Entrevista a Judit Carrera

«Ser mirall i motor, far que il·lumina i detector de tendències, aquest és l’objectiu»

Judit Carrera (Barcelona, 1974), llicenciada en Ciències Polítiques, va ser nomenada directora del CCCB el passat estiu en substitució de Vicenç Villatoro. Carrera coneix bé la institució perquè ha estat la cap de conferències i debats del CCCB entre els anys 2002 i 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A algú que no en sabés res, com li explicaria el lloc que ocupa el CCCB dins el sistema museístic, i dins la societat en general, de Barcelona i de Catalunya?

Li diria que el CCCB és una institució cultural pública multidisciplinària dedicada a abordar reflexivament els grans reptes de la societat contemporània a través de diferents llenguatges artístics i culturals. Això ha estat així des del principi, i com que Barcelona, la societat catalana i el món han evolucionat, el CCCB també ho ha fet. Inicialment, va néixer com un centre de reflexió sobre ciutat i espai públic, principalment. Això no ho hem abandonat, però ens hem obert als grans temes de la cultura contemporània a nivell social i cultural.

Quins són aquests grans temes?

Diria que ara hi ha quatre grans àmbits. El primer té a veure amb el món de la paraula, amb la defensa de la llibertat d’expressió, del debat raonat i informat, de tenir voluntat de contrastar opinions diferents i fer-ho d’una manera constructiva, tot amb el propòsit de tenir una ciutadania més forta. En aquest sentit, la literatura és molt útil i interessant per la seva capacitat de crear móns imaginaris, de contar-nos altres vides possibles, de generar empatia, de despertar-nos la curiositat. Aquests valors de la paraula ara estan en risc, i s’han de defensar i promoure. En relació amb el món de la paraula, per a nosaltres també són importants el multilingüisme i la traducció. A més de ser una terra de bons escriptors, també som una terra de bons traductors, i la traducció és important perquè representa unes virtuts que ara estan en risc, si s’imposa l’homogeneïtzació i el relat dels grans. La traducció té el valor d’aconseguir que t’entenguis tot i no entendre’t del tot.

Continuem amb el segon àmbit o repte.

Té a veure amb com vivim junts. Cal que reflexionem sobre el territori que ocupem, que ara ja és eminentment urbà, fins al punt que avui la distinció entre allò rural i allò urbà ja està molt difuminada. Aquesta reflexió sobre com vivim junts ha de servir per crear territoris més sostenibles, hàbitats més inclusius, que siguin més acollidors. El tercer àmbit que treballem seria el de la tecnosfera. Això inclouria l’impacte que la revolució tecnològica ha tingut i està tenint tant en la cultura com en les nostres vides quotidianes. El CCCB va néixer fa vint-i-cinc anys, en l’era preinternet. Era un món diferent del d’ara, és clar. En relació a això, una qüestió clau són els progressos de la biomedicina en termes de genètica, de coneixements nous sobre el cervell, d’intel·ligència artificial, de robòtica... Són factors que canvien la noció que tenim de la condició humana. Quan l’ésser humà crea uns ginys que fan que l’ésser humà mateix pugui ser prescindible vol dir que s’està produint una revolució molt profunda.

I el quart àmbit?

Té a veure amb el cos i el gènere. Alguna gent diu que el cos serà el camp de batalla on es disputaran algunes de les grans guerres del segle XXI. Jo hi estic d’acord. N’hi ha prou de veure com l’extrema dreta parla de “la dictadura del gènere” i de la correcció política. El cos és allà on les llibertats s’ampliaran o es reduiran. Molta gent se n’adona, per això el debat polític al voltant del cos mobilitza tant a tanta gent: perquè té a veure amb el que som i amb el que ens pot passar.

Aconseguir que la gent percebi que el que es parla al CCCB té a veure de manera molt directa amb les seves vides és fonamental, oi?

