Exposició

Bartolomé Bermejo al Museu Nacional d'Art de Catalunya

El virtuosisme tècnic de Bartolomé Bermejo llueix de nou al MNAC amb la restaurada 'Pietat Desplà' de la Catedral de Barcelona i el 'Sant Miquel' procedent de la National Gallery de Londres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 14 de febrer es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’exposició dedicada al pintor Bartolomé Bermejo, després d’haver passat pel Museu del Prado amb gran èxit de públic i crítica. La mostra, que es podrà veure al museu català fins al 19 de maig, recull la gairebé totalitat de les obres conservades del pintor, que són una quinzena. Poques s’han quedat sense viatjar a Barcelona. El Prado no ha cedit una de les pintures més imponents del mestre, el compartiment central del retaule de Santo Domingo de Silos originari de Daroca, que ja no va participar a l’exposició que el museu barceloní va dedicar a Bermejo el passat 2003. Raons de conservació-preventiva —l’estat de l’obra és molt fràgil— han estat les que ho han impedit. En canvi, es podrà veure per primer cop un dels compartiments narratius del mateix retaule, el qual es va poder localitzar en una col·lecció particular —de forma gairebé miraculosa— poc abans d’inaugurar-se l’exposició a Madrid.

 


Bermejo. El geni rebel
MNAC
Fins al 19 de maig de 2019


 

Tampoc ha vingut a Barcelona la cèlebre Santa Engràcia conservada a l’Isabella Stewart Gardner Museum (Boston, EUA), tot i que en aquest cas els arguments esgrimits per la institució propietària han estat més peregrins. Ens consten els esforços del director del Museo del Prado per aconseguir el préstec, però Miguel Falomir no se’n va sortir perquè els americans es van tancar en banda. Passa quelcom similar amb la predel·la i dos compartiments del mateix retaule de Santa Engràcia conservats a la col·legiata dels Corporals de Daroca, que sí han participat a l’exposició de Madrid, però que no han viatjat a Barcelona perquè no ho han autoritzat els responsables de l’arquebisbat de Saragossa. S’ha al·legat, entre altres motius, que aquests compartiments es troben al culte, però el cert és que s’exposen al museu de la col·legiata. Finalment, tampoc participarà en l’exposició un Sant Antoni Abat que es troba immers en una polèmica judicial relacionada amb l’herència de l’empresari barceloní Julio Muñoz Ramonet. De fet, a dia d’avui, es desconeix el parador de l’obra, que els hereus de Muñoz es neguen a lliurar a l’Ajuntament de Barcelona malgrat hi ha una sentència ferma del Tribunal Suprem que així ho indica.

Bartolomé Bermejo, Roderic i Francesc d’Osona, Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, cap a 1470. Catedrale de Nostra Signora Assunta, Aula Capitolare, Acqui Terme (Alessandria).

La resta d’obres del pintor han vingut totes i ho han fet des de diferents parts del mon. El comissari de la mostra, el professor Joan Molina (Universitat de Girona), ha fet un esforç titànic perquè tot arribi a bon port, i se n’ha sortit amb escreix. Han estat un parell d’anys de feina que han quallat en un magnífic projecte d’exposició amb noves mirades sobre un mestre ben conegut entre els especialistes, però gairebé ignot per al gran públic, que ha pogut descobrir un virtuós de la pintura que té poc que envejar als grans mestres flamencs quatrecentistes. L’exposició ha estat l’excusa perfecta per restaurar dues de les obres més importants de Bermejo, la Pietat Desplà, la joia del tresor de la catedral de Barcelona, en la qual la infinitat de plantes, insectes i animalons representats han tornat a la vida; i el Sant Miquel procedent de Tous que custodia la National Gallery de Londres. Es dona la casualitat que la taula de Tous és l’obra més antiga coneguda del pintor, ja que es troba documentada el 1468, mentre que la Pietat Desplà és el seu darrer treball conservat, atès que fou enllestida el dia de Sant Jordi de 1490. Totes dues obres són un autèntic espectacle des del punt de vista de l’execució i el virtuosisme tècnic, però la segona, a més, transmet un missatge devocional increïblement complex que ens emplaça davant els horitzons teològics i culturals de l’ardiaca Desplà.

La restauració del Sant Miquel de Tous ha servit també perquè la National Gallery s’apunti al carro de les exposicions i inauguri el proper més de juny una focus exhibition amb el seu Sant Miquel, el tríptic d’Acqui Terme, la Pietat Desplà i els quatre compartiments que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya, dos dels quals han estat dipositats al museu de manera permanent —i generosa— per la Fundació Institut Amatller de Barcelona. L’exposició de Londres, tanmateix, s’està venent amb un títol absolutament equívoc que no resumeix, per a res, què va significar Bermejo i en quin context cal emplaçar-lo. L’exposició es titularà Bartolomé Bermejo: Master of the Spanish Renaissance, però el cert és que Bermejo no és cap mestre del Renaixement espanyol. Salta a la vista que la tria del títol s’ha fet des d’un marc conceptual de difícil aplicació al context hispà, el del discutit concepte de Flemish Renaissance que s’empra per a pintors com Jan van Eyck, Hans Memling o Petrus Christus. Tanmateix, ben poca cosa tenen a veure la Flemish Renaissance i l’Spanish Renaissance.

Bartolomé Bermejo, Sant Miquel, procedent de l’església de Tous (Valencia), 1468. National Gallery, Londres

No era el mateix pintar a Bruges que fer-ho a Daroca o Barcelona. Cal recordar que cap dels especialistes que s’han ocupat del pintor des d’inicis del segle XX —Elías Tormo, Chandler Rathfon Post, Judith Berg-Sobré o Eric Young, entre altres— han relacionat Bermejo amb el Renaixement, sinó que ho han fet amb el món del darrer gòtic. I cal recordar, igualment, que al catàleg de l’exposició editat recentment pel Museo del Prado i el Museu Nacional d’Art de Catalunya en cap moment es parla d’aquesta vinculació que ara proposa la National Gallery. En resum, fa la sensació que el títol emprat pel museu londinenc ha barrejat dos conceptes diferents de la història de l’art, el de Renaixement flamenc i el de Renaixement espanyol, aplicant els esquemes del primer a una geografia i un entorn artístic amb escassos punts en comú. En qualsevol cas, potser no cal donar-li gaire voltes i veure-ho, simplement, com una mostra més de la “blockbusterització” tirànica de l’eslògan comercial, que arriba a tot arreu, fins i tot, al mon dels museus.

Bartolomé Bermejo, Crist de la Pietat, cap a 1465-1475. Museu del Castell de Peralada.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.