Alternances i sobresalts

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Em va impressionar la mirada d’incomoditat de Jordi Amat quan en un debat televisiu algú es va referir al “règim espanyol”. Segueixo la trajectòria d’Amat i li reconec un rigor analític que no abunda. Però la seva resistència a reconèixer l’Estat espanyol com a règim l’associo al vessant emotiu de les conviccions més que no pas al vessant del pensament crític. I ho entenc. Jo mateix he passat per aquí. Formo part de la generació de joves del tardofranquisme que desitjàvem tant enterrar la dictadura, que ens vam entusiasmar davant tot el que es va covar entre1977 i 1980. Semblava que havíem arribat a ser una democràcia. Jo m’ho creia. Fins i tot vaig emmarcar un pòster amb els colors de la bandera espanyola travessat pel crit “¡Viva la democracia!” en lletres negres. Però el cop d’estat fallit —o potser no tan fallit— del 23 de febrer em va posar —ens va posar­— davant d’un mirall: els aparells d’Estat, supervivents del búnquer del franquisme, havien engegat la seva pròpia maquinària que poc o res tenia a veure amb les flamants institucions de l’Estat estrenades amb la Constitució de 1978. Dos mons que anirien paral·lels i que, de tant en tant, convergirien o xocarien fent-se grinyolar l’un a l’altre.

El sobresalt del 23 de febrer de 1981 va truncar la normalitat formal que embolcallava no pas la primera alternança però sí el primer relleu. He dit normalitat formal, perquè el relleu no era un plàcid recanvi, sinó la culminació d’un encadenament de tensions escenificat en tres fases: la primera va fer tremolar el sistema estrenat amb prou feines feia quatre anys quan l’artífex de la Transició —i de la culminació de la nova restauració— Adolfo Suárez, va haver de dimitir per les pressions dels aparells de l’Estat beneïdes pel rei Borbó. Un cop més els aparells per damunt de les institucions. Després de la segona fase, l’escenificació de Tejero amb pistola assaltant el Congrés, vindria l’episodi final del recanvi: el president del Govern investit, Leopoldo Calvo Sotelo, en la seva primera conferència de premsa, suportava estoicament la pregunta d’un corresponsal estranger: “És potser Espanya una democràcia vigilada?”. 

Vigilada? Tutelada? Defectuosa? Un mostrari de sobresalts ha anat acompanyant la segona restauració al llarg de quatre dècades, centrant-se especialment en el moment de l’alternança, o bé provocant-la. L’esperança del 1982 pel triomf del PSOE l’esvairia la corrupció i el terrorisme d’Estat del GAL —un cop més, el aparells. I la regeneració invocada per la dreta arran de les victòries de 1996 i 2000 quedarien en no res l’11 de març de 2004 quan José Maria Aznar va voler carregar a ETA els morts de les explosions d’Al Qaida empenyent una apagada informativa. Després vindria el desgavell de José Luis Rodríguez Zapatero, que hagué de plegar abans d’hora en qualificar de desacceleració econòmica el que en realitat eren els símptomes de la Gran Recessió. Els sobresalts enfilen el cim el 2016 quan Mariano Rajoy, atrapat en un sistema que era una mena de tauler de parxís on les fitxes havien mutat en peces d’escacs, dóna escalf al primer cop postmodern espanyol. “Pedro Sánchez me dijo que iba a abstenerse. Me siento engañado”, proclama Felipe González el 29 de setembre del 2016 des de l’aeroport de Barajas. És el senyal, el pronunciamiento que convertirà Ferraz en camp de batalla per defenestrar Sánchez i muntar la gestora que dona la consigna d’abstenció a la investidura de Rajoy. Postmodern, líquid, no pas com els descrits per Curzio Malaparte, però cop al capdavall, en la mesura que altera la correlació de forces en benefici del poder. Un model de cop que es repetirà a Catalunya el setembre-octubre del 2017, i que Mariano Rajoy mateix sintetitza en una frase en el moment mateix en què anuncia el 155: “He cesado a los miembros del Gobierno catalán. Eso no se hacía desde la Segunda Guerra Mundial”. 

La moció de censura de l’1 de juny del 2018; després, la caiguda del govern Sánchez en no votar els grups independentistes catalans els Pressupostos de l’Estat, i finalment, la convocatòria de les les eleccions del 28 d’abril representen l’última sacsejada, i tanca una llista de fins a vuit sobresalts institucionals —la majoria vinculats a l’alternança— en les quatre dècades del sistema sorgit de la mutació del franquisme. Una restauració no gaire diferent de la desplegada per Cánovas i Sagasta el 1876. De fet, una repetició edulcorada i amb símptomes premonitoris d’estar covant un final semblant. Tots els components per poder parlar de règim. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri