Els Pressupostos, tot un dilema

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’hora de tancar aquesta edició, tant Esquerra Republicana com el PDeCAT ja han fet entrar l’esmena a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat que serviria, si res no canvia d’ací a dimecres, per a tirar enrere la proposta de comptes de l’executiu de Pedro Sánchez. La negativa és comprensible en un context en què, tal com argumenten els partits independentistes amb representació al Congrés, el Govern Sánchez no ha fet res per convèncer-los. Certament, no hi ha hagut cap gest contra la repressió. La Fiscalia General de l’Estat, malgrat el canvi de titular, no ha rebaixat les peticions de penes. L’Advocacia General de l’Estat acusa els promotors de l’1 d’octubre de sedició, i rebaixa la demanda de pena contra persones innocents de 25 anys a 15. Molts barons socialistes han adoptat el discurs de l’extrema dreta i demanen, fins i tot de manera oficial, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Josep Borrell, des del Ministeri d’Afers Estrangers, fa campanya fora de l’Estat espanyol per combatre amb mentides descarades els arguments de l’independentisme. Mentrestant, la via del diàleg avança a pas lent. La figura del relator és una mostra de bona voluntat de diàleg, però encara indefinida i, per tant, insuficient. I, alhora, la dreta guanya terreny a còpia d’un odi contra tot allò que té relació amb Catalunya que fa feredat. Així mateix, com se sap, la tònica d’aprovar partides pressupostàries i no executar-les és ben habitual en els compromisos d’Espanya amb Catalunya. Per tant, el no als pressupostos és més que justificat.

Arribats en aquest punt, cal pensar en les conseqüències de cada decisió. La dignitat és primordial en casos com aquest, però també ho és l’altura de mires. Tal com s’ha dit des d’algunes presons, concretament des de Puig de les Basses, cal evitar que Sánchez caiga. La voluntat de diàleg és visible, però Sánchez fins ara no ha solucionat res. Tanmateix, amb una dreta in crescendo, competint en anticatalanisme, amb un 155 dur i prolongat més que anunciat —que afectaria l’educació i els mitjans públics— i amb bona part del PSOE  fent seu aquest relat, hi ha una suma de factors que converteixen Sánchez més en una solució que no en un problema. 

És cert que ha menystingut els independentistes assumint que ell és el mal menor que hauran de suportar si no volen trobar-se amb escenaris polítics més contrariats. D’ací ve la seua manca de gestos. També de les pressions d’una dreta que mira de liquidar el PSOE tal com passa a Alemanya, França, Grècia i tants altres països d’Europa, on la socialdemocràcia tradicional esdevé residual, amb tota la gravetat que això comporta. Un fet al qual contribueixen des de dins del PSOE mateix, on Emiliano García-Page, Susana Díaz, Guillermo Fernández Vara, Alfonso Guerra i Josep Borrell fan d’aprenents de Manuel Valls i opten per un camí que no tindrà un bon final per al seu partit. Només la dreta i la ultradreta es beneficiarà d’aquesta deriva. De fet, ja se’n va beneficiant.

Amb tot aquest context, i malgrat tot, què li convé a l’independentisme? Empassar-se el gripau dels pressupostos i mirar de teixir complicitats, amb totes les contradiccions que això implica? O fer caure els pressupostos, deixar que el PSOE i Podem perden un combat contra la dreta més anticatalanista i esperar un nou 155 i més repressió? Certament, és un dilema molt difícil de resoldre amb gent a la presó i a l’exili. Però sovint fer un pas enrere és necessari per a avançar quan, a l’altra banda, els altres només volen retrocedir. O més aviat, que caiguem pel precipici.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps