El mite de la Transició militar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Por el amor que siento por nuestra Patria, os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, Don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido” escrivia el dictador Francisco Franco Bahamonde en el seu conegut com a “testament polític”. Un paràgraf especialment adreçat a l’exèrcit al qual havia dedicat tota la seva vida, des de la seva tendra infantesa —valgui el tòpic— i per herència familiar —tot i que no va poder ser marí, com son pare, per haver tancat l’Acadèmia Naval a resultes del Desastre de 1898— fins a convertir tot un país en una àmplia i sinistra caserna.

Una de les idees més assentades sobre la Transició, iniciada a Espanya amb la mort del dictador, és que aquell exèrcit profundament franquista, al qual una guerra civil i quaranta anys de dictadura havien extirpat tota influència liberal, republicana o democràtica —que havia existit i havia estat influent fins a l’any 1939—, i havia estat el pilar que va sostenir el règim des del seu primer dia, gràcies a l’habilitat, intel·ligència i bons oficis del ministre de Defensa socialista Narcís Serra van esdevenir, d’un dia per l’altre, unes forces armades modernes i democràtiques. Esdeveniments recents semblen desmentir-ho.

Com si es tractés d’una metàfora d’una Transició que amb veu i relat de periodistes com Victoria Prego, encara avui presidenta de l’Asociación de la Prensa de Madrid, es va convertir en el relat fundacional èpic i arcangèlic de l’Estat, en què una llarga i criminal dictadura quedava esborrada per una democràcia “que nos dimos entre todos” —feixistes inclosos—, la presumpta democratització de l’exèrcit també és un mite que fa aigües.

Se’ns ha dit i repetit que, malgrat la manca d’un procés de desfranquització dels tres exèrcits, la modernització i el relleu generacional amb un bon pla d’incentius per la jubilació i retirs abans d’hora; la professionalització, l’entrada a l’OTAN i el contacte permanent amb d’altres cossos d’història impecablement democràtica; a més de l’exercici de missions de pau a l’exterior, havien desterrat de l’exèrcit espanyol els seus costums feixistes, la seva tradició gloriosa en cops d’estat i, per sobre de tot, la seva fidelitat al franquisme. En la línia de l’honrosa tasca de la Unió Militar Democràtica, personalitats com la del general Julio Rodríguez, excap de l’Estat Major de Defensa, destacat dirigent de Podemos, semblava un signe que aquest passat s’havia deixat enrere i que l’exèrcit espanyol —una estructura encara fortament opaca— havia entrat definitivament en la normalitat democràtica.

Però, tot i que amb el Govern del socialista Rodríguez Zapatero, en plena reforma de l’Estatut, ja van emergir llamps i trons des dels casinos d’oficials, ha estat amb el procés independentista i amb la pretensió de Pedro Sánchez d’exhumar les despulles del dictador del seu mausoleu del Valle de los Caídos, quan els militars han tornat a fer-se sentir. El manifest “Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”  va fer soroll entre els alts estaments militars, com el general Luis Alejandre Sintes, excap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, ex-capità general de Catalunya i vinculat al PP balear, l’excap de missió de l’ONU al Líban Alberto Asarta.

Asarta, juntament amb el general de brigada d’Infanteria de Marina retirat Agustín Rosety Fernández de Castro, el general de l’Exèrcit de l’Aire Manuel Mestre —tots ells també signants del manifest— són alguns dels caps de llista militar que Vox presenta a les eleccions generals del dia 28 d’abril, a més del general mallorquí Fulgencio Coll, excap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, que s’ha presentat com a candidat a l’alcaldia de Palma. Per contra, és significatiu que, tot i que el Ministeri de Defensa investigués alguns dels militars a la reserva signants del manifest franquista, fins ara les represàlies hagin anat a parar sempre als militars que es van indignar amb l’apologia del franquisme dels seus companys de files.

Els vincles entre l’extrema dreta i l’exèrcit són avui el gran secret a veus de la democràcia espanyola, sempre ufana de figurar als millors rànquings de llibertat i transparència del món. Només cal recordar l’existència de la Fundació Francisco Franco, presidida pel general retirat i parent de la família Borbó, Juan Antonio Chicharro. Vincles que posen en tela de judici que l’exèrcit hagi deixat enrere el testament de Franco. Un Franco ben viu, si més no pel que sembla, a les casernes espanyoles.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.