Exposició

Una mirada sobre la col·lecció de fotos de Michael Horbach

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Michael Horbach és un empresari alemany que va fer molts diners dins el negoci de les consultories i que, quan va complir els cinquanta anys –nel mezzo del cammín...–, va deixar-ho tot per consagrar el temps i les energies a la seva gran passió: l’art contemporani i, en especial, la fotografia. A través d’una galeria, que també és fundació, que va muntar a la ciutat de Colònia, Horbach fa de col·leccionista –posseeix un miler llarg de fotografies– i exerceix de mecenes.

 


Anhel. Una mirada sobre la col·lecció de Michael Horbach
Diversos fotògrafs

Comissària: Pilar Rubí
Casal Solleric, Palma
Fins al 17 de març


 

Una petita part d’aquesta col·lecció pot veure’s ara en una interessant exposició al Casal Solleric de Palma. Comissariada per la crítica, professora i periodista Pilar Rubí, Anhel. Una mirada sobre la col·lecció de Michael Horbach és una selecció d’una cinquantena de fotografies d’una exposició més àmplia que es va poder veure a la galeria de Colònia l’any 2017. “Totes les fotos aquí exposades són en blanc i negre –diu Rubí– i moltes d’elles tenen una càrrega social, però aquest no és l’únic tipus de fotografia que hi ha a la col·lecció Horbach. També col·lecciona fotografia eròtica, en concret fotos d’aixelles fetes per fotògrafs contemporanis: una mena de fetitxisme. Un altre vessant del Horbach col·leccionista –continua la comissària– és la seva fascinació per Cuba. És una illa on ha viatjat sovint i ell mateix s’ha autoeditat algun llibre amb fotos pròpies de Cuba”.

Presentació de l'exposició al Casal Solleric

Dividida en cinc seccions –“marcades per la distribució de les sales del Casal Solleric”, diu Rubí–, la present exposició en dedica una, precisament, a aquesta fascinació cubana: Homenatge a Cuba. Les altres quatre seccions es titulen Entre llums i ombres, La vida a pesar de tot, Immensitat i solitud, i Documents socials, arxiu i memòria. Totes les fotografies de la mostra són en blanc i negre. També tenen en comú el fet de captar una realitat humana socialment adversa –la quotidianitat difícil, la pobresa extrema– o antropològicament pura –no tocada per l’empremta occidental ni per la modernitat– o bé de mostrar uns escenaris naturals majestuosos, de vegades domesticats per la mà de l’home i de vegades encara immaculats i indòmits.

Entre llums i ombres és una galeria de retrats humans captats en el seu dia a dia: un dia a dia modest i esforçat que permet entreveure el funcionament d’unes societats que no tenen res a veure amb la nostra. Destaquen, per la gràcia amb què barregen una bellesa quasi pictòrica i la força de la realitat immobilitzada en carn viva, la foto de Cristina García Rodero titulada En las eras –una noia descansa estirada al terra, al primer pla de la imatge, mentre els seus pares feinegen en un segon pla, tots immersos dins l’escenari auster i grandiós dels camps de Segòvia–, el retrat titulat Guerrer de Sà Bauer –un jove negre amb un bòtil enganxat al cap mira frontalment la càmera, simpàtic i desafiador–, i la Conversa entre la noia i la bèstia, de la mexicana Flor Garduño, en què es veu una noieta parlant amb un home que duu una màscara de felí, i que sembla que el consoli. En conjunt, són fotografies d’una humanitat crua i allò que hem convingut a denominar autèntica –això també val per a les peces de Pep Bonet i Juan Carlos Alom–, però que no defugen una presentació escenogràfica, un punt teatral.

Flor Garduño 'Coloquio de la niña y la bestia' (Mèxic) 1985 Gelatina de plata sobre paper 30,1x22,6cm

Les fotografies de La vida a pesar de tot mostren l’etern conflicte –o la inevitablement complicada relació– entre l’ésser humà i la naturalesa. Mostren, en general, no tan com l’ésser humà ha domesticat un tros de naturalesa selvàtica, sinó més aviat com s’hi ha fet un lloc minúscul, precari, potser meravellós, però sempre incert. Això es veu bé en les fotos de Sebastiao Salgado de la sèrie Senegal. Salgado retrata com tota una munió de persones formiguegen al voltant d’un enorme dipòsit d’aigua, del qual se n’enduran unes provisions bàsiques per a la supervivència. Grandiloqüent i embellidor, Salgado sempre té alguna cosa de superproducció de Hollywood. Millors que les de Salgado són les fotos Bar Río Grande, de l’argentí Marcos Zimmermann, que mostra un bar discret però acollidor perdut en la immensitat inhòspita i hipnòtica de Tierra del Fuego, i algunes imatges de la sèrie Somàlia, de Jan Garup, en especial una en què es veu un jove pescador que avança, brut, fibrós i àgil, carregat amb un tauró mort al coll.

