Exposició

Reparar els vius a través de l’art i la veu dels morts

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La suïssa Aloïse Corbaz va quedar òrfena de mare als onze anys i va créixer sota la custòdia d’un pare violent. Criada en un orfenat, l’anglesa Madge Hill va patir maltractaments de petita i, de gran, va veure com morien tres dels seus fills. L’alemanya Margarethe Held va quedar trastocada quan, amb poc temps de diferència, moriren el seu pare i el seu marit. L’austríaca Gertrude Honzatko-Mediz no va superar mai la mort, encara jove, de la seva mare, la coneguda paisatgista Emilie Mediz-Pelikan...

 


ALMA. Mèdiums i visionàries
Diverses autores

Es Baluard. Palma, Mallorca
Comissària: Pilar Bonet
Fins al 2 de juny del 2019


 

Són els concisos apunts biogràfics de només quatre de les disset artistes que formen part de l’exposició ALMA. Mèdiums i visionàries, que es pot visitar a Es Baluard, però n’hi ha prou per adonar-se d’un fet que es repeteix molt sovint: en molts casos, les dones “mèdiums i visionàries” que practicaren l’espiritisme (en voga entre l’últim terç del segle XIX i les primeres dècades del XX), s’interessaren per l’esoterisme, s’endinsaren en l’ocult i establiren una relació amb els difunts (real o fictícia, tant és mentre fos real per a elles) havien patit un trauma relacionat amb la pèrdua d’un ésser estimat, o de més d’un. No som lluny de la recerca de consol i d’esperança –una escalfor íntima, un sentit existencial– que molts creients han cercat i cerquen en la religió.

Madge Gill, Sin título, 1954. Tinta de color y gouache sobre cartón, 102 x 70 cm. Colección LAM-Lille Métropole Musée d’art modern, d’art contemporain et d’art brut, Villeneuve d'Ascq. Donación de L’Aracine, 1999. © Foto: Alain Lauras

El que singularitza les disset dones mèdiums i visionàries protagonistes de la present exposició, comissariada per Pilar Bonet, és que la pràctica de l’esoterisme, la fascinació per fórmules diferents o marginals d’espiritualitat i les incursions mentals i anímiques en el més enllà (repetim-ho: l’important és que elles s’ho creien, no si nosaltres ens ho creiem) van anar acompanyades d’una explosió de creativitat. El terme “explosió” no és gratuïtament hiperbòlic. No són pocs els casos en què la mèdium o visionària en qüestió va començar a crear (dibuixos, brodats, textos...) d’una manera sobtada, sense cap tipus de formació tècnica i amb uns coneixements culturals escassos i limitats. En alguns casos, la creativitat va estroncar-se també de cop.

Naturalment, aquestes mèdiums i visionàries no necessitaven tenir coneixements perquè en realitat (posem-ho entre cometes) no eren elles que creaven, sinó que es limitaven a fer d’intermediàries: eren els esperits desencarnats dels difunts, o una forma o altra de màgia, o alguna esmunyedissa presència extrasensorial, el que creava –pintava, brodava, escrivia– a través d’elles, gràcies a elles, mitjançant els seus ulls i els seus dits i les seves mans.

Josefa Tolrà mostrando un mantón con bordado fluídico, 1956. © de la obra, Associació Josefa Tolrà © Foto: Archivo familiar, cortesía de la Associació Josefa Tolrà, 2019

Tenint en compte que algunes d’aquelles dones, a més d’arrossegar traumes severs, eren víctimes d’una fragilitat emocional i una inestabilitat psicològica greus, i tenint també en compte el context tan advers en què havien de viure les dones en l’Europa de finals del XIX i la primera meitat del XX (com a mínim), presoneres d’unes convencions i unes constriccions que, si intentaven trencar-les o traspassar-les, feia que fossin titllades per la societat de boges, extravagants o indesitjables, podem preguntar-nos fins a quin punt la seva naturalesa mediúmica i visionària no va ser una forma d’autoprotecció: si dic que no soc jo qui crea –potser raonaven en secret–, em concedeixo plena llibertat per crear el que vulgui i com vulgui, per ser el que vulgui i de la manera que vulgui...

En teoria, aproximar-se a una exposició configurada per obres que no tenen una intenció artística, com és el cas, obliga a plantejar-se algunes qüestions. Per exemple aquestes: les obres ¿s’han de contemplar i valorar com obres d’art o només com documents alhora personals i col·lectius d’un temps i d’una manera extravagant, imaginativa, marginal i a contracorrent de formar part del món? ¿S’han de mirar buscant-hi una transcendència estètica o simplement s’han d’interpretar com els símptomes, de vegades viscerals i de vegades meticulosament treballats, d’unes personalitats femenines emocionalment i psíquicament singulars? ¿Quina diferència hi ha entre la inspiració d’una dona sense formació que dibuixa perquè els morts la guien i la inspiració d’un poeta erudit com, posem, Octavio Paz que deia que ell no escrivia sinó que era el llenguatge que escrivia a través seu? Són les mateixes qüestions que susciten altres tipus d’art (el dels bojos, el dels nens, el dels mal anomenats primitius) que estan emparentats amb l’art mediúmic en la seva condició de producte intocat per la sofisticació tècnica, les categories i els conceptes de la cultura oficial.

Josefa Tolrà, La gran teósofa, 1953. Aquarel·la i tinta xinesa damunt paper, 102 x 70 cm. Colección del Museo Nacional del Prado, Madrid. Foto: Associació Josefa Tolrà. Cortesia © de la obra, Associació Josefa Tolrà, 2019

L’actitud i l’estat mental més adequats per veure amb profit una exposició com ALMA. Mèdiums i visionàries, que inclou una setantena d’obres provinents de museus estatals i internacionals, és immergir-s’hi deixant en suspensió les nocions de racionalitat i els criteris estètics sostinguts per una noció acadèmica i científica de la història de l’art. Vull dir que, per entendre la figura i l’obra de Josefa Tolrà (autora d’algunes de les obres més interessants de la mostra), és més útil veure el vídeo en què Joan Brossa explica, amb una admiració juganera i un punt irònica, com van anar les vegades que va tractar-la que no pas dir que un dels dibuixos de Tolrà, un paisatge edènic fet en tinta xinesa en què es veuen Adam i Eva acompanyats de diversos animals, fa pensar en un Henri le Douanier Rousseau tan naïf com sempre però –el malson d’un ingenu– més ombrívol que mai.

Ara bé: no és possible deixar del tot en suspensió la racionalitat, els criteris estètics i les nocions acadèmiques i científiques de la història de l’art. En aquest sentit, i deixant de banda els documents que contenen missatges presumptament xifrats o simplement elaborats amb un llenguatge sense sentit i incomprensible, es pot dir que l’exposició està formada per obres que abasten tot l’espectre tècnic i imaginatiu. Hi ha obres que són d’una meticulositat considerable (de Josefa Tolrà o de Madge Gill), n’hi ha d’altres d’una simplicitat involuntàriament naïf (de Nina Karasek o Clara Schuff) i encara n’hi ha d’altres d’una força primària prou brutal i impactant (el retrat d’un hermafrodita de Margarethe Held o un retrat cromàticament espesseït d’Aloïse Corbaz).

Anna Zemánková, Sin título, década de 1970. Pastel, bolígrafo y bordado sobre papel, 89 x 62,5 cm. Colección Karin & Gerhard Dammann. Foto: Cortesía Col·lecció Dammann

També hi ha obres que són retrats irrealistes però que representen un motiu reconeixible (per exemple, retrats de figures femenines, dibuixades amb una mescla de colorisme, rigidesa arcaica, posat seductor i aurèola espectral), n’hi ha que podrien passar per il·lustracions de novel·les de ciència-ficció (és el cas d’algun dibuix de Kate Fischer) i n’hi ha que són psicodèlicament decoratives (penso en les figures que semblen rares o exòtiques joies florals d’Anna Zemánková).

En termes estètics, l’exposició és desigual i no ofereix enlluernadores descobertes, però com a radiografia d’un món marginal i estrambòtic, i al mateix temps d’una humanitat desvalguda i vibrant, i també com a expressió d’una col·lectivitat de sensibilitats fràgils i desesperades, però riques i respectablement imprevisibles, és molt interessant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.