Debat

Els voltors de la desfeta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests mesos s’han produït alguns moviments que indiquen canvis dins el sistema cultural. Hem vist com desapareixia al suplement de cultura del diari El Punt Avui per transformar-se en un setmanari polític amb secció de cultura. Hem vist com un ERE afectava molts treballadors de la revista Playground. Hem vist que Jot Down deixa d’editar-se en paper. També hem vist que el digital de cultura Núvol passa a ser un canal del diari ARA, incorporant els seus usuaris únics, i que junts editaran sis revistes cada any. Les empreses Som i Minoria Absoluta s’han unit per crear una editorial especialitzada en història que editarà les revistes Sàpiens i El Món d’Ahir.

Són alguns exemples que ensenyen que algunes dinàmiques culturals estan canviant, però encara no sabem cap a on. Fa 10 anys ja es va produir un gran canvi al sistema cultural. Amb la crisi, la imatge de bonança, glamur i superàvit que projectava la cultura es va destruir. El sistema establert, que repartia alegrement diners i prestigi, va perdre bona part de la seva influència.

Sobre aquesta desfeta es va crear un subsistema cultural independent, o més o menys independent, que volia provar de fer les coses d’una altra manera. Emparats en la modèstia de néixer en condicions precàries, alguns agents culturals van decidir proposar una alternativa a un sistema que vivia dels grans grups editorials i de les seves dinàmiques, més centrades en diners i influències polítiques que en valors culturals.

Aquests agents han liderat un sistema nou amb mecanismes i referències propis: les editorials han apostat per catàlegs més arriscats i personals, les llibreries han volgut crear discurs cultural, han sorgit premis i prestigis nous. La feina sistemàtica i coordinada d’aquests elements ha creat una cultura paral·lela als grans discursos mediàtics.

Una de les millors coses que ha portat aquest nou univers, al meu entendre, és que ha purificat el sistema de referències. És més fàcil saber què és bo i per què, saber qui fa bona feina, reconèixer els mèrits d’allò que funciona. Aquest nou món havia aconseguit una cosa essencial en cultura: aclarir els criteris. També havia aconseguit detectar i evitar algunes pràctiques del passat: la barreja de valors culturals i econòmics, la politització de la cultura, la instrumentalització dels artistes o el fet de prioritzar la qualitat per damunt de la quantitat.

Però això pot començar a canviar. Un dels riscos que pot patir aquest sistema és que tornin dinàmiques antigues que crèiem oblidades. Sovint, la cultura copia la política, o els seus tics. Com que la política s’ha posat a la defensiva enlloc de constructiva, aquesta dinàmica es pot estendre al sistema cultural. Si fa deu anys la consigna era la possibilitat, ara podria ser resguardar el que tenim per si de cas. La premissa podria ser que més val igualar per baix i assegurar el tret que tenir massa ambició i fracassar. Això implica deixar d’arriscar, i sense risc en cultura no hi ha evolució.

Si aquest sistema es fragmenta i no pot sobreviure tal com l’entenem, també hi ha el risc que algú s’aprofiti d’aquesta desfeta. Podria ser que algú recollís la feina feta fins ara i se n’apropiés, creant una nova cultura mediàtica que substitueixi la que s’havia construït. La política pot tornar a apoderar-se de la cultura, liderant el discurs i la iniciativa des de les institucions. Els poders mediàtics poden reagrupar-se i abanderar els seus interessos, silenciant els discursos amb menys altaveus. Aquests últims anys s’ha creat un sistema que va contra aquests principis. Els qui ens dediquem a la cultura no hauríem de perdre ni oblidar la feina feta fins ara ni deixar que ens mengin el terreny. Cal fer feina però també cal defensar-la.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.