La secció Immensitat i solitud també té com a motiu central la naturalesa. En aquest cas, els materials primigenis a partir dels quals estan fetes les fotos són tan espectaculars –la naturalesa amb tota la seva magnificència– que l’espectador de vegades pot dubtar si allò que el meravella és el paisatge o la fotografia. El dubte no té cap sentit, òbviament. Per espectacular que sigui un paisatge, necessita una mirada sensible i tècnicament preparada que el capti amb tota la seva esplendidesa orogràfica, vegetal o, en el cas dels cels –omnipresents en algunes d’aquestes fotos–, atmosfèrica. Aquesta mirada sensible i tècnicament preparada és la que posen, aquí, la colombiana Lucana, en especial a Nubes entre ríos, el mallorquí Miquel Frontera, a la seva sèrie sobre les salines d’Eivissa –l’aigua i la sal presentades en la seva màxima puresa–, i Marcos Zimmermann, que té un parell de fotos de joncs en què la natura, sense deixar de ser natura –vegetació, llum i aigua–, es converteix també en una estampa abstracta quasi japonitzant. També potent, un punt massa artificiosa, és la foto titulada Arrelats, de la també mallorquina Catalina Girard. Una parella d’arbres és retratada amb un contrapicat que els agafa sencers, des de les arrels fins al brancam. És un contrapicat que a la fi es dispara cap a un cel radiant. La mirada de l’espectador se sent com transportada per un vertigen invertit.

Una de les imatges de l'exposició al Casal Solleric

Totes les fotografies comentades fins ara tenen una dimensió estetitzant molt deliberada i explícita. Vull dir que, amb independència dels interessos i l’origen de cada fotògraf, tots s’aproximen a la realitat amb una mirada no necessàriament embellidora o idealista, però sí intervencionista. És una mirada, vull dir, que estilitza i aporta un suplement de sentit –metafòric, estètic, emocional– a allò que retrata. Cap retret ni cap dilema: l’art és defineix justament per això, per no ser mai neutre, per mirar-ho i abordar-ho tot amb un afany manipulador, és a dir, creatiu. Quan s’aborden temes humanament o socialment delicats, però, hi ha dilemes que són inevitables.

Això és, precisament, el que passa amb les fotografies que integren la secció Documents socials, arxiu i memòria. Algunes poden veure’s com una espectacularització amoral de la misèria i la pobresa. És el cas de Treball infantil i explotació, de Pep Bonet, en què es veu un nen enmig d’una muntanya de fems recollint les sobres que li puguin servir per viure un dia més. Res no és unívoc, però. ¿Qui diu que la imatge de Bonet –la cara del nen no es veu, i ell es desplaça per enmig de la merda amb una retuda dignitat, la figura retallada contra el fons d’un descampat lleig i ominós i d’un cel ample però opressiu– no és una forma d’ennoblir i dignificar allò que el món i el desinterès dels homes volen que sigui només penós, sòrdid i terrible? Res no és unívoc, hi insisteixo. Encara que potser sí que hi ha coses que ho són: Músico en la nada, de Flor Garduño, en què es veu un músic amb els seus instruments esperant no se sap ben bé què en les altures de la Bolívia boirosa i rural, és una fotografia esplèndida, que irradia empatia per la fortalesa modesta i la resistència humil d’allò petit i inerme.

Imatge de sala, Casal Solleric

La darrera secció inclou diverses fotografies de Cuba. N’hi ha de purament costumistes i d’altres amb una dimensió sociopolítica. Són interessants, per la seva ironia, les fotos d’Alfredo Sarabia a partir de la figura –representada en bustos– del poeta i gran heroi de la independència cubana José Martí, autor d’aquells dos versos memorables que diuen: “Dos patrias tengo yo: / Cuba y la noche”. En una de les fotos, Sarabia retrata el bust de Martí retallat contra el cel, on s’alça un núvol vertical que queda just a l’esquena del bust i que en sembla l’ombra blanca o el reflex vaporós. Què vol dir el fotògraf? Que la glòria dels herois és fràgil i transitòria com els núvols? O que el gran poeta i heroi és una part més d’un paisatge etern? Potser ens ho vol dir tot a la vegada, perquè aquesta és una virtut que poden tenir les millors fotos –i les millors pintures, i els millors poemes–, que afirmen, amb la mateixa convicció, una cosa i la contrària.

El millor que es pot dir d’una exposició que ofereix un petit i selecte tast de les obres que configuren una col·lecció molt més àmplia és que fa venir ganes de conèixer més a fons la col·lecció en qüestió. Anhel fa venir ganes de conèixer més a fons la col·lecció de Michael Horbach.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.