Exposició

Julio Antonio, la bellesa i l’escultura actual

La síndrome de Stendhal –una commoció emocional que un espectador pot patir davant de l’observació d’una obra d’art, en particular si la considera especialment bella– és un fenomen que torna a ser recurrent als centres artístics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb Motiu del centenari de la mort de l’Escultor Julio Antonio (Móra d’Ebre 1889 – Madrid 1919), la Diputació de Tarragona ha organitzat una sèrie d’actes per commemorar l'aniversari de l'artista. Un d’ells és Julio Antonio - Stendhal, 1919-2019. una mostra col·lectiva comissariada per Blai Roses i que agrupa els artistes guanyadors de les dotze convocatòries del premi Julio Antonio d’escultura.

 


Julio Antonio - Stendhal, 1919-2019
Museu d'Art Modern de Tarragona

Fins al 21 d'abril de 2019


 

Pel comissari, Julio Antonio presenta totes les característiques de l’artista romàntic a la recerca de la veritat i la bellesa. A partir  d’aquí, i tenint en compte que els artistes participants són tots creadors actuals, es va plantejar veure què és el que roman encara d’aquesta idea romàntica de superació i culte a la bellesa. Es va pensar en la malaltia psicosomàtica coneguda com a síndrome de Stendhal, la commoció emocional que un espectador pot patir davant de l’observació d’una obra d’art, en particular si la considera especialment bella. Un fenomen que en l’actual societat de consum i de turisme de masses torna a ser recurrent als centres artístics.

Sobre aquests pressupòsits, els artistes participants en la mostra havien de crear les seves pròpies obres, que ha donat com a resultat una excel·lent panoràmica de l’art escultòric dels darrers anys.

Federico Sancho, 'Bustos del Azar'

Cadascun dels artistes ha cercat la seva manera d’apropar-se, relacionar-se o referenciar-se amb Julio Antonio, la seva obra i el síndrome de Stendhal. També cal destacar que cadascú ha mantingut la seva línia de treball i ha dotat les obres d’una forta càrrega semàntica que encara fa més rica i interessant la mostra.

L’exposició compren tot l’espai del museu, tant les sales de mostres temporals com les de la col·lecció permanent, d’aquesta manera algunes de les obres presentades dialoguen directament amb les obres de l’escultor de Móra d’Ebre. Segurament qui fa un diàleg més directe és Federico Sancho. Donades les característiques formals de les seves obres, Bustos del Azar, l’artista aconsegueix un efecte a la inversa del citat síndrome de Stendhal. Les seves escultures amb una aparent relació amb els bustos de la raça de Julio Antonio, es contraposen pel seu tractament formal, de superfície rugosa, amb un rostre inexistent, en el seu conjunt podríem dir que gens agradable a la vista, però com diria Nietzsche,  no hi ha res més condicionat i limitat que el nostre sentit de la bellesa i mes encara en els temps que vivim en el que es considera, tal com apunta Gil Calvo que el  inimitable està en l'exploració de la lletjor, ja que la bellesa és fàcil de copiar i imitar, i a més, la lletjor garanteix les mirades.

Manel margalef, 'Restaura-re-(se)'

Uns altres dos creadors prenen com a referent el taller de l’artista, però amb òptiques molt diferenciades. Manel Margalef incideix  en un element que és una de les constants del seu treball, el seu interès i preocupació per l’espai interior, entès com un contenidor de situacions personals, socials, polítiques, en aquests cas referit a l'espai íntim de creació, en què destaca la relació entre l’artista i el seu model. Fidel al seu treball dins d’una línia conceptual, ens presenta una inscripció en relleu –Restaura.se re  Julio Ant–,  amb algunes encara per restaurar, d’igual manera com el nom de l’artista es presenta inacabat, tot forma part del procés del taller.

L’altre creador es Salvador Juanpere qui dins del conjunt , ha creat l’obra mes propera a l’artista homenatjat, El fang de Julio Antonio, i al plantejament expositiu del comissari. Parteix d’un frase treta d’una carta de l’escultor als seus pares, les diré que me enseñen el misterio de la forma y la belleza […] y entonces será cuando haré mi obra. En quatre dibuixos, l’artista ens presenta el procés de treball, tot relacionant-lo amb dos escultor coetanis de Julio Antonio: Rodin i Brancusi. L’obra definitiva són quatre peces de marbre  treballades com si fossin pastilles, a la vegada un homenatge al tres creadors, tots grans modeladors.

Jep Cerdà. 'Objecte Sonor I'

Roger Caparó, amb la seva instal·lació de mixtos, llums als ulls, conceptualment ha fet una fusió entre el mon de la literatura, la música i la política, representat per l’últim vers del Cant de la Senyera, poema de Joan Maragall, musicat per Lluis Millet –és l’himne de l’orfeó Català– i que l’any 1896 esdevindria un símbol contra la repressió política, que ara ha pres de nou una major significació amb la situació del país. D’aquesta manera pren com referent una obra coetània de l’escultor de Móra Jep Cerdà, dins de la línia de les seves darreres obres d’escultura sonora, ens fa una contextualització de l’època de Julio Antonio de caràcter internacional, tot lligant el moment en que l’escultor va fer l’escultura de Wagner i el moment en que els futuristes Luigi Russolo i Nikolai Kulbin innovaven amb les primeres escultures sonores i la música microtonal. Paral·lelament Marcel Duchamp crea Erratum Musical, obres que  varen  obrir nous camis en l’art contemporani.  Cerdà presenta dues escultures sonores acompanyades de dos dibuixos i la interpretació musical a càrrec d’Alex Tenas.

