Perdó extemporani

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les declaracions del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, exigint que Espanya demani perdó pels greuges comesos a l’Amèrica Llatina han excitat el “no nacionalisme” espanyol. Els diaris de Madrid van plens de columnes parlant de la “llegenda negra”, una pretesa interpretació interessada, malintencionada i antiespanyola de la història, impulsada pels enemics de l’imperi on no es ponia mai el sol. Els columnistes aprofiten per ressaltar les bondats dels conqueridors i les maldats dels conquerits, amb els seus sacrificis humans, les seves supersticions i l’autoritarisme dels seus governants. 

Aquesta mena de lectures sobre la història d’Espanya està en voga gràcies, en part, a la irrupció de l’extrema dreta en el panorama polític, tot apel·lant a la reconquesta, posant-se el casc de tipus morrió que portaven els soldats castellans i reivindicant la figura de l’almirall Blas de Lezo. No són els únics, però, que hi troben el gust. El ministre d’Exteriors Josep Borrell recomanava l’estiu passat –abans que VOX tingués representació parlamentària enlloc- el llibre Imperiofobia y leyenda negra de María Elvira Roca Barea, tot un èxit de vendes que, al lloc web de l’editorial, es promociona amb lloances del “no nacionalisme constitucionalista” de sempre amb noms com Arcadi Espada, Isabel Coixet o Mario Vargas Llosa

Josep Borrell ha respost les paraules del president mexicà d’una forma coherent amb la seva afició a aquest tipus d’historiografia: “Espanya no presentarà aquestes disculpes extemporànies que es demanen, sembla una mica estrany que en aquest moment es plantegi demanar disculpes sobre esdeveniments de fa 500 anys”. Des del PP encara hi han posat més cullerada i el seu portaveu Rafael Hernando li ha recomanat irrespectuosament a López Obrador “que estudiï una mica” i ha presentat els conqueridors com una mena d’herois justiciers: “els espanyols vam anar allà i vam acabar amb el poder de tribus que assassinaven amb crueltat i acarnissament als seus veïns”.

Si féssim cas d’aquests articles que proliferen a la premsa madrilenya i de les opinions d’aquests polítics, trobaríem que l’imperi espanyol hauria estat l‘únic de la història de la humanitat que conqueria territoris en benefici aliè i no pas per obtenir-ne tot tipus de riqueses i rendiments i espoliant a tort i a dret. Com que això no casa massa amb l’ús de la lògica, faríem bé de posar-ho en dubte. 

És cert que fer una lectura extemporània i descontextualitzada dels esdeveniments històrics pot tenir un punt gairebé ridícul. Ens ho recordaven uns cartells apareguts a la ciutat de València durant la tardor passada que, acompanyant un retrat de Jaume I portant un penjoll amb l’esvàstica, deien així: “9 d’octubre. Res a celebrar. No passaran. Antifeixistes sempre”. Molt possiblement l’autor d’aquella ocurrència tenia més a veure amb els invasors vinguts amb el Conqueridor que no pas amb la població musulmana de l’emirat de Balànsiya, tal com l’estat mexicà té més relació amb l’herència hispànica que amb l’imperi asteca. A Barcelona també hem vist com, no fa pas gaire, es va retirar l’estàtua del marquès de Comillas per haver estat esclavista, amb unes paraules del tinent d’alcalde dient que es tractava d’un “acte de reparació amb tots aquells que s’han sentit ofesos” per l’existència del monument, que no sé si eren gaires. 

Possiblement, l’únic que doni sentit a aquesta mena de gestos és l’existència contemporània d’una comunitat que encara avui tingui oberta la ferida d’aquells fets històrics, tal com Alemanya ha demanat perdó als jueus per l’Holocaust, Japó ha fet el mateix per les atrocitats comeses a Corea o el Canadà per la persecució de les cultures nadiues. En el cas dels països llatinoamericans, les comunitats indígenes segueixen existint malgrat els reiteratius intents d’assimilació en una llengua i una cultura que els són impròpies. Però això, tot s’ha de dir, no és només responsabilitat de la colonització espanyola, sinó també dels estats independents que la van succeir. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).