Art

En la mort de Jaume Muxart

El pintor hauria estat mereixedor de més reconeixements dels que se li van donar, i d’un comiat mediàtic no tan discret.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha estat una sorpresa –negativa, fins i tot desagradable– veure l’escassa atenció que els mitjans de comunicació han dedicat a la mort de Jaume Muxart. I això que el pintor havia arribat a una edat més que venerable, noranta-sis anys, cosa que sempre confereix una prestigiosa singularitat –és la singularitat entre grotesca i heroica del supervivent, de l’home que viu incrustat en el present però que és d’un altre món i d’una altra època.

Assolir una edat tan provecta, a més, normalment comporta un reguitzell més o menys generós de reconeixements i honors, en part perquè una persona que ha fet bona feina durant tota la seva llarga vida n’és indubtablement mereixedor i en part també perquè les institucions i els representants polítics intenten que la mort no els prengui una oportunitat de lluïment al costat d’un personatge rellevant. A Jaume Muxart, però, se li van escamotejar alguns reconeixements i honors que segurament mereixia. Ja no és només que mai fos guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya, un premi gros i sempre amb un excedent de candidats meritoris. És que ni tan sols va ser distingit amb una Creu de Sant Jordi, d’aquestes que han rebut homes i dones de tota espècie i condició i que anualment es reparteixen a l’engròs.

Tampoc no en farem un drama. Res més lluny de la meva intenció que fer un dels típics obituaris que dediquen més esforços a plànyer la incomprensió patida pel mort que a celebrar les proeses que va dur a terme en vida. El que és segur, tanmateix, és que Muxart hauria estat mereixedor de més reconeixements dels que se li van donar, i d’un comiat mediàtic no tan discret.

S’ho hauria merescut ni que fos per la seva condició d’integrant de l’efímer Grup Taüll, és a dir, pel seu paper d’introductor en el panorama artístic català de les tendències més noves de la segona onada de les avantguardes, una introducció que va dur a terme juntament amb els altres components del grup –Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies– i uns quants artistes més. També s’ho hauria merescut per la seva tasca com a professor de pintura, amb la qual va influir i orientar diversos artistes joves que al seu torn acabarien fent una obra important. I, finalment i principalment, s’ho hauria merescut pel valor d’una obra prou àmplia, caracteritzada per una intensitat cromàtica i formal sostinguda per una sòlida seguretat tècnica. La de Muxart és una pintura de vegades més estrident i dramàtica i de vegades més serena, harmoniosa i continguda, però en general és una pintura vibrant, personal i autèntica –l’autenticitat entesa com allò que un artista crea no com el resultat d’una estratègia intel·lectual ni encara menys per una càlcul crematístic sinó perquè no pot fer res més que allò i d’aquella manera, alhora víctima i beneficiari d’una fatalitat.

Com és de suposar, una trajectòria tan llarga com la de Muxart té alts i baixos i és plena de cops de volant temàtics i fins i tot estilístics. Hi ha, però, una energia que la recorre de cap a cap, una energia compartida amb molts altres companys de generació –catalans i d’altres països– i que prové de quan, en plena joventut, aquells artistes nascuts durant la dècada dels 20 del segle passat van descobrir la força genesíaca de la pintura com a matèria primordial, una descoberta que molts d’ells feren a través de l’art brut, de l’expressionisme abstracte nord-americà i de l’informalisme. Resulta difícil no veure la petjada d’Arshile Gorky i de Willem de Kooning en el colorisme exaltat, les formes lliures i la textura eriçada i borbollejant d’alguns bons Muxarts.

A diferència d’alguns coetanis seus –els primitius èpics nord-americans com Pollock, els salvatges deliberats del Grup CoBrA, els transcendentalistes severs i greus a l’estil de Soulages o Saura–, la pintura de Muxart sempre manté un punt de control, d’atenció creativa conscient, d’estat d’alerta que dura al llarg de tot el procés creatiu, des que la tela és en blanc fins que ja està acabada o, si més no, plena. Fa la impressió que almenys el millor Muxart no s’abandona mai del tot ni a l’automatisme ni a la introspecció abismal. Penso en el quadre Testa, un bust de rostre esborrat fet a còpia de pinzellades atrafegades i plenes d’intenció, unes pinzellades d’una força entre agressiva i jovial. Fa pensar, en certa manera, en els impressionants retrats del Saura de finals dels 50, però sense temptacions tenebristes i ebri de les infinites possibilitats del color.

Més o menys el mateix pot dir-se de les pintures que formen la sèrie titulada Ulls, feta ja de gran. Amb el motiu recurrent dels ulls –que interessant i suggestiu que és un pintor que pinta el destí final (els ulls, la mirada) d’allò que està pintant–, són teles en què el fons és d’un colorisme abrandat, esvalotat, una mescladissa sense ordre ni finalitat, és un fons sobre el qual hi ha sempre un parell (o més) d’ulls que s’erigeixen com els protagonistes de la tela. Són pintures que poden interpretar-se com una oda perplexa a la mirada.

Muxart de vegades es deixava anar en una rebentada cromàtica i formal –el resultat és que tot vessa damunt la tela i que no queda cap límit per desbordar, tot i que mai no perd la tensió compositiva–, si bé altres vegades es mostrava més contingut i net. És el cas d’una obra senzilla com Gerro vermell: un bodegó modest però rutilant en què el ram de flors s’eleva i es desplega com un meticulós i compacte entramat floralment geomètric. També és el cas d’una pintura, Mussol, que és un petit prodigi, sobretot per la manera com un joc de grisos blavosos i de blancs doten la figura de l’au d’una aura de nocturnitat i de misteri. Contràriament, potser algunes de les obres menys reeixides de Muxart són aquella mena de retrats de figures humanoides que remeten a banals i vulgars alienígenes. Són pintures estranyes d’una manera ingènua i erràtica.

