Memòria de l'art

Velles històries de barbàrie anti Picasso

El llibre 'Picasso en el punto de mira' inventaria i analitza les agressions que l’obra i la figura del pintor van haver de suportar els darrers anys del franquisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Picasso en el punto de mira és el títol del llibre que ha publicat Nadia Hernández Henche a la col·lecció “Memoria Artium”, que coediten sis Universitats catalanes i dos museus d’art de Barcelona. És un treball potser més propi de la historiografia social que no de la historiografia de l’art, ja que inventaria i analitza les agressions que l’obra i la figura de Picasso van haver de suportar els darrers anys del franquisme, més concretament des del norantè aniversari del pintor (octubre del 1971) fins la desaparició de Franco (novembre del 1975), que és el període que la investigadora ha examinat.

Assalts, incendis, destruccions, robatoris, explosions, amb pintades insultants la major part de les vegades, es produïren sovint en galeries d’art, llibreries, editorials, i persones físiques, per la seva implicació en exposicions, llibres o actes que tenien Picasso de protagonista. El pintor tenia aleshores una consideració pública ambigua a Espanya: ell fins 1973 encara vivia, i el franquisme oficial es veia obligat a tolerar el respecte a la seva figura. Picasso era un antifranquista declarat, que vivia exiliat, però el seu prestigi internacional extraordinari i alhora la seva condició d’espanyol universal posaven al govern en una situació molt incòmoda: denigrar-lo ja no era possible, però adular-lo tampoc era convenient. Per això es toleraven els homenatges que se li feien des del món cultural, però no es feia gran cosa contra els atacs sovint ben violents que dirigien a Picasso una munió de grups i grupuscles de l’extrema dreta, sovint en connivència evident amb les autoritats o els seus subordinats.

Paral·lelament, però, l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, tot i ser un franquista de conveniència, com és lògic, era dels picassians més tossuts perquè havia aconseguit per a la seva ciutat un gran museu monogràfic sobre el pintor, i no pensava renunciar a un èxit tan important que hauria estat cobejat per moltes altres ciutats del món, i de la mateixa Espanya, és clar.

Nadia Hernández fa l’inventari de molts d’aquells col·lectius hostils fins la violència a la figura de Picasso, i en relata les gestes: Acción Universitaria Nacional, Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), Círculos José Antonio, Fuerza Nueva, Fuerza Joven, Frente Nacional de la Juventud, Grupos de Acción Sindical, Partido Español Nacional Sindicalista (PENS), Guerrilleros de Cristo Rey, Guardia de Franco, entre altres. Són noms que ara han desaparegut del nomenclàtor polític, però que han estat substituïts per altres de la mateixa corda, bé que amaguin detalls essencials de la seva ideologia, com l’aversió al poder dels vots en política, cosa que aquells no ocultaven perquè la “legalitat” de l’època ho avalava, mentre que la d’ara formalment ho proscriu... fins a cert punt.

Mentre tant els ministres franquistes més oportunistes, com Fraga Iribarne, o els sectors de Falange més moderats, tampoc perdien l’ocasió d’instrumentalitzar el nou museu barceloní per a intentar rentar-se la cara davant del món. Que Angel Sanz-Briz l’ambaixador espanyol després famós per haver ajudat jueus en perill d’extermini en ple Nazisme, aconsellés l’ús del nom de Picasso per a contrarestar la mala fama del Règim, o l’expressió del paper contradictori jugat per gent com Blas Piñar en tot això, són algunes de les moltes perletes que ornen el llibre. “No soy tan tonto para cometer estas torpezas” manifestava públicament Piñar quan se l’acusava d’haver induït els seus Guerrilleros a destruir litografies de Picasso. Nadia Hernández documenta també com, en paral·lel a aquestes reaccions positives del Règim, contràriament encara hi havia multes i prohibicions policials davant conferències o actes sobre el pintor, igual que ho fa dels actes vandàlics antipicassians.

L’autora exhuma documents en aquest sentit, provinents de l’Arxiu Nacional de Catalunya, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, de l’arxiu del Ministerio de Asuntos Exteriores, de l’Archivo General de la Administración, de l’arxiu de la Fundació Palau i Fabre, d’arxius privats de gent propera a la qüestió i d’altres fons, així com d’una àmplia bibliografia en la que inclou moltes referències de premsa de l’època, i publicacions coetànies als fets, de circulació restringida.

Segons ella els escenaris d’aquells atemptats foren Barcelona, trenta cinc vegades, València, disset, Palma, tres, altres llocs de Catalunya, quatre. Però el llibre també inventaria els atacs, fins a un total de cent vint, a la resta de l’estat espanyol: Madrid en va rebre vint-i-quatre, diversos llocs del País Basc –inclosos els de la banda francesa i Navarra- setze, Saragossa, quatre, Santander, tres...

No va acabar aquí aquella mena de barbàrie. El tristament famós atemptat amb bombes a la casa de Joan Fuster a Sueca, per exemple, va ser força posterior, el 1981 –just quan feia cent anys del naixement de Picasso–, i quan Franco ja no hi era. Això però, ja cau fora del marc d’aquest llibre tan aclaridor. I el més inquietant és que els gèrmens que provocaven aquelles accions no s’han extirpat pas, a dia d’avui.

Picasso en el punto de mira
La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo

Nadia Hernández Henche
Mamoria Artium, 24

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.