fins al dramatisme entre enjogassat i bestial d’unes tauromàquies en què el toro resulta més protagonista, més heroic i més triomfador que el torero, passant per l’èpica ennoblidora de les obres de tema bíblic i mitològic, per la gràcil sensualitat (o l’erotisme quasi obscè) de molts nus femenins i per l’estremidora angoixa, eriçada de crítica social, d’una escultura –petita i de guix: extraordinària– com La misèria.

El principal atractiu de la present exposició, que s’ha prorrogat fins al 8 de març i que consta d’un centenar d’obres entre dibuixos, gravats, escultures i ex-libris, és justament que permet comprovar el virtuosisme tècnic de l’artista i també la riquesa de les seves inquietuds temàtiques i formals.

Il·lustració satírica, 1907

Presentats d’una manera nua i directa –sense vidre–, els dibuixos i els gravats apareixen davant els ulls de l’espectador amb tota la seva intimitat, fins al punt que, si no fossin de qualitat, farien la impressió d’estar desvalguts. Són de qualitat, però. Alguns, de molta qualitat. En el cas de Smith, parlar de qualitat vol dir parlar d’una delicadesa plena de força expressiva: n’és un exemple memorable la Salomé despullada, feta amb llapis i tinta, que, com una bruixa jovial, mira l’espectador mentre li ensenya el cap estupefacte i decapitat de Joan el Baptista. També vol dir parlar d’una gracilitat i un refinament que tant poden ser mordaços –a les il·lustracions satíriques– com incitants –els nus femenins en tota mena de postures corporals–. I vol dir parlar, finalment, d’una elegància i un rigor compositius mai no exempts d’ordre i dinamisme: això es fa especialment evident en els gravats de tema taurí, en què l’animal i l’home sembla que ballin amb estrepitosa violència.

Fins i tot en les obres més senzilles i convencionals –la sèrie de gravats de folklòriques ballant sevillanes, els dibuixos a llapis i aquarel·les de gossos i cotorres, els treballs de models amb indumentàries sofisticades de quan a París va dedicar-se a la moda– tenen una solvència, una malícia, una intel·ligència i un bon gust consistents i exquisits.

Eva i Adam. Projecte làmpada, 1905

A l’extrem contrari d’aquestes obres més convencionals i previsibles, l’exposició inclou unes quantes rareses sorprenents: dos retrats cubistes fets a Nova York el 1919 –un dels quals expressa amb precisió condensada i angoixant tota la distorsió i la multiplicitat de l’època moderna–, el dibuix d’una ballarina espanyola que s’escapa del pur tipisme gràcies a una sumptuositat luxuriosa sensacional, una tauromàquia en què l’envestida del toro esventra el cavall del picador fins al punt que del forat de la ferida li’n vessa el budellam...

Dibuix Institut Estudis Catalans, 1908

Si el conjunt és interessantíssim, hi ha obres que són senzillament esplèndides. En triaré tres. A la sèrie de nus realitzada durant els anys 20 i 30 a Nova York, hi ha un Nu amb colors que encarna la fascinació total per la bellesa específica d’un cos concret. Fet a llapis, el dibuix reprodueix un cos de dona sobre el qual l’artista hi ha posat una mica de color: una mica de groc a la cabellera rossa, dos punts de vermell als mugrons, una mica més de vermell escampat per les cuixes i per una anca... Són els detalls, allò que ens enamora d’un cos: són els detalls que Smith reforça. Una altra peça memorable és la ja esmentada escultura titulada La misèria, feta de guix pintat i realitzada a Barcelona els anys 1905 i 1906: els rostres de les figures són d’un dramatisme quasi expressionista. Finalment, hi ha un aiguafort, titulat La dona de Putifar, en què Smith recrea l’escena en què l’esposa del sacerdot egipci Putifar assalta sexualment el profeta Josep i aquest la rebutja. Eixancarrada, invasiva, tortuosa, amb la zona púbica convertida en un garbuix abismal d’ombres negres, aquest gravat és un exemple irrebatible del talent d’Ismael Smith, que aquí demostra que l’obscenitat també pot ser una cosa delicada i finíssima.

Contracte, 1919

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.