Sí. En aquest sentit, encara hi ha un altre gran àmbit important: el de la mediació. Un dels nostres objectius és canalitzar les vocacions culturals de les noves generacions, tendir ponts entre diferents persones i col·lectius. A mi m’agradaria poder promoure algun projecte comunitari relacionat amb el barri del Raval. És un barri interessantíssim, el Raval. Sempre ha estat important per a nosaltres estar situats aquí, en un barri amb molts reptes i molts problemes per solucionar, és cert, però també amb moltes lliçons per donar a la resta de la ciutat. Més d’un 55% de la població del barri del Raval és d’origen immigrant, aquí hi conviuen més de setanta nacionalitats i ho fan pacíficament: és una gran lliçó.

El fet de tractar temes tan vastos i complexos obliga a ser molt audaç, expositivament parlant.

Els temes sempre han estat complexos.

Cert. Però no és el mateix fer una exposició sobre Trieste o Praga que sobre la manera com la robòtica afecta la nostra condició d’humans.

Jo diria que ara hi ha més incertesa. Els temes de què estem parlant tenen en comú que generen molts interrogants. Quan fas una exposició tens el deure de donar respostes, però també de plantejar bones preguntes. En aquest sentit, l’exposició és un format molt adequat. L’exposició agafa un tema concret i l’aborda des de diferents punts de vista i l’amplia i el converteix en una qüestió universal. La gran novetat que han provocat les noves tecnologies en el format exposició és que ens obliguen a fer que tinguin més valor presencial, que siguin més immersives i més interactives. Com podem aconseguir-ho? És un repte. Com que la gent té un accés directe al coneixement, encara que després potser no hi accedeixen, les exposicions ja no poden ser una mera transmissió d’uns coneixements enciclopèdics.

Hem dit que al llarg del temps el paper del CCCB ha anat canviant. Tenint en compte tots els canvis que hi ha hagut i que està havent-hi –en el consum cultural, en la manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb el món, en la influència cada cop més estructural del món digital, etc.–, com creu que canviarà o cap a on hauria d’anar el CCCB en els pròxims anys?

Hem parlat que vivim en un món amb molta incertesa. És una incertesa que anirà a més. El CCCB té la funció de donar claus per interpretar aquesta incertesa. Fa 25 anys, quan el CCCB es va crear, el Mur de Berlín acabava de caure, semblava que la democràcia s’imposava per tot arreu, el creixement econòmic feia que la gent mirés el futur amb un cert optimisme, hi havia una estructures fiables i que semblaven perdurables –la família, l’estat, la religió–... Bé, ara les coses no són així. Hi ha una incertesa radical: per la crisi, pels progressos científics, pels debats ideològics, pel canvi climàtic... La gent viu amb por al desconegut. No sap on agafar-se. El CCCB és un lloc privilegiat per plantejar junts preguntes i mirar de formular respostes també junts. Com a institució, estem en un moment de transició: mentre fem balanç de vint-i-cinc anys d’èxit, amb un llegat que és indubtablement positiu, també ens hem de repensar. Hi ha un nou món i ens hi hem d’adaptar.

Com s’està fent aquest procés d’adaptació, en quins aspectes i quines dinàmiques concretes es nota?

Primer de tot cal no oblidar mai que som un equipament públic. Hem de mantenir els pilars fonamentals i els que han estat els bucs insígnia de la institució: les grans exposicions, els esdeveniments al voltant de la paraula, la literatura i el pensament... En paral·lel, però, també hem d’obrir unes noves línies. Per exemple, hem de crear nous programes vinculats al món de l’educació. Fins ara, hem fet una feina magnífica en la franja del públic adult, però tenim molt camp per córrer en el món infantil i juvenil, que són els ciutadans del futur. Això ja ho fan tots els museus del món, en aquests moments. Creen programes per tendir ponts amb els adolescents, en part perquè ells ajudaran a redefinir el que som com a institucions culturals. Tot això, ja hem començat a fer-ho. Tenim xerrades i conferències per a nois i adolescents. Quan va venir Judith Butler a fer una conferència sobre L’ètica i la política de la no-violència, l’endemà mateix en va fer una altra sobre sexualitat i gènere per a adolescents. El públic estava format per 350 adolescents. Aquest programa ja està en marxa i el potenciarem encara més. Omplim un espai que és necessari omplir i els instituts de secundària, no tan sols de Barcelona sinó de tot Catalunya, ens ho agraeixen. Jo voldria treballar directament amb adolescents perquè ens ajudin a redefinir alguns programes. Són un material interessant, els adolescents: tenen imaginació, no tenen massa filtres imposats pels tabús i per la correcció política, plantegen les coses molt obertament... I el mateix val per als nens: els nens són éssers filosòfics per naturalesa. Hi ha tot un camp molt creatiu per explorar i treballar amb ells.

