Exposició

Rinus Roelofs. L'escultura de les matemàtiques

CosmoCaixa presenta el recent treball de l’escultor i matemàtic holandès

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“La matemàtica és la ciència de l’ordre i la mesura, de belles cadenes de raonaments, tots senzills i fàcils”
René Descartes

“L’art requereix harmonia i la matemàtica és la manera d’expressar aquesta harmonia”
Fernando Roman

CosmoCaixa presenta el recent treball de l’escultor i matemàtic holandès Rinus Roelofs (1954) a través d’un grup de 9 escultures situades a l’exterior del museu, concretament en el jardí, tot i que en un primer moment s’exhibien en una sala. De totes maneres trobo més adient que les escultures es puguin contemplar a l’aire lliure, tenint en compte que la majoria de les seves obres solen estar instal·lades en espais oberts, com parcs, jardins, places, i també en espais privats. Roelofs va estudiar Matemàtiques Aplicades a la Universitat Tècnica d’Enschede i l’especialitat d’escultura a l’Acadèmia d’Art de la mateixa ciutat holandesa. Actualment viu i treballa a Hengelo. De fet, es tracta d’un artista no gaire conegut dins de l’àmbit de l’escultura contemporània, però que gràcies a la iniciativa que ha dut a terme CosmoCaixa en presentar-lo a Barcelona, dins de les Festes de la Laia 2019, ha servit per adonar-me de la seva qualitat creativa. Abans d’exposar aquí, a finals de 2018, va donar una conferència a l’Auditori de Caixaforum de Barcelona, que portava com a títol L’art de les matemàtiques”, dins del Congrés Internacional MATRIX 2018. Aquest congrés anava dirigit als museus de matemàtiques existents al món, així com a altres institucions i persones interessades en la divulgació de les ciències exactes, com també als dissenyadors i creadors d’exposicions de mòduls.

 


Art matemàtic. Escultures de Rinus Roelofs
CosmoCaixa

Isaac Newton, 26. 08022-Barcelona
Fins el setembre de 2019


 

Encara que és la primera vegada que veiem el seu treball a la ciutat, ja havia exposat en altres ocasions a l'Estat espanyol, com per exemple l’any 2009 al Planetari de Pamplona, amb la mostra Metamorfosi, de la que el seu comissari, Javier Barrallo, professor de matemàtiques de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UPV, assenyalava que les escultures es construïen amb “peces que s’acoblen sense cap tipus d’elements auxiliars”. L’exposició era un homenatge a Maurits Cornelis Escher (1898-1975), nascut a prop de la ciutat natal de Roelofs, i de qui vam tenir l’oportunitat de veure una exposició antològica al Palau Gaviria de Madrid, el 2017. Escher va destacar pels seus dibuixos en dos o tres dimensions, així com per la predisposició a l’horror vacui, provocant que en els seus quadres hi hagués un gran nombre de personatges o elements geomètrics, fent un us sofisticat de les il·lusions òptiques. En els seus treballs es fusionen la ciència i la natura des del rigor analític, i la geometria, les matemàtiques i els números ocupen un paper destacat en els seus dibuixos i gravats. A Roelofs se’l considera el successor d’Escher, ja que ambdós coincideixen en representar figures/estructures impossibles i imaginades, on l’estructura espacial mitjançant la simetria origina una metamorfosi superficial. Fa vint anys Roelofs ja va exposar a Roma dins dels actes del centenari d’Escher.

Poliedres dobles. Foto: Ramon Casalé

Quan hom observa les escultures de Roelofs hi veu referències d’altres escultors contemporanis, cas de José Maria Yturralde, Sol Lewit, Anthony Gormley, Carlos Séquin i Bathseba Grossman, però en realitat només les hi podem relacionar perquè es tracten de construccions abstractes, ja que la seva singularitat prové de que per crear-les intervenen conceptes matemàtics. Modela les peces per parts, com encaixant-les, i les va entrellaçant fins a obtenir-ne el resultat final. De fet, el mètode de creació de les seves obres es basa en “simulacions fetes amb els programes informàtics”, encara que aspectes com la imaginació, el coneixement dels conceptes matemàtics i òbviament, l’experimentació, són essencials per construir-les. Un exemple de que li interessen aspectes que van més enllà de les pròpies escultures és quan s’endinsa en el camp de la instal·lació, com per exemple realitza un rellotge digital d’aigua, en que  la lectura del temps es mesura per les bombolles que es produeixen a la superfície de l’aigua gràcies a una xarxa de ruixadors.

