Romeva, Graupera i les llistes obertes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Encara que potser ells no ho sàpiguen, Raül Romeva i Jordi Graupera tenen quelcom que els uneix més enllà del desig d’independència de Catalunya. A la seva manera, tots dos han demostrat que, per molt que a segons qui no li plagui, els ciutadans d’aquest país volem i sabem diferenciar el talent individual dels candidats d’una mateixa marca electoral, i, per tant, que el debat no només va de projectes, sinó que també va de les persones que els han de liderar. En resum: que ens agrada de remenar les cireres i de poder triar a granel sense imposicions de cúpules amb interessos entrecreuats.  

Cal reconèixer, però, que això de remenar a casa nostra només ho tenim mínimament garantit a les eleccions del Senat. El 28 d’abril passat, Romeva, com a candidat a senador, va obtenir gairebé 930.000 vots a la demarcació de Barcelona. Fent numbrus a vista de nas, això és més de 200.000 vots dels que va obtenir la llista tancada de Junqueras i Rufián al Congrés aquell mateix dia. Si continuem fent numbrus, de fet, aquests 930.000 vots de Romeva es troben més a prop dels resultats del 2015 de Junts pel Sí a Barcelona (1.107.000 vots, amb Artur Mas de quart!) que no pas dels resultats d’ERC a cap de les darreres eleccions o dels resultats de la segona senadora per Barcelona d’Esquerra, Ana Surra, que no va arribar ni als 700.000.  

Qui sap si per això, preveient aquesta mena de càlculs malèfics, els dies abans de les eleccions algunes veus oficials i oficioses d’ERC maldaven per fer creure al personal que al Senat calia votar tota la candidatura sencera, i no pas de repartir el vot entre diferents llistes independentistes. El pretès argument –que s’ha demostrat barroerament fals– era que creuar el vot entre candidatures independentistes del Senat podia provocar que els vots es perdessin (sic), i fos el PSC qui acabés enduent-se’n els tres senadors. Si els electors no haguéssim barrejat el vot, Romeva no hauria mai pogut guanyar les eleccions del Senat a Barcelona. Potser era això el que pretenien? 

Vistos els resultats, doncs, imagino que no els va fer cap gràcia de constatar el que ja devien intuir: que un simple candidat al Senat, empresonat, sense cap estructura de partit al darrere, i que molts consideraven amortitzat políticament l’endemà del 27 de setembre del 2015, de cop obtenia 8 punts més que la llista oficial del partit, la que sortia a la tele, la que feia piulades i mítings i la que participava als debats. Aquella nit Romeva demostrava que si realment hi ha cap candidat d’Esquerra amb la capacitat d’eixamplar la base (sic), no és pas ni Junqueras ni Rufián, sinó ell. De fet, si el 28 d’abril Romeva hagués anat de número dos o tres de Junqueras –com va passar el 21 de desembre de 2016–, no hi ha dubte que no hauria pogut mantenir aquests resultats, atès que quan votem una llista, sovint, pesen tant o més les fòbies envers el cap de llista, que les fílies que puguem sentir envers d’altres membres d’aquella candidatura. El sistema de votació del Senat, doncs, que ofereix de triar candidats individualment, va permetre a Romeva de tornar a demostrar que quan es dóna la clau als ciutadans de manera directa i sincera, la penetració de vot augmenta exponencialment; i els poders fàctics dels partits, perden. 

La virtut de Graupera és similar. En contra de tots els poders establerts, s’ha posat al capdavant d’una proposta de primàries en què els ciutadans podien triar candidats i ordre de la llista. Es tractava, de fet, de replicar un model que a partir dels anys 90 va agafar certa embranzida en algunes candidatures municipalistes, precisament de l’entorn d’ICV d’on ve Romeva –hom haurà de reconèixer algun dia que, en un moment donat, en aquest país vam arribar a tenir una esquerra que liderava els discursos més interessants sobre democràcia directa i llibertats individuals, quelcom que s’enyora força–. Les experiències passades demostraven que quan un polític va de cara i s’exposa honestament a un projecte de primàries que reapodera els ciutadans, tendeix a guanyar-se la seva confiança sense impediments, la democràcia en surt reforçada, i la qualitat dels candidats –obligats a competir entre ells– millora notablement. 

Les enquestes diuen que Jordi Graupera no serà batlle de Barcelona el proper mes de juny. Tampoc és segur que rebi prou vots per entrar al consistori. Si ho aconsegueix, és probable que passi el que va passar amb Laporta i SI en entrar al Parlament el 2010: que el seu discurs s’escampi com la pólvora i els dos partits independentistes majoritaris no tinguin més remei que assumir-lo d’immediat. Si, tanmateix, finalment no entra a l’Ajuntament, és probable que tot sigui més lent però la llavor ja serà igualment sembrada. 

Si ERC vol eixamplar bases, bastir hegemonies i apropar-se a l’univers i als votants dels comuns, ja sap què ha de fer: a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, que organitzi primàries obertes a tots els ciutadans i que guanyi el millor. I aquí, esclar, tornem inevitablement a Romeva

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.