Vostè és una dona de la casa i ha arribat al càrrec de directora havent treballat durant anys a la institució. De quina manera l’ajuda aquesta familiaritat, si és que l’ajuda, i de quina manera la perjudica, si és que la perjudica?

El balanç, crec, s’haurà de fer més tard. El que és interessant és que som una institució que treballa a partir d’un intangible: no tenim una col·lecció pròpia, reflexionem sobre el present... Una cosa positiva de la meva posició i la meva experiència és que soc un pont entre els equips del passat i del futur. Una transició tranquil·la és positiva per a una institució com nosaltres, col·laborativa, que treballa en xarxa, sense col·lecció pròpia, com ja he dit. Sento que soc un pont entre el passat i el present. Per tant, d’una banda hi ha d’haver respecte per un passat exitós i, de l’altra, hi ha d’haver capacitat de mirar cap al futur, de connectar amb les noves generacions. L’equip que tenim –jo soc la portaveu d’un equip– és, en aquest sentit, extraordinari i està molt compromès. Tots tenen ganes de fer alguns canvis que s’han de fer.

El pressupost per enguany és de 10’5 milions d’euros. És un 25% menys del que tenia el CCCB fa deu anys. La crisi ha suposat una estocada irreparable?

Els efectes de la crisi són evidents en el panorama cultural català. Per mi el pressupost és insuficient. I treballaré perquè es pugui ampliar, amb diners provinents tant de les institucions públiques com del sector privat. Ja comptem amb alguns programes europeus. Hem d’aprendre a treballar més en col·laboració i en xarxa. Les nostres exposicions sovint són coproduccions amb tres o quatre centres europeus. Malgrat les dificultats que comporten, penso que també hi ha una dimensió d’aprenentatge en aquestes noves condicions, i que no té sentit lamentar-les perquè són aquí per quedar-se.

Aconseguir implicar la societat civil i el sector privat és un desig (sovint frustrat) de moltes institucions públiques. Amb quins tipus de suports privats compten?

Tenim molts suports petits. Moltes empreses i grups de la societat civil, semiprivats o semipúblics, s’impliquen en projectes concrets i en coses molt petites. Aporten 5.000 euros, o 10.000... Això no és l’ideal, és clar, perquè no permet treballar a llarga vista ni amb l’ambició que volem. Penso que hauríem de comptar amb més recursos.

Quin seria un pressupost idoni?

Un bon pressupost seria al voltant dels 14 milions d’euros. És una institució d’aquesta dimensió, el CCCB. Amb vint milions, faríem meravelles. Però només que poguéssim recuperar el que hem perdut, el 25% de què parlàvem abans, ja treballaríem més bé.

Idealment, quins són els objectius que hauria de complir el CCCB durant els pròxims anys: pel que fa a captació de públic, ampliació d’oferta, augment de personal...

Els propers anys hem de consolidar la nostra rellevància pública. Això vol dir estar a la vegada molt arrelats i teixir complicitats a nivell local, és a dir, pensar la societat catalana i els seus debats i dilemes, i alhora està connectats internacionalment. Som arrelament i projecció. Hem de ser mirall i motor. Ser un far que il·lumina el que està passant i alhora detectar quines són les noves tendències. Respecte del tema del públic, la veritat és que el públic sempre és insuficient. Nosaltres som un equipament públic i el que fem ho fem per atreure el màxim de públic i que sentin que els és útil. Ara bé: més que augmentar la quantitat de públic, el que cal és fer que diferents públics es trobin aquí. Que persones de diferents edats, procedències, cultures, economies i orígens es trobin aquí, en aquesta àgora, perquè el CCCB és un espai públic de creació de societat civil. El nostre objectiu polític i cultural principal és fer que gent que no es troba gaire i no es barreja mai es trobi i es barregi aquí.

Ha esmentat les coproduccions amb altres centres internacionals. Quina percepció es té, a l’estranger, del CCCB? És conegut, és un referent?

Tenim una xarxa establerta d’institucions amb qui portem anys treballant. Nosaltres no tenim un únic tema: treballem el cinema, la literatura, la ciència... Això fa que les col·laboracions variïn. Jo diria que tenim un cert reconeixement per haver creat un model bastant singular, per la capacitat de barrejar disciplines i formats culturals diferents. Molts museus ara intenten fer el que nosaltres fem des del principi: museus d’art que fan conferències, o espectacles de dansa, o projeccions de cinema... Som un model precursor d’una manera de fer cultura que s’està generalitzant. Això és un mèrit que se’ns reconeix. També hi ha un reconeixement de la llibertat amb què treballem. Moltes institucions tenen constriccions disciplinàries, temàtiques, polítiques... Nosaltres no treballem amb marges molt marcats, tenim una flexibilitat que ens dona llibertat, una de les nostres grans virtuts.

La indefinició o la pluralitat temàtica i disciplinària hauria pogut ser un perill per al CCCB però ha acabat sent-ne un dels seus reclams.

Sí. La porositat, poder treballar sense gaires límits. Això és el que ara toca.

La Biennal del Pensament va ser un èxit de públic. És perquè la gent té més interès del que es creu en la cultura i el pensament o és perquè el CCCB és una marca atractiva i fa cool assistir al que s’hi programa?

La Biennal és un projecte de ciutat i, per tant, l’èxit no és només nostre: és compartit. Dit això, jo crec que hem fet una feina sistemàtica de promoció del pensament, de la literatura, de la mirada crítica, del debat i la discussió oberta a l’hora de relacionar-nos amb el món. Això ha creat una certa cultura i ha fidelitzat un públic. S’ha estimulat un cert públic. A la Biennal, les múltiples crisis polítiques que ens envolten –la catalana, les revolucions en curs, l’auge de l’autoritarisme, la desorientació general...– li han donat un interès afegit, perquè la gent ha entès que la filosofia i el pensament ajuden a moure’s per aquest panorama tan complex i incert. Ara bé: jo et diria que reunir 2.500 persones als actes de la Biennal té molt mèrit, però que encara en té més tenir un públic de 500 persones cada dilluns en actes amb gent que no és tan coneguda com la Judith Butler. Una cosa que no he dit mai i que enyoro és fer les coses a l’aire lliure. És molt bonic i té aquesta cosa d’accessibilitat que de vegades als museus se’ns escapa. Els museus tenim el risc de tancar-nos. Obrir-nos, oferir-nos a la societat, és bàsic.

Quina relació ha de tenir una institució com el CCCB amb el poder polític, amb l’econòmic, amb el mediàtic?

Nosaltres formem part d’un ecosistema. No estem aïllats, no estem en una torre de vori. No reflexionem des de la puresa: en absolut. Estam travessats per tots els conflictes que travessen la societat. I així ha de ser: volem estar al centre. La feina de la direcció és poder abordar aquestes qüestions sense condicionants. Més ben dit: sense imposicions, perquè, de condicionants, n’hi ha sempre. Les administracions ens deixen treballar amb absoluta autonomia. No tenim ingerències de la Diputació ni de l’Ajuntament. Podem fer bé la nostra feina, que és donar aproximacions i propostes filosòfiques i culturals als debats i temes que ens envolten. Nosaltres no podem respondre davant les conjuntures polítiques, hem de buscar les qüestions estructurals subjacents. En aquest sentit, estem entre el món universitari, els mitjans de comunicació i la política diària. I hem de ser, ho repeteixo, un lloc on gent diferent es troba.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.