Foto: Ramon Casalé

Respecte a les nou escultures que formen part de l’exposició Art matemàtic a Cosmocaixa, corresponen al període 2008-2018, són d’acer i ferro, i tenen unes dimensions entre 0,50 i 3 metres d’alçada, que són la majoria . L’artista holandès també empra altres materials com el paper, la fusta i l’acrilat , depenent del tipus d’escultura que vol representar. La manera que té de treballar és molt peculiar, ja que empra les tecnologies més avançades en el camp informàtic aplicat, en aquest cas, a la representació artística tridimensional, per això utilitza una imatge renderitzada, una animació o un model físic en 3D construït mitjançant l’ús “de fresat CNC, el tall per làser o la creació ràpida de prototips”.

Columnes helicoidals. Foto: Ramon Casalé

En el cas de les escultures en paper de la sèrie Elevations and Stellations, que no s’exposen a Cosmocaixa, es fonamenten en les il·lustracions que va fer Leonardo Da Vinci per al llibre de Luca Pacioli De Divina proportione (1509). I també fent referència a l’artista florentí, són molt conegudes les seves instal·lacions denominades cúpules Leonardo, ja que consultant uns dibuixos d’ell, els reinterpreta a partir de la utilització d’”un sistema de construcció d’entramat de barres amb les que realitza cúpules i esferes a partir d’elements simples”. Da Vinci va iniciar una mena de sistema com és el de muntar una estructura a base de palets per construir cúpules tridimensionals.

Les escultures que s’exhibeixen demostren que existeix una bona sintonia  entre l’escultura i les matemàtiques, per això hi ha poliedres, tessel·lacions del pla i de l’espai –una tessel·lació és quan tapes una superfície amb un model de formes planes que puguin sobreposar-se i que no hi hagin buits–. També hi ha poliedres duals, estelats, elevats, així com altres construccions més complicades com són la transformació de vèrtexs en cares, posar piràmides a les cares, etc.

Poliedres dobles. Foto: Ramon Casalé

En primer lloc hi ha la peça Columna helicoïdal I (2018), d’acer corten, on es veuen una sèrie de cares poligonals connectades i plegades, fent-les pujar helicoïdalment formant una columna. Cadascuna de les cares està foradada per poder veure les interseccions. En canvi Nus cilíndric (2016), de ferro colat, és bastant diferent a la resta d’escultures, on s’aprecia un cilindre en que les línies entrecreuades s'han canviat per cadenes de forats que es troben al mig de la peça.

F.C.3. Estructura bàsica de tessel·lat arquimedià 4.4, 3.6  i Columna helicoïdal 2, ambdues del mateix any (2018) i fetes amb alumini sorrejat,. són dos clars exemples d’unir les mateixes peces sense que hi hagin forats. Una particularitat d’aquestes escultures és que poden ser infinites, ja que l’artista pot anar incorporant peces indefinidament.

Poliedres dobles. Foto: Ramon Casalé

Les peces més petites de l’exposició són els Poliedres dobles.(2018). Encara que es mostrin per separat formen part del mateix conjunt. Cadascuna d’elles té un color diferent: blau, verd i groc, però estan construïdes amb els mateixos materials: acer amb revestiment de pols. En realitat es tracta d’una combinació de dos poliedres –que són cossos tridimensionals amb cares planes-. L’obra més antiga és Forats connectats, del 2008, també titulada F.C.1. Estructura bàsica de ressel·lat arquimedià 6.3, d’acer corten. La importància del buit és ben evident a diferència de les altres. Es percep com la forma de nus facilita la connexió dels diversos recobriments de l’escultura. I finalment, F.C.2.Estructura bàsica del dual del tessel·lat arquimedià 6.4, 3.4 (2018), d’acer amb revestiment de pols, de color groc, també alterna l’espai buit amb el ple, amb la particularitat que pot expandir-se tant horitzontal com verticalment.

Estructura bàsica de tessel·lat arquimedià. Foto: Ramon Casalé

Segons Javier Barrallo,  l’obra de Roelofs es basa en un “gran domini de l’ordre dins de l’espai”. Precisament, ell mateix, juntament amb un altre professor de la Politècnica de València, Ricardo Zalaya, van editar l’any 2004 un treball sobre la classificació de l’escultura matemàtica, on relacionaven l’art amb les matemàtiques. Això indica que des de fa temps existeix un gran interès en relacionar, o el que és el mateix, en promocionar la divulgació de les matemàtiques a tothom, demostrant que no es pot separar la ciència de la quotidianitat, com també succeeix en el terreny de l’art. Per això, Rinus Roelofs combina totes dues vies de comunicació visual, emprant l’ordinador com una mena de llibreta d’apunts on les seves idees es fan realitat “en primer lloc com una imatge a la pantalla i aleshores és quan decideixo quin serà el proper pas per veure-les visibles físicament”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.