‘Fake news’: el poder tòxic de voler creure

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El record fa uns dies d’una de les ‘fake news’ més salvatges de la història d’Espanya, a propòsit dels atemptats als trens de Madrid de l’onze de març de 2004, ens recorda com de vells són alguns fenòmens nous. De les hores intenses que transcorregueren entre la carnisseria i les eleccions generals, encara en una relativa incertesa sobre l’autoria, se’m va quedar gravada una frase del periodista Iñaki Gabilondo: «Hi ha mitja Espanya desitjant que siga un atemptat islamista i mitja Espanya que vol que haja estat ETA».

El dolor de les víctimes, la magnitud de la tragèdia, no haguera canviat gens ni mica. Però sí la lectura política. Per això l’esforç ingent del PP de José Maria Aznar, Ángel Acebes i l’entorn mediàtic per fer una atribució còmoda als seus interessos polítics. Després de la participació absurda en la segona guerra a l’Iraq, fent d’assistent  servil de George Bush Jr., a Aznar l’atemptat el situava en una posició incòmoda. Si els morts els podia llançar a la gepa d’ETA, el tema canviava. I l’opinió pública afí als conservadors podia respirar tranquil·la. No sols volien creure que havia estat l’organització terrorista basca: necessitaven creure-ho. 

La força de les renovades fake news, un fenomen que trobareu explicat en aquest sensacional i pertorbador reportatge de Víctor Maceda, és precisament aquesta. En un recomanable llibre de Joan Julibert, El poder de la mentida (Edicions Saldonar, 2018), l’autor recupera una frase concloent de la filòsofa Hannah Arendt: «Les mentides resulten sovint més versemblants, més atractives que la raó, que la realitat, perquè qui menteix té el gran avantatge de conèixer per endavant el que la seva audiència vol o espera escoltar».

De vegades la veritat amb majúscules s’obri pas, per molt que Pablo Casado recupere la teoria de la conspiració de l’11M. El PP va pagar la manipulació perdent les eleccions. Aquestes coses, tanmateix, funcionen de vegades. Tot just, per la predisposició del receptor a creure, per la necessitat de creure. Hi ha un personatge de la vida política valenciana i estatal que exemplifica molt bé aquesta idea, Toni Cantó. El candidat de Ciutadans porta mesos desplegant un discurs absurd, mentider i tòxic al voltant de la realitat política valenciana. El gruix dels votants Ciutadans saben que el discurs de Cantó és una gran merda hiperbòlica que barreja els vells fantasmes de la Batalla de València amb els nous espectres del «procés» per construir un relat que, bàsicament, consisteix a dir que en País Valencià som a quatre telediaris de tenir un moviment independentista com el de Catalunya. Amb Compromís i el sistema educatiu com a punta de llança.

Fa vergonya aclarir que la realitat no és aquesta: les prevencions i complexos respecte de les relacions (culturals i econòmiques eh!, res de coses rares) de l’administració botànica amb Catalunya han estat més que evidents. I les línies en valencià són tan doctrinàries que els xiquets tenen el castellà com a llengua de comunicació habitual, però ja se sap que posar Dani Miquel en classe o parlar d’unitat lingüística ja és motiu de campanyes infames i difamatòries. 

Cantó menteix i manipula, s’inventa coses, diu que el castellà està en perill, solament perquè escolta a algú que parla la llengua autòctona pel carrer. S’ha convertit en un polític fake, en una caricatura, una mena de Paquita Rebentaplenaris sorgida del barri de Salamanca de Madrid, amb un desconeixement tremebund de la realitat valenciana. Un despropòsit. La pregunta pertinent és la quantitat de gent que sap que la realitat és diferent que està disposada a comprar el missatge. Únicament perquè vol que siga veritat. Perquè necessita que ho siga. És com aquell penal injust que xiulen a favor del teu equip però estaràs disposat a cremar-te la retina veient repeticions per trobar un contacte, una mà en l’esquena, un frec amb el genoll, quelcom, el que siga, que justifique la senyalització. 

La possible errada greu de Cantó i de Ciutadans és creure que la política és com el futbol, que els blocs ja estan totalment definits, i que si vol competir amb els companys de trinxera (PP i Vox) ha de fer-ho amb les seues armes. S’obliden del votant va arribar a Ciutadans escandalitzat per la corrupció, pel seu liberalisme econòmic (la socialdemocràcia dels inicis no la creia ningú) o simplement perquè correguera l’aire. L’anomenat espai de centre. Albert Rivera i Cantó, tanmateix, parlen per a hiperventilats. Un hipotètic regal al PSOE que ha estat la raó de l’avançament de les eleccions estatals i autonòmiques.

Tampoc no voldria caure jo en la trampa d’escriure allò que vull creure. Fa uns dies, li preguntava a una companya periodista quants dels votants de Ciutadans deixarien de votar aquesta formació escandalitzats per la campanya agressiva de Cantó. «Ningú», va contestar amb seguretat. Una resposta que vaig connectar amb una discussió que havia tingut feia temps amb una persona. «De veritat creus que estan passant totes aquestes coses?». «No. Però això no significa que no puguen passar», em va respondre. 

El boirós territori en el qual l’engany és assumit com una exageració abrupta però digerible, acceptable. L'arma que està operant grans canvis en l'escenari polític global. Malament rai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.