Qui són els nacionalistes?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després d’haver vist la plaça de Colom de Madrid convertida en la Plaza de Oriente 3.0, tant el Partit Popular com Ciutadans ho tindran molt complicat per qualificar novament de “nacionalistes” formacions com el PNB, Compromís, Esquerra o el PDeCAT. Qui ha promogut una concentració tan colossal de banderes nacionals –i bastantes més que n’esperaven– queda deslegitimat per tal de referir-se amb aquesta terminologia a l’adversari polític. No és un furibund nacionalista Pablo Casado? No ho ha demostrat ser, de ja fa temps, un Albert Rivera que no veu persones sinó espanyols quan ix al carrer? Què hem de dir del genet Santiago Abascal, el seu irreverent company de manifestació, aquest patriota de cap a peus per qui l’exèrcit i la guàrdia civil tenen més valor que no el Quixot o un quadre de Velázquez?

L’escena de diumenge a Madrid, amb una nodrida presència de representants polítics valencians, introdueix un factor distorsionador: qui és el nacionalista, qui són els nacionalistes? Isabel Bonig continuarà alertant que el Botànic és un “govern nacionalista”? Toni Cantó insistirà a dir-li “PSC valencià”, al PSPV, i mantindrà la seua teoria extravagant sobre l’adoctrinament a les escoles públiques? Qui ha evidenciat ser més nacionalista, al capdavall?

En els seus tres anys i mig de govern, el Botànic no ha seguit, precisament, una agenda rupturista. Més aviat tot el contrari. Alguns sectors ubicats a l’òrbita al Bloc han acusat el Consell de contemporitzar en excés, de ser massa tímid en determinades matèries. La no culminació de la reciprocitat d’emissions entre TV3 i À Punt, la no entrada de la Generalitat Valenciana com a membre de ple dret de l’Institut Ramon Llull, un requisit lingüístic a l’administració que ha quedat ben lluny d’allò que s’esperava o la comarcalització que mai no es consuma són alguns dels retrets que hi posen. La gelor botànica envers el Govern català d’ençà del referèndum de l’1 d’octubre, la declaració d’independència i l’empresonament i la marxa a l’estranger de bona part de l’executiu, cou i molt al nord del Sénia.

El cap de setmana passat, sense anar més lluny, la principal líder de Compromís, Mónica Oltra, menystenia la posició de Carles Puigdemont en una entrevista a la versió valenciana d’ElDiario.es. Com a vicepresidenta del Consell i en relació a Catalunya, Oltra ha mantingut una posició que ha desconcertat els seus companys i companyes de coalició. Tampoc no s’ha estat de repetir que ella, de nacionalista, no ho és gens. Tan sols cal recordar aquella conferència de premsa iniciàtica en què, com a portaveu del Govern valencià, va aparèixer amb un full en què es podia llegir el seu nom imprès en color negre amb una o tancada escrita en roig i amb un cos de lletra sensiblement més gran. Res de Mònica, ella és Mónica. En castellà. Ací i a la Xina popular, que diria Carod-Rovira.

Malgrat l’allau de declaracions, tergiversacions i desinformacions vessades per part de l’oposició en tot aquest temps, el Govern valencià no s’ha significat, ni de bon tros, per posar en pràctica un discurs eminentment identitari. Ha fet passes en favor de la normalització de la llengua i ha remarcat el valencianisme de tall progressista que el caracteritza, però sobretot ha primat el pragmatisme. No sols tenim l’exemple d’Oltra. L’essència de la federació socialista valenciana –a desgrat de Ximo Puig i del seu conseller d’Hisenda, Vicent Soler– és més pròxima al PSOE que no al primigeni i romàntic PSPV. El propi Puig no va tenir inconvenient a provocar la caiguda de Pedro Sánchez que va propiciar l’abstenció socialista a la segona investidura de Mariano Rajoy, de la mateixa manera que va posicionar-se del costat de l’andalusa Susana Díaz en la pugna successòria del socialisme espanyol. Res a veure amb la posició adoptada pels líders del PSC o el PSIB.

Per tant, és més nacionalista el Govern del Botànic o la multidreta que compta els dies –113– que falten per tractar de rellevar-lo el 26 de maig?. “Apasionantes imágenes de lo que estamos viviendo hoy en Colón”, piulava Cantó diumenge a Twitter, tot enllaçant un vídeo amb milers i milers de banderes espanyoles als peus de la bandera espanyola gegant que presideix la plaça de Colom. “En Colón haciendo un selfie a la española!” [sic], va piular també al costat d’un altre vídeo en què se’l veia fotografiant-se amb alguns dels concentrats, mentre feia la ve baixa amb la mà. V de Vox.

Isabel Bonig va mostrar-se tan o més eufòrica, qualificant la jornada de “vibrant” i escrivint a la mateixa xarxa social que es trobava a Madrid defensant una “ESPAÑA libre” i “unida”. Una Espanya amb majúscules. En una entrevista recent a aquest setmanari, la pròpia Bonig no tenia problema a intitular-se “nacionalista espanyola”, i aquest cap de setmana, al diari Levante-EMV, es negava a qualificar Vox d’extrema dreta alhora que aplicava la denominació “extrema esquerra” en el cas de Podem.

Amb el judici als polítics catalans que comença avui, l’ofensiva ultranacionalista corre el risc d’agafar més i més volada. Sí, encara és possible. Ateses les circumstàncies, no és descartable que arribem als comicis de maig amb tres partits nacionalistes acusant de nacionalistes tres que no ho són tant o que directament no ho són. Una paradoxa sensacional, sens dubte.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).