Roger Caparó, 'Llum als ulls'.

Ester Fabregat amb la seva obra The Milky Way (la via làctia) pren com a punt de partida Els primers Freds, una obra de Miquel Blay, al seu torn mestre de Julio Antoni. Observant la tendresa que desperta, l’amor que es transmet, va pensar en la seva maternitat, i per això va decidir dedicar la seva obra al fet de ser mare entès com l’amor etern incondicional. L'aspecte queda molt ben reflectit en la relació entre Julio Antonio i la seva mare, que va lluitar fins al final pel seu fill. És una escultura penjant, amb capes daurades transparents, fràgil i a la vegada acollidora, ubicada dins del espai de la capella, i que l’artista anomena el temple de la teta.

Ester Fabregat, 'The milky Way'

Una de les primeres obres de Julio Antonio, Flores malsanes, obra que el mateix autor va destruir,  ha estat el referent que ha fet servir Miquel Garcia, per a crear el seu treball, que porta el mateix títol. L’artista va folrar una paret amb il·lustracions de flors verinoses, sobre la qual va posar una fotografia emmarcada de l’obra en menció, més un exemplar del citat llibre, una edició de 1917 que descansa sobre una en un plat d’època, sostingut per un peu de ferro. Unes flors amb una bellesa que poden causar la mort.

Miquel Garcia, 'Flores Malsanas'

Albert Macaya fa una excel·lent reinterpretació d’un dibuix de Julio Antonio, un cos nu d’esquena, amb la intenció de proposar una concepció mes lliure dels cànons de bellesa. En aquest sentit va concebre una instal·lació, amb materials pobres, on veiem com els cos dibuixat ha pres la seva corporeïtat en un figura fragmentada de guix, amb fulles de paper suspeses, amb línies  perforades que semblen resseguir el cos femení. Podem dir –i fent cas a l’artista– que l’obra compleix les tres idees centrals de l’estètica wabi: res no és perfecte, res no és permanent, res no és complert.

Albert Macaya, 'Oblidant Stendhal'.

Desde 0 és el títol de l'obra que presenta Javier Muro, tot recordant les figuretes que decoraven o decoren encara, moltes cases humils, objectes decoratius que entrarien dins del considerat mal gust o objectes kitsch. Un concepte òbviament oposat a la idea de bellesa que commou. Amb un esperit crític i irònic, aquestes figuretes, a més, trenquen la seva concepció inicial, en ser en realitat objectes absurds, com el fruiter amb una destral real clavada a sobra o les figures femenines recolzades sobre un tamboret.  

Kazimir Maliévitx i el suprematisme, i Henry Melville, autor de Moby Dick, són creadors contemporanis de Julio Antonio. Són els referent que utilitza Àngel Pomerol per crear la seva obra My White Whale (la balena blanca). L’escultor dissenya un espai arquitectònic, una mena de gran "meccano", a traves del qual l’espectador pot deambular lliurement, seguint el principi suprematista, deixant volar la seva imaginació, alliberat de qualsevol contingut objectiu.

Àngel Pomerol, 'My White Whale'.

Ja fa temps que Edu Valderrey treballa sobre territori i identitat, sobre els no llocs, la pèrdua dels espais, el entorn i la seva memòria., l’arquitectura i la Ciudad,  L’obra que presenta centra en la desaparició del poble de Riaño, sota les aigües i l’abandonament de la central nuclear de Lemóniz. L’obra està formada per nou turbines que mouen uns gran teles de plàstic semitransparent que amb el seu moviment assemblen una corrent d’aigua sobre la qual es projecten imatges de pobles i espais que con en la realitat en reflectir-se en les teles en moviment es van des composant  i desapareixent.

He deixat per últim l’obra del silenci, de la quietud, de la memòria, A fora d’Ester Ferrando. L’artista ha creat un espai amb una finestra balcó als fons per on entra una llum tamisada i es deixa sentir la veu del carrer. És un espai per a la meditació, en el que es contraposa el món personal, íntim, amb el món exterior on la vida es desenvolupa sense parar. L’espectador, el visitant només cal deixar-se portar per aquest espai que t’envolta, que et captiva, que voreja el teu cos, que com dirien Bloomer, K. i Moore C el món s'obre per davant d'ell i es tanca per darrere, tot depèn de cadascú.

En conjunt  una gran diversitat formal i conceptual, que ens mostra el compromís que cadascun dels artistes ha contret amb si mateix i amb la societat.

Ester Ferrando, 'A Fora'.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.