Corre la brama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer córrer rumors, difamacions, conspiracions i mentides se n’ha escrit prou. Arran de les victòries presidencials de Trump i Bolsonaro, o de l’aparició de Vox a Andalusia, un dels temes de conversa ha estat la difusió d’informacions esbiaixades o directament falses, destinades a condicionar el vot dels ciutadans apel·lant a les pors més instintives i als prejudicis més arrelats.

A casa nostra s’ha especialitzat en aquesta matèria el periodista Marc Argemí, professor de la Universitat Internacional de Catalunya i autor de llibres com Rumors en guerra. Desinformació, internet i periodisme (Acontravent, 2013) i El sentido del rumor (Península, 2017). Explica Argemí que “les xarxes socials són l’hàbitat que estava esperant el rumor per a recuperar la seva hegemonia en el competitiu món de la informació”.

La tensió de la situació política a Catalunya i, per tant, l’interès de la ciutadania en l’actualitat, ha convertit el país en un caldo de cultiu propici a la rumorologia, especialment en els moments de més desconcert. Aquests rumors, que arriben a través de cadenes de Whatsapp farcides d’emoticones, perfils anònims de Twitter o pàgines de Facebook amb milers de seguidors rere les quals no sabem qui hi ha, prenen una força especial en moments de desorientació.  Recordem, per exemple, la tardor del 2017, quan al mòbil ens hi arribaven missatges explicant que “un amic Mosso d’Esquadra de no sé qui sap de bona font que no sé què” i que havíem de desmentir moltes d’aquestes informacions als nostres familiars més grans, que les donaven per bones perquè els l’havia passat innocentment algú del seu entorn.

Sempre m’he preguntat qui són els benefactors anònims que creen els acudits. Hi ha algú que té una idea enginyosa i la posa en circulació de manera desinteressada per al gaudi comú. Com en tota tradició oral, sempre hi ha un individu al darrere que n’és l’origen, encara que els reculls que ho posen per escrit ho liquidin amb un “anònim”, “tradicional” o “popular”. El mateix passa amb tota aquesta rumorologia, que no apareix per generació espontània, sinó que sorgeix responent a uns interessos ben concrets i, alhora, amb un esperit ben diferent al del creador d’acudits. 

Passada la tardor del 2017, es pot dir que la política catalana segueix en una situació de desconcert. La repressió posterior al referèndum va deixar l’independentisme sense unes fites temporals clares. Fins ara ens havien estat marcats uns temps, ja fos arribar al 9 de novembre, a les eleccions plebiscitàries o a l’1 d’octubre. El fet de no tenir uns terminis diàfans, malgrat tenir uns objectius ben clars, ha estat l’estat natural d’aquest moviment polític durant moltes dècades, però ha agafat de nou a bona part d’aquells que s’hi han afegit en períodes més recents. D’aquí la desorientació actual. Hi ha qui aprofita aquesta comprensible confusió per escampar porqueria amb els mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast.

Enumerem-ne uns quants exemples. Primer feien córrer la brama que l’estat espanyol deixaria anar l’Oriol Junqueras abans de les eleccions del 21 de desembre perquè “qui els fa veritablement por és Carles Puigdemont”. La realitat ha estat tota una altra i no cal ni que la comentem. Després de les eleccions  del 21 de desembre es feia circular el rum-rum que els presos polítics estaven limitant l’acció de la política catalana –“ostatges”, en deien- perquè el que volien era sortir de la presó el més aviat possible. Especialment s’apuntava a  Esquerra Republicana i Òmnium Cultural per no haver secundat accions de gestos molt abrandats però poc eficaços: contràriament, ara veiem com precisament són Cuixart i Junqueras –juntament amb Romeva- els que adopten un perfil més contundentment polític davant del tribunal i no sembla que es moguin empesos per cercar la clemència. També s’havia difós per Twitter una foto de Junqueras amb Soraya Sáenz de Santamaría intoxicant sobre una possible rendició del vicepresident davant l’anterior govern espanyol. Ara ella mateixa ha declarat al judici que “a Junqueras només li interessava parlar del referèndum”. Els partits independentistes també havien d’haver aprovat els Pressupostos Generals de l'Estat al Congrés, consumant una traïció que s’estava ordint des de les presons, fins i tot arribant a parlar de trasllats nocturns en helicòpter fins a Madrid

La realitat pot ser molt tossuda, però els rumors cerquen un efecte immediat en la presa de decisions dels ciutadans. Cal estar amatents i saber que no sorgeixen del no-res, sinó que diversos sectors ideològics poden estar utilitzant-los com un Cavall de Troia que accedeixi a la nostra intimitat, que és allà on tenim les defenses abaixades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).