Una obra francament potent, en canvi, és la intitulada Van Gogh, la qual a més podria servir com una descripció de la relació de Muxart amb la pintura. Es tractaria, en aquest cas, d’una descripció autobiogràfica feta per persona interposada. A l’obra s’hi veu un pintor treballant dins el seu taller i acarant la tela –la paleta i el pinzell a les mans– amb una intensitat elèctrica, sulfurada, volcànica. El dramatisme d’aquest últim adjectiu ve induït per la preeminència d’un vermell encès que, a la manera d’un Matisse que hagués estat filtrat per l’obscurantisme torturat d’un Soutine, inunda tot el terra del taller i bona part de la superfície de la tela. El quadre es pot interpretar com un cant furiosament expressiu a l’espectacle de la creació, un espectacle que aquí té un punt d’espectral o fins i tot d’humorístic, perquè el pintor retratat, en comptes d’un cap, té el que sembla una calavera: la radiografia virolada d’un crani.

Jaume Muxart, en una imatge d'arxiu. Foto: Xavier Larrosa

Abans he destacat la tasca docent de Muxart, que durant anys va ser primer professor i després catedràtic de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, de la qual el 1982 va ser nomenat degà. Conec artistes veterans que van ser alumnes seus. Me n’han parlat amb una mescla de gratitud i d’entusiasme. És el cas d’Andreu Terrades i de Ramon Canet, dos dels noms fonamentals del que es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, un moviment que va renovar l’art illenc i el va homologar d’una manera idiosincràtica i valenta al que es feia a nivell internacional. Terrades i Canet estudiaren a Barcelona i consideren que Muxart els va donar algunes de les lliçons més fructíferes dels seus anys d’aprenentatge.

Terrades, un artista que sempre ha exhibit una imaginació desbordant –fantasiosa i un punt amable, però alhora d’un realisme crític i mordaç– i sempre ha lluït un domini tècnic prodigiós que al llarg de més de mig segle li ha permès conrear amb excel·lents resultats la pintura, el dibuix, el conceptual, l’assemblatge i la poesia visual, recorda que “les classes de Muxart eren estimulants perquè li agradava molt parlar i que els alumnes comentéssim el que explicava”. A més, passava moltes diapositives a classe –parlem de principis dels 70–, moltes de les quals eren d’obres d’artistes que havien triomfat durant les últimes dues o tres dècades practicant un art d’una efervescència trencadora. “Ens mostrava imatges dels expressionistes abstractes, però també del Grup CoBrA [un grup de pintors sorgit a Amsterdam, Brussel·les i Copenhagen en la immediata postguerra i integrat per noms tan interessants com Asger Jorn, Karel Appel i Pierre Alechinsky], de la nova figuració francesa –Pierre Soulages, Yves Klein– i Henry Moore, entre altres”.

Significativament, una de les ensenyances que Andreu Terrades més agraeix al Muxart professor no té a veure amb les maneres de crear art sinó de mirar-lo. “Ens va forçar a anar més enllà de la pura contemplació d’un quadre i ens va ensenyar a fer-ne una anàlisi visual, a fixar-nos en tots els detalls, en els jocs dels colors, en les composicions, en les pastositats”.

Muxart no va influir prou en la concepció creativa de Terrades, autor d’una pintura molt plana, per fer-lo decantar cap a la pintura matèrica. D’ell, però, Terrades en va aprendre una lliçó molt present en tot el que ha fet. O si més no en la relació –versàtil, oberta i curiosa– que sempre ha mantingut amb l’art. “En Muxart ens va fer veure que tot està relacionat, que el factor humà sempre uneix tots els corrents i estils perquè, al cap i a la fi, totes les obres han estat fetes per persones, i això les vincula”. Esporgada de poesia i vaguetats, la frase és tota una declaració de principis: contra l’obtusitat estilística i la creativitat de pilot automàtic, cal tenir sempre una actitud antidogmàtica, predisposada a l’exploració i tendent a la provatura.

Ramon Canet, un artista que se sap totes les lliçons de la història i que des de quasi sempre ha practicat una abstracció rotunda i elegant, recorda que “en Muxart ens donava als alumnes una total llibertat per fer el que volguéssim. Podíem pintar el que ens venia de gust. Si un volia pintar d’una manera acadèmica i amb model, li donava instruccions i el corregia; si un altre volia fer abstracció, doncs feia el mateix”. Canet també diu que Muxart resultava molt estimulant –casualitat o no, el mateix qualificatiu emprat per Terrades. Ho atribueix al fet que, a més de ser professor, era també pintor. “No era només un professor que ensenyava, sinó que era un pintor que feia classes. A mi m’agradava més com pintava que no pas el que pintava, és clar que per a mi el com sempre és molt més important que el què”.

Ramon Canet també recorda que “Muxart tenia un absolut domini de l’ofici, sobretot en termes de color i de composició. Un pintor de qui ens parlava amb molt entusiasme –continua– era Arshile Gorky, de qui el meravellava el sentit per a les composicions”. Tot i que el recorda com un professor seriós, Canet en diu que era un home “molt atent, sempre disposat a ajudar i un dels més oberts de tota l’escola. Quan de vegades jo li deia, desanimat, que no sabia què havia de pintar, ell em responia: vés al bar i fes-te un carajillo”.

Nat a Martorell el 1922 i mort a Barcelona fa pocs dies, Jaume Muxart hauria de tenir aviat una exposició d’envergadura que ajudés a definir el seu lloc –més important del que l’escassa atenció mediàtica dispensada a la seva defunció podria fer pensar– en la història de l’art català.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.