Apocalipsi electoral

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha coincidències històriques que fan pensar en el calendari com un fet sobrenatural o, almenys, temiblement existencialista. El 28 d’abril hi ha eleccions i el 29 d’abril se celebra a València la festivitat de Sant Vicent Ferrer, el primer sant valencià després de la conquesta de Jaume I, precisament en l’any que es commemora el 600 aniversari de la seua mort: un 5 d’abril de 1419 a Vannes, la Bretanya. Vicent Ferrer va ser un frare dominic excepcional que, bàsicament, es va dedicar a predicar la fi del món per bona part de l’Europa cristiana. I amb un èxit inqüestionable. Els cronistes de l’època descriuen prèdiques davant més de 20.000 persones a ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Girona o Barcelona. I tot això sense autobusos d’immigrants a canvi d’entrepans, vesprades de zaplanisme al camp de Mestalla, paelles a l’Albereda o delictes electorals amb escenaris giratoris per mecànica taronja d’un Bigotes o un Pérez qualsevol. 

Vicent Ferrer omplia les places per demanar penediments massius a la vista de la fi del món. Una idea de què estava convençut arran d’un escenari definitiu de putrefacció global. Les epidèmies cícliques de pesta negra havien anorreat un de cada tres europeus. Hi havia guerres allà on qualsevol deixara anar el ulls: els turcs per l’orient, els francesos i els anglesos durant el gran segle de les armes i, a casa nostra, amb Castella a les portes de la ciutat de València. Tot unit a sequeres recurrents que van provocar èxodes massius del camp a unes ciutats embrionàries on les guerres de bàndols anaven per barris, interessos, manies i famílies de nobles. Una estampa udolant i grollera que Vicent Ferrer atribuïa al furor de Déu pels nostres pecats capitals i que van arribar a corcar la medul·la òssia d’una Església partida pel Cisma d’Occident, amb un papa a Avinyó i un altre a Roma i que, en el seu clímax, arribaria a tenir-ne un tercer amb seu a Pisa.

Tot un seguit d’evidències que també es manifestaven en la quotidianitat. Déu es mostrava ben ofès per la incapacitat de convertir musulmans i jueus, que havien de viure separats i emmurallats en guetos. I, de tant en tant, si el frare dominic hi apujava els decibels de la bona moral, grups d’exaltats podien irrompre en aquelles reserves d’impuresa coltell i ganivet en mà. És cert que Vicent Ferrer mai no va aprovar la violència per convertir els de religió contrària, però també ho és que les seues prèdiques inoculaven l’odi en les ànimes convulses d’ahir i d’avui, tan inspirades per les tanques, les concertines i els centres d’internament d’estrangers, versió moderna d’una retòrica secular. Com també ho són els greuges a causa dels vicis més elementals. El frare dominic, per exemple, fou un avançat en el seu temps en contra de la indústria de la cosmètica. No hi havia dona amb una mica de pols als pòmuls que no mereixera la seua reprovació per meretriu, carn diabòlica i feminazi avant la lettre

És ben conegut que els predicadors, en aquest cas durant el final de l’edat mitjana, eren els polítics d’ara. Els seus sermons esdevenien els discursos d’una campanya electoral interminable. Els de Vicent Ferrer eren d’una rigidesa i d’un proselitisme de l’espant inefables. Però el dominic també era un home de la seua època i en ella cal situar-lo a l’hora d’intentar definir-lo. I és evident que el seu pronòstic de la fi del món va resultat fallit. Cap Anticrist no feu acte de presència i, al cap de poc, les noves llums del Renaixement i l’Humanisme aportaren al món un cromatisme molt més càlid. Però tampoc som ningú per determinar la bondat de la punteria predictiva del sant. Ell pregonava que la fi del món era imminent, però què són sis segles en aquest gir a penes imperceptible del planeta i la seua memòria?

No sabem si, el 29 d’abril, les tres caravel·les de Colom descendiran des d’un cel obert a cavall de burretes vicentines amb els estendards d’un florit apocalipsi electoral. Al cap i a la fi també són homes de la seua època: d’una època de fa 600 anys. La de la terra llarga i plana i la ment també molt plana, però ben curta. La Història, deia el fabulós poeta Ángel González, és com la botifarra del seu poble: totes dues es fan amb sang, es repeteixen. Esperem per tant el gir complet i la reiteració precisa. I que, de tant rodar, les prediccions vicentines continuen irresolubles i un nou Humanisme, un Renaixement ni que siga efímer, ens facen més agradable el camí de tantes inesgotables, i beneïdes, discòrdies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.