Era una literatura com les altres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La famosa espontaneïtat i improvisació dels escriptors romàntics queda en entredit quan veiem que, la majoria, també eren erudits celluts, experts en literatura, folkloristes, savis de tota mena de maneres, personatges de memòries prodigioses. Sense memòria no hi ha literatura que valgui. El mestre Marian Aguiló, estudiós del nostre folklore, filòleg, creador de la Biblioteca Catalana i alhora poeta va aconseguir tots els premis als Jocs Florals. No sé si avui algú en valora els poemes. O els de la figura, gairebé mefistofèlica, de Manuel Milà i Fontanals, cappare de l’estudi de la literatura catalana i dels estudis romànics. Avui només se cita Milà pels treballs filològics dedicats sobretot al coneixement dels trobadors i de la poesia popular, a la pervivència d’una tradició catalana sovint poc coneguda, fins i tot oblidada pels acadèmics, però envigorida per aquella revolució romàntica que va trasbalsar Europa. Que va retornar a la llengua catalana un protagonisme social ben poderós. Milà també va ser un escriptor de ficció i jo diria que li hauria agradat ser recordat com a creador de narracions de gran profunditat històrica, com una mena d’Umberto Eco prematur i ferotgement català. La seva obra Cançó del pros Bernat és de l’any pioner de 1867, basada en la llegenda medieval de Bernat de Ribagorça, una obra que ens aboca a la memòria medieval, sempre interessant, perquè és alhora com la nostra societat d’avui i alhora no hi té res a veure; tan aviat ens fascina com ens repugna sense remei. Sempre el poder cru de la història. Per a Milà com per als altres escriptors de la Renaixença, l’estudi de la història té un efecte explosiu però sobretot bumerang. Perquè no només ens permet conèixer el passat del país. Permet a la tot just renascuda literatura catalana poder anar, amb el magí, més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol. Al primer escriptor que li recordo que parla d’independència és a Joaquim Rubió i Ors l’any 1841, quan sosté que “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions (...); però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri”.

Els escriptors del segle XIX català no volen pas ser escriptors provincians, supeditats a la literatura castellana ni a les modes procedents de cap altra. Més enllà de l’erudició dels savis llegidors, els escriptors s’espavilen com poden i fan una nova literatura gairebé del no res, com la van fer els russos, efectivament, però sense ser russos, i sense ser tanta gent. No parlarem mai prou de l’enorme esforç que va ser fer de la literatura produïda als Països Catalans una literatura com les altres, plenament europea, moderna i independent. Com les altres literatures normalitzades del món. En aquesta aventura, però, els escriptors en llengua catalana no estaven tan sols com els d’altres països romàntics i apassionats, les coses com siguin. Van rebre l’alè de la literatura germana renaixent d’Occitània. I d’alguna manera, com a l’Edat Mitjana, el català i l’occità van tornar a agermanar-se literàriament perquè no són la mateixa llengua però tampoc és cert que deixin de ser-ho. Tenen una relació entre sí molt catalana, un si és no és, indefinit com només sabem fer nosaltres.

La restauració a Barcelona dels Jocs Florals d’origen medieval, l’increment dels estudis històrics i literaris, els aplecs poètics, la vindicació del paisatge mediterrani i solar són, en bona mesura, una rèplica i una adaptació del felibritge a Catalunya, el moviment de recuperació de la llengua i cultura occitanes que capitaneja des de Provença Frederic Mistral, a l’altra banda de la frontera. Una frontera que ben bé no ha existit gaire, sobretot després de les grans migracions d’occitans cap a Catalunya. Mistral és el gran poeta que ha aconseguit triomfar escrivint en una llengua minoritzada, regional, com se’n diu aleshores. La seva obra poètica Mirèio (Mireia, del 1859) esdevé un èxit sense precedents i ràpidament Charles Gounod en fa una adaptació per a òpera, que no és dir poca cosa. El ressò internacional no pararà de créixer i l’any 1904 Mistral rebrà el premi Nobel de Literatura. Un èxit que potser és el final d’un recorregut. A la Coupo Santo, emblema de germanor entre occitans i catalans hi ha dues llegendes. La de Mistral hi diu:  “Ah! se me sabien entendre! /Ah! se me voulien seguí!”. La de Víctor Balaguer hi proclama: “Morta dihuen qu’és. / Mes jo la crec viva”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves