Votar en la memòria de la defensa pròpia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui té por de Twitter? Crec que és un gran instrument per practicar esgrima verbal, proposar opcions que difícilment s’obren pas en mitjans i posar a prova el sentit de l’humor. He llegit piulades de molt d’enginy, he vist com es difonen fins a fer-se virals alguns hashtags i algunes respostes breus. Fa unes setmanes va començar a difondre’s el hashtag #VotarEnDefensaPropia.

Una troballa que va sorgir a Amèrica Llatina i han anat difonent veus de dones. Les més amenaçades per una involució que va de Trump al feminisme “liberal” d’Albert Rivera. La periodista amiga Rosa Maria Artal li va dedicar un article d’opinió amb què ens encoratja a defensar-nos, també amb el vot, d’aquesta dreta que vol retallar pensions (o SMI) en percentatges marginals fins a la inanició, i continuar privatitzant i mercantilitzant més salut i ensenyament.

Tots els mitjans són escassos per defensar-nos d’una dreta que es fa gran en la repressió, mentre s’amaga darrere una Constitució jivaritzada en tres articles (Unitat, Banca i Mà Dura). Una dreta que té com a punt programàtic mantenir un 155 etern per a Catalunya. En aquest sentit, s’escrivia des de Madrid: “La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo (PP) habla de ‘ver arrodillados’ a los independentistas, con esa altanería proclive a la humillación del inferior propia de su casta”. I he de donar la raó a l’autora de l’article. Però el cor ditiràmbic, de caretes caigudes, que proposen liberalitzar la venda armes, disparar al lladregot sota paraula d’honor i amb medalla a la vista, cacera i toros, són de la mateixa època passada… molt passada. Mentrestant, els que presumeixen d’haver llegit Kant arriben a la lògica impossible: no són ni carn ni peix, no estan a favor ni en contra de les curses de braus, s’enorgulleixen en la mateixa mesura dels triomfs del Barça, del Madrid i l’Espanyol… I el que calgui, per fer més absurd i deforme el nacionalisme espanyol. O això volen fer creure els de Ciudadanos en la seva monòtona perspectiva de veure sols “espanyols” mentre es dediquen a l’exercici de traduir el seu programa d’increment de la despossessió de drets i explotació mental i laboral a l’idioma universal, globalitzat, de l’IBEX35, que també és liberal per la gràcia de déu. La conclusió que en traiem les dones partidàries de votar en defensa pròpia és obvia: cal tenir dos dits de front i cinc d’ètica a l’hora de votar… I molt més, si és possible, a Catalunya.

Mentre de dia segueixen fent pila les mentides al Suprem, vorejant el ridícul i recordant l’obra més famosa d’Edvard Munch, una nit de la setmana passada a la TV3 que els tres genets apocalíptics volen reduir al no-res, ens oferia el documental Un procés dins el Procés. El van veure 425.000 persones amb un 15,5 de quota de pantalla. Va ser líder d’audiència, i això vol dir molta cosa. El seu autor, Gaspar Hernández, va aconseguir que parléssim de processos en un pati en què es marceixen flors, de rutines de la no-rutina, de nits en soledat en cases on la Carme és un buit immens, i de cartes taumatúrgiques que acompanyen roba enyorada farcida de brins de romaní i farigola fets amb molt d’amor, de pena i de ràbia. Matrioixques menors dins el procés que ens van desvelar la Meritxell Lluís, la Blanca Bragulat, la Laura Masvidal, en Bernat Pegueroles, la Montserrat Bassa, la Susanna Barreda, la Neus Bramona, l’Esther Cuixart i la Diana Riba. El dia després, la Tamara Carrasco i l’Adrià Carrasco complien un any de repressió kafkiana, als llimbs legals de la venjança, i 30 amenaces més pretenien convertir 30 càrrecs o funcionaris de la Generalitat en bocs expiatoris. Més processos acompanyant el procés. I no parlem ni de Valtònyc ni d’altres rapers, professors, alcaldes i alcaldesses, ni d’altres exiliats, il·lustres o no… Ni de Roger Español, que mostra els processos mutiladors del procés en la seva fesomia.

Els vots en defensa pròpia van carregats d’històries personals tenyides de reivindicació col·lectiva. De l’orgull de votar perquè ha costat molt aconseguir el dret de vot. Són vots de persones conscients que cada papereta és molt més que paper: ideologia encertadament expressada. Perquè hi ha vots que transmeten por, arraulits dins el sobre, i que els reben polítics que juguen amb la por. Cal fer memòria d’un vot masculí, municipal, d’avantpassats que varen aconseguir l’any 1931 la II República. Aquell sí que va ser un vot en defensa pròpia, que va acostar-nos al vot de les dones i allunyar-nos (ni que fos temporalment) de la casa dels Borbons. Caldria repetir-ho, amb final molt més feliç, perquè és la millor resposta a un discurs de vergonya del 3 d’octubre de 2017. Dos dies abans ens havíem descobert a nosaltres mateixes, com a poble i malgrat la repressió, omplint les urnes amb vots apoderats en el repte valent d’aquell referèndum. Que el 28 d’abril tingui present l’1 d’octubre. Serà la millor manera de votar en defensa